Enginyeria hidràulica a la
Cartoixa de Montalegre
La Cartoixa de
Montalegre conté un dels sistemes hidràulics per a l’aprofitament dels cabals
d’aigua més important de Catalunya, tant pel que fa a la seva antiguitat com a
les característiques del procediment emprat. Aquesta obra ja fou destacada en
el segle XVII pel jesuïta Gil, professor de Ciències al Col-legi de Betlem de
Barcelona, com a una de les obres hidràuliques més importants de Catalunya.
La vida d’una comunitat de
monjos solament era possible si s’assegurava el subministrament d’aigua tant
per a les necessitats de boca com per als de regatge. L’interès per l’estudi
dels aprofitaments hidràulics de la Cartoixa de Montalegre està en l’explotació
integral de tots els recursos disponibles, que a causa del llarg període
d’explotació i evolució tècnica soferta, presenta una varietat i una
complementarietat de modalitats que permeten de superar les dificultats que
s’han anat presentant durant la seva història.
Si les precipitacions fossin
regulars i adequades, la recollida de l’aigua de plutja mitjançant cisternes
hauria pogut ésser la solució, però a causa de les irregularitats i de les
sequeres pròpies del nostre clima, calia buscar uns altres recursos hídrics més
segurs i permanents. La captació en una primera etapa de l’aigua de pluja quan
el convent tenía uns 5.000 m2 de coberts, (8.000m2 despres de l’expansió del
segle XVII) representava uns 3.000m3 a l’any amb una precipitació de
600l/m2/any que juntament amb els 2.000m3 procedents de la mina del fons del
claustre oferien una quantitat en aparença satisfactòria.
És la mina del claustre
(construida a principis del segle XIX) la que reparteix l’aigua a les cel-les
individuals a través d’un aqüeducte perimetral que contorneja els dos grans
patis en forma d’una canal oberta situada sobre la paret de tanca. Antigament
la mina principal devia cumplir aquesta funció. Aquesta es la part més
destacada de l’obra hidràulica atesa l’extensió extraordinària de tot el perímetre
amb l’aigua sempre cinculant, nodrint la trentena de safareigs que serveixen
tant per a les necesitats de boca i les de neteja com per a les de reg
individual..
Le mina principal amb un cabal
de 4 a 5 l/min segueix aproximadament el curs del torrent de la Conreria
aprofitant unes esquerdes a les roques granítiques preexistents i la seva
pròpia estructura presenta una complexitat rellevant. D’uns 200m. de llargada,
te un pou inferior i un superior de ventilació que comunica amb una altra mina
13m. per sobre d’una llargada de 80. , i amb dos pous més de ventilació.
Segurament la creació d’aquesta mina del claustre deu correspondre a la segona
fase d’expansió quan es construí el segon claustre al segle XVII..
Unes altres mines de la
cartoixa són la de la Canaleta molt antiga amb un aflorament d’un l litre/min.
La de la Vaqueria construïda suposadament cap el 1790 recull les aigues del
torrent del Vaquer en forma de dues branques de 71 i 56m de llargada cadascuna.
La mina del Noviciat té uns 30 m. de llargada i un ramal de 14m. La de la
Vaqueria y la del Noviciat no rendeixen avui cap servei.
Després de l’exclaustració de
1835 són els dos pous dels torrents de la Burra i el de la Conreria, els quals
recullen les aigües perdudes per totes les filtracions de les mines superiors.
Si hem destacat la recollida subterrània d’aigües no es menys complexa la recollida superficial de les
aigües de pluja, amb un sistema de dipòsits i cisternes jerarquitzats pel que
fa als nivells de manera d’assegurar el subministrament d’aigua per tot
l’interior del convent. El sistema és format per cinc grans dipòsits i una gran
quantitat de petits. Els cinc grans estan connectats entre sí de manera que
quan l’aigua sobreïx per un, la recull el de nivell immediatament inferior. La
capacitat total del dipòsits és d’uns 2.000m3.
Per la seva antiguitat,
extensió i complexitat de tot aquest sistema hidràulic, a Tiana tenim una
referència destacada dintre la nostre història de l’enginyeria civil.
