EL RETAULE I ELS GOIGS DE SANT CEBRIÀ
A
començaments dels segle XVI, entre els anys 1500 i 1525, la parròquia de Tiana
adquiria un retaule de Sant Cebrià contractat pel mestre entallador Pere
Torrent i que, lògicament, estava
destinat a l’altar major del temple.
No es
conserven fotografies ni documents descriptius d’aquest retaule, si bé cal
suposar que havia de ser forçosament similar al retaule de Sant Joan de les
Abadesses del 1497, i al de Sant Genís de Vilassar de Dalt del 1520,
contractats també pel mateix entallador, Pere Torrent, i que es van perdre
durant la guerra civil espanyola, però dels que es conserven fotografies preses
d’abans de la guerra civil. Gràcies a aquestes fotografies sabem amb certesa que
aquests retaules estaven coronats amb esvelts pinacles similars als que el
mestre Miquel Lluch va construir pel cor de la catedral de Barcelona.
Altres
retaules contractats pel mateix entallador Pere Torrent són el de Santa Maria
del Pi, del 1510, el de Sant Feliu d’Alella i el de Sant Eloi de l’església del
convent de la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona.
L’any
1820, el creixent laïcisme polític va ocasionar una dispersió dels monjos de la
Cartoixa. Els monjos van sortir el 10 de novembre i no hi van tornar fins l’1
de febrer del 1824.
En
virtut d’un reial decret, va ser concedit a l’església de Tiana un altar de la
Cartoixa. L’any 1821, el vell altar de Sant Cebrià es va desmuntar i es va vendre amb el vell retaule, i en el seu
lloc s’hi va col·locar l’altar de la Cartoixa.
Després
de tres-cents anys presidint l’altar de la parròquia, el vell retaule va
desaparèixer en ser venut, anant a parar segurament a una capella privada,
sense que se n’hagi tornat a saber res més d’ell.
Recordem
que l’any 1100 va tenir lloc la consagració de la parròquia de Sant Cebrià de
Tiana. Però hi ha un document anterior, concretament de l’any 1018, en que es
cita Sant Cebrià de Tiana (in termine de parrochia S. Cipriani martir
Tizana).
No
coneixem, doncs, des de quan Sant Cebrià és titular de la parròquia i patró de
Tiana. És possible que ho sigui des del segle IV, en el que va tenir lloc una gran propagació del
cristianisme a les nostres comarques a causa de les prèdiques de Sant Cugat per les costes laietanes.
Un
futur estudi del subsòl de la nostra antiga parròquia, avui ermita de
l’Alegria, ens podria donar més dades dels orígens de la nostra vila, ja que
segurament la parròquia seria construïda on abans devia existir una petita
església construïda de fusta, de construcció modesta, feta de pobres i rústics
elements.
El
costum d’entonar els goigs o cobles dels sants al final de les funcions
religioses arrenca de temps immemorials. No sabem quan va començar aquest
costum de cantar els goigs a les festes del poble cristià, però sí podem dir
que en ple segle XIII ja se’n cantaven. Mossèn Jacint Verdaguer era del parer
de que les Caramelles tenien l’origen en el costum de cantar els goigs.
Els
pobles que formaren la nacionalitat catalana tenen en llurs festes majors el
costum de cantar en llengua materna les cobles dels sants patrons. Per la seva
importància dins del nostre folklore religiós i per formar part d’un dels
documents més importants i representatius de la història de la nostra vila,
reprodueixo en aquest número els goigs de Sant Cebrià de Tiana del segle XVII.
