ELS
POUS DE GLAÇ DE LA
CARTOIXA DE MONTALEGRE
Existeixen referències documentals de l’ús del glaç en
els móns grec i romà. També a la
India i a la
Xina, des d’èpoques remotes, es construïen pous de glaç on es
conservaven els aliments. A l’Europa occidental, durant l’Edat Mitjana, s’en
coneix l’ús de pous de neu i de glaç, per bé que associats a la noblesa o a
l’església, ja que aquests productes estaven considerats com un luxe.
L’ús del glaç es popularitza a Catalunya a finals del
selge XVI i es manté l’explotació dels pous de glaç fins al segle XIX, quan la
producció natural de glaç deixa de ser rendible en aconseguir el francès
Ferdinand Carre la primer màquina útil de producció artificial de glaç el 1876.
El glaç, a més de servir per a la conservació d’aliments
i fabricació de referescos, tenia una utilització molt important en medicina,
sobretot en els hospitals, on era bàsic en el tractament de les hemorràgies,
hematomes, dolors traumàtics i per fer baixar la febre quan era alta. En ser,
doncs, considerat com un producte de primera necessitat en tot lo referent a la
pràctica de la medicina i per a la
conservació d’aliments, no és d’extranyar que la Cartoixa de Montalegre de
Tiana disposés de pous de glaç, sobretot si tenim en compte que el prior tenia
el títol de Baró i que la
Cartoixa era el centre més important de la zona en quant a la
producció d’herbes medicinals i altres productes farmacèutics.
La vida d’una comunitat de trenta monjos cartoixans, deu
germans i mig centenar de servents als inicis del segle XVII, només era
possible si disponien de subministre d’aigua i d’un sistema de conservació
d’aliments, donades les característiques
de la seva peculiar alimentació.
Des del 1460 totes les cel.les tenien el seu pou de glaç
d’acord amb la norma arquitectònica cartoixana. Per tant, és lògic que es
preocupéssin de disposar d’aquesta matèria construint autèntiques indústries de
producció de glaç que cubrien les seves necessitats i amb un superàvit que podien
vendre’l a bon preu. En l’ampliació de la Cartoixa del segle XVII, en la que es construeix
el segon claustre, cadascuna de les noves cel.les comptava amb el corresponent
pou de glaç, similar al de les cel.les del segle XV. Aquests pous eren d’uns 2 o
3 metres
cúbics, segons les cel.les.
La
Cartoixa comptava, a més dels pous de glaç de les cel.les,
amb un de considerable dimensió per a la cuina, de 8 metres de diàmetre per
12 d’alçada, i amb dos més a can Donadeu a Sant Fost de Campsentelles.
A part de l’ús del glaç per a la conservació d’aliments i
per a fins medicinals, en una documentació de l’any 1657 hi consta que
l’utilització del glaç per a refrescar la beguda ja estava establert a
Montalegre. No anava en contra de la pobresa donat que la despesa era mínima,
però era una exquisidesa i una part de la comunitat, recolzada pel prior
D.Albert Sola, va protestar per aquesta novetat introduïda pel procurador i
molt apreciada per molts. Es decidí fer una súplica a D. Jean Pegon amb motiu
de celebrar-se el capítol general, per tal que recolzés amb la seva autoritat
la supressió d’aquest ús.
Jean Pegon respongué que lloava molt aquesta disposició
d’esperit, ja que els que rebutjaven aquesta novetat es mostraven verament
fidels a Sant Bru, i exhortava als altres a no entelar la glòria de
Montalegre deixant-se portar per
semblant falta contra la mortificació. El prior, per tant, no havia d’escoltar
les peticions.
Uns anys més tard, el mateix reverend pare Jean Pegon
feia referència, en una resposta a D. Josep Illa, aleshores prior de
Montalegre, que si volia viure bé i santament, havia de continuar
abstinguent-se d’aquesta beguda, encara que uns dies després, en una altra
carta, concedia l’ús del glaç per al dia de Sant Bru, però amb la condició de que
aquest permís el donés el prior, ja que era ell el que el podia tolerar i
deixar fer.
Dels pous de
glaç de la Cartoixa
de Montalegre, el que és realment singular i únic és un dels dos pous de can
Donadeu, a Sant Fost de Campsentelles.
La masia de can Donadeu consta referenciada en la
documentació de la Cartoixa
a partir del 1434, en comprar els monjos la casa de Mogoda i passar a ser
barons amb jurisdicció alta i baixa, passant a ser Sant Fost de Campsentelles i
Sant Cebrià de Cabanyes censataris de la Cartoixa.
El 1551, Joana Donadeu, casada amb Jaume Cavalls, paga
cens a la Cartoixa. I
també, el 1620, figura com a censatari Miquel Donadeu.
Segons sembla, en el segle XVII els monjos cedeixen,
mitjançant cens, la masia i el pou de glaç al porquer de la Cartoixa com a regal de
noces (no s’ha trobat cap referència documental al respecte, ni el nom del
porquer, ni de quin dels dos pous de glaç de can Donadeu es tractava, peró és
de suposar que seria el propi de la masia per a la conserva dels seus aliments).
La masia, amb les seves terres i els dos pous de glaç, va
deixar de pertànyer a la
Cartoixa possiblement a partir del 1835, com a conseqüència
de la desamortització de Mendizábal.
Altres notícies referents als pous de glaç es troben en
diferents arxius. A l’arxiu parroquial de Sant Fost hi trobem que el 1631 va
morir un traginer anomenat Arnau Batalla, que transportava glaç, en volcar el
carro a les envoltes del Besòs. Sembla que anava adormit i va morir a l’acte
enterrat sota la càrrega. Arnau Batalla no pertanyia al monestir de Montalegre,
doncs no consta en cap llista de l’època. Deuria tractar-se, per tant, d’un
traginer a sou d’alguns dels comerciants de glaç que el compraven a la Cartoixa per revendre’l
després a Barcelona.
Un altre document de l’arxiu de Montalegre diu “Pou de
glaç”. Ja hem dit que els cartoixans tenien un pou de glaç. Es troba tocant a
un bosc, a poca distància del Besòs, coronat per una cúpula de totxos, on un
brollador omple l’estany que hi ha al costat. Al Vallès hi pot gelar molt fort
i també hi neva alguna vegada, essent possible així emmagatzemar el glaç i la
neu, al menys alguns hiverns, en quantitat suficient per a vendre’l a l’estiu a
Barcelona. El 1718, el producte brut va ser de 1.233 càrregues, de les que 1.015
varen ser venudes durant el mes de juny al preu de 9 sous, i la resta el juliol
a 10 sous la càrrega, que varen produir, per tant, 559 lliures. La Cartoixa es quedava 10
càrregues per a al seu consum i va donar 4 càrregues per caritat als caputxins.
Una càrrega era el pes que un cavall podia portar, que
equivalia a 32 quartanes, és a dir, uns 120 litres.
No se sap si aquesta quantitat de glaç representa un any
mig, perquè hi ha anys en els que quasi no glaça. El glaç deuria ser comprat
pels comerciants que el tornaven a vendre a Barcelona.
Del pou de glaç de can Donadeu tenim els següents
detalls:
A la part alta hi ha una mina d’aigua que encara raja i
que alimenta una gran bassa d’uns 5 metres de fondària i entre 800 i 1000 metres quadrats de
superfície que està plena de sediments i vegetació, lo qual fa suposar que
pugui ser encara més fonda. La bassa és del mateix estil i materials que els de
la Cartoixa. El
totxo utilitzat, per les eves característiques, sembla del mateix tipus que el
de la primera fase de construcció del claustre de la Cartoixa de començaments
del segle XVII.
Sembla que existeixen dos llacs més i una zona
enrajolada, que per gravetat s’alimentarien de la bassa gran, que també es feia
servir per a regar. Aquests dos llacs i l’espècie d’era deurien ser el lloc
que, prèviament inundat, donada la seva
poca profunditat de només uns 20 o 30 centímetres, facilitaria la formació
ràpida de glaç que, juntament amb el format a la bassa gran, es deuria
trossejar en blocs que s’introduïen en
el gran pou convenientment separats amb palla per a la posterior manipulació i
extracció, evitant que per sobrefusió es soldéssin.
Hi ha un túnel de circumval.lació del pou de glaç fet de
totxo, així com un arc de descàrrega a la part inferior del pou, en línia amb
les portes d’emmagatzematge de la torre adossada. A la paret que el cega,
sembla existir la forma d’una porta , si bé també es podria tractar d’un túnel
de sortida utilitzat com a drenatge i sistema d’entrada al pou per a la seva
neteja i arranjament.
A prop del pou
existeix una altra construcció que sembla ser un petit pou de glaç o neu
que per les seves característiques, tals com el tipus d’acabat de les seves
parets, és possible que sigui bastant més antic que el gran, i que es tracti del
primitiu pou de glaç o neu de la masia, essent potser el segon pou de can
Donadeu al que es fa referència en els escrits de la Cartoixa.
El pou té una torre adossada de 12 metres d’alçada de forma prismàtica de base quadrada, que
allotja l’escala d’anada i tornada sustentada per voltes de totxo a la
catalana.
A cada replà, adossades a la paret del pou, hi han unes
portes, de les que només en queden els brancals i els dintells de pedra
tallada, les quals, travessant l’ample mur de 50 centímetres, comuniquen amb el
pou de glaç. Al seu dia deurien facilitar l’entrada a diferents nivells per tal
de facilitar la col.locació del glaç a
l’ interior i la seva posterior
extració, quedant tancades durant els períodes d’emmagatzematge.
La presència d’uns buits a la part superior cilíndrica de
l’interior del pou, abans de l’arrancada de la volta i propers a la rampa
d’entrada dels blocs de glaç des de l’exterior, suggereix la possiblitat de que
es tracti dels punts d’anclatge de les vigues que aguantarien la plataforma amb
el torn o politja, usat per baixar els blocs de glaç fins al seu nivell
d’emmagatzematge.
En algunes zones de la paret del pou i en la mateixa
cùpula, s’observen petits arranjaments o consolidacions per evitar
esllavissaments. Les portes d’accés als diferents nivells estan tapiades,
essent possible l’accés a l’interior a través d’un forat fet a la porta del
nivell inferior, si bé, donada l’alçada en relació amb el fons del pou, és
necessari utilitzar una corda per baixar. Un cop a l’interior, resulta
impressionant la seva grandiositat i, segons on un es trobi, li sorprenen els
efectes acústics, donades les característiques de la seva estructura. El terra està ple de detritus i material dels
petits esllavissaments. És necessari portar una bona llanterna degut a la poca
llum que entra per l’obertura superior per on lliscaven els blocs de gel cap a
l’inteior del pou.
Degut a les seves característiques, com les dimensions,
el disseny estructural, la tècnica i els materials utilitzats, es tracta sens
dubte d’una construcció fora de sèrie. Les instal.lacions perifèriques, la
mina, la gran bassa, els llacs escalonats, la solera, la boca de càrrega, la
torre d’accés, el túnel de desguàs, el túnel de circumval.lació, etc., posen en
evidència que va haver-hi al seu dia un estudi previ per tal de poder adequar
el terreny i obtenir el màxim aprofitament de l’aigua, tant per regar com per a
la producció a gran escala de glaç, amb el seu emmagatzematge i la seva
extracció.
Després de 400 anys, la instal.lació està en un
excel.lent estat de conservació, gràcies a les seves característiques
constructives i a que la mateixa natura, vegetació inclosa, en certa manera
l’ha protegit.
Possiblement es tracta de la més gran construcció
existent que ha arribat fins a nosaltres i que té la seva rèplica, encara que
en menor escala, en la mateixa Cartoixa. Un cop acondicionats els accessos,
eliminada la vegetació i els esllavissaments del terreny, aquest gran conjunt
podria apreciar-se en tota la seva magnitud i procedir al seu estudi a fons.
Si comparem el pou de can Donadeu amb
els pous més grans estudiats de
Catalunya, veurem, si és possible, la magnitud d’aquesta obra. El de Sant
Oleguer (Sabadell) és de 8,8
metres de diàmetre i 11 d’alçada, amb una capacitat útil
de 545 metres
cúbics. Els de Ribatallada, a la serra de l’Obac, tenen unes capacitats de 425
i 575 metres
cúbics respectivament. A Aiguafreda hi ha el pou més fondo documentat fins ara,
amb 20 metres
des del punt més alt fins al fons i 8 metres de diàmetre.
El pou de la Cartoixa de Tiana, a Can
Donadeu, té 15 metres
d’alçada i 13 metres
de diàmetre, i té una capacitat útil de 1.243 metres cúbics,
més del doble de la capacitat més gran dels estudiats fins avui dia, i amb unes
característiques arquitectòniques tan excepcionals com la seva grandària. Cal
tenir en compte que, una vegada net el seu fons, l’alçada del pou serà més gran
i per tant la seva capacitat, lo qual ens permetrà conèixer com funcionava el
seu sistema de drenatge, la solera i el tipus de cimentació de que disposa.
Estem parlant
del pou de glaç més gran de Catalunya i possiblement del Mediterrani, una joia
arquitectònica, com tot lo relacionat amb la Cartoixa de Montalegre de
Tiana.
S’estima que
pels volts dels segles XV i XVI la temperatura hivernal mitja a Tiana era d’uns
10 graus inferior a l’actual, i per tant és molt possible que algunes de les
velles masies de Tiana tinguéssin el seu
pou de glaç. Seria interessant i curiós conèixer-ne la seva existència.
Josep Ma Toffoli
Carbonell
