ISAAC ALBENIZ A
TIANA
Amb motiu del centenari de la mort d’Isaac Albéniz, i de la llarga vinculació de
l’artista amb Tiana, em sembla obligat dedicar aquest número de La Mallerenga a la relació
d’Albéniz amb el nostre poble. Com que els hi
puc jurar que jo no hi era, el contingut d’aquest número és una
recopilació de diferents publicacions que parlen de fets i anècdotes d’aquesta vinculació, algunes de les quals no
he pogut contrastar que siguin certes al 100 %.
La relació d’Albéniz amb Tiana és
deguda al seu matrimoni amb Rosina Jordana Lagarriga, filla d’uns industrials
graciencs emparentats amb la família Jordana de Tiana.
Pels volts del 1880 Albéniz fixa la
seva residència a Barcelona. Els ingressos que li donaven els concerts, amb
bona crítica i èxit de públic, no devien
ser suficients, ja que també dóna classes de piano. Una de les seves alumnes,
molt bufona, simpàtica i eficient, és Rosina Jordana. Isaac Albéniz agafa el
tifus i l’han d’ingressar en un hospital durant sis setmanes, visitant-lo
freqüentment Rosina, amb la qual es casa finalment el dia 23 de juny del 1883.
Per aquestes dates començaria Albéniz a visitar i residir durant l’estiu a
Tiana, ja que l’11 de setembre del 1885 neix, a Tiana, el seu fill Alfons.
La primer residència de la família
Albéniz a Tiana va ser a Can Bruguera, molt a prop de Can Jordana.
Posteriorment, el seu domicili va ser a la riera de Tiana, on anys més tard es
va construir Can Peitx. En algunes de les escapades que feia a Tiana,
segurament sense la família i per pocs dies, es quedava a dormir a casa d’en
Feliu Barbeta, damunt de l’actual farmàcia i al costat de la sala Giral.
Isaac Albéniz va estiuejar a Tiana
durant molts anys. La seva figura va gaudir d’una gran popularitat i els
estiuejants es disputaven sempre l’honor d’escoltar la seva paraula, i no dic
la seva música, perquè Albéniz no era molt partidari de propines musicals per
delectació de casinistes empedreïts. Durant el dia, amb el bastó a la mà i un
ampli barret de segador, sortia a passejar pels afores de Tiana. El diàleg amb
els pagesos constituïa una de les seves debilitats a l’estiu i demostrava
sempre el seu interès per l’agricultura amb els seus riscos i ventures,
preguntant el que es plantava i interessant-se sempre pels seus problemes .
Els pagesos, davant del posat de
preocupació i identificació del gran músic, es sentien plenament agraïts, de
tal manera que acabaven obrint-li el cor i la petaca.
El senyor Isaac, com li deien els
fills del poble, compareixia així que apuntava el bon temps, tan bon punt havia
complert els seus compromisos a l’estranger. I segurament s’ho feia venir bé
per tal de complir-los com més aviat millor, poder tancar les maletes i
anar-se’n a Tiana. La seva arribada era un esdeveniment, calia agafar la
tartana que feia el servei de passatgers des de l’estació de Montgat.
Un matí, per la porta de l’estació
de Montgat, treia el cap un home bru, baixet, amb la barba i el bigoti negres,
el cabell gris rinxolat, els llavis molsuts i el pur a la boca, i amb una
muntanya de paquets i maletes. Al cap de mitja hora de la seva arribada, al
poble la nova corria de casa en casa. Els pagesos s’ho deien els uns als
altres, les comares feien el mateix. Perquè? Perquè l’estimaven. El senyor Isaac,
tot i ésser un personatge molt important que arreu del món es feia amb les
persones de més enlairada categoria, era molt franc, molt trempat i obert, i
preferia estar amb ells que no pas amb els senyors. I aquesta preferència els
tianencs li agraïen des del fons del cor.
Ja es sabia. Aquella tarda, el cafè
seria tan ple com pels dies de la Festa Major. Hi havia qui donava pressa a la dona
per tal que apariés el dinar més aviat. El cafeter havia d’omplir totes les
cafeteres desades a l’armari, treure’n el vidre i les tasses sobreres i anar a
cercar més cadires a la sala.
El cafè de Baix ho era de nom i de
fets. Era ensorrat, a prop de la plaça. Cafè menestral, acollidor i familiar,
amb bancs de fusta arrambats a les parets, cadires de boga i una taula rodona
folrada de drap verd per jugar al tresillo en un angle, al costat d’un balconet
interior que donava a la sala de ball.
Pels volts de les dues es presentava
l’Albéniz, vestit de dril, sense coll i el puro a la boca. El primer dia tothom
l’escometia per a fer-li preguntes, per explicar-li les seves coses, per parlar
de les collites o de les malalties de la mainada. I ell els responia, somrient
i complagut, donant-se copets al ventre.
Tenia el costum de seure a la taula
del racó, la que estava folrada de drap verd, que era la seva, i automàticament
es desfermava una partida de tresillo que durava fins a les deu. Es jugava
fort: de pesseta, de duro i de bitllet en amunt. De tant en tant, de dins la
butxaca de l’infern d’un gec de vellut enllustrat dels colzes, sortia una
cartera de cuiro gruixut lligada amb una veta. El pagès que hi havia a dins del
gec començava a donar voltes i més voltes a la veta i, en obrir la cartera, en
treia un feix gruixut de papers de banc.
Quan tenia visites no anava al cafè.
El piano repicava de valent a casa seva. Però les aferrissades partides de
tresillo quedaven interrompudes i els pagesos rondinaven.
Moltes nits s’escoltaven les notes
que venien de la casa d’Isaac Albéniz. Els carreters, quan a la nit sortien de
casa amb el carro atapeït de verdura per anar al Born, tombaven de carrer per
tal de no destorbar, i moderaven el pas de la mula. A la nit, abrigat amb el
silenci del poble, l’Albéniz es lliurava a la seva lluminositat i centellejant
inspiració.
Uns veïns, els pagesos de Can
Somcreta, davant d’aquella impetuosa musicalitat, no podien conciliar el son i
van planejar la seva venjança. De matinada, proveïts d’arades, eines i altres
utensilis agrícoles, van replicar des del carrer amb un concert tempestuós,
irritant, d’un estrèpit sense claudicacions. L’Albéniz dormia com un sant i
l’exabrupte dels de Can Somcreta el va fer aixecar del llit fet una fúria, amb
els ulls desorbitats. Des del balcó els va dirigir els insults propis del cas
i, entre amenaces apocalíptiques, va prometre denunciar el fet a l’alcalde de
Tiana.
Al migdia l’alcalde, després
d’escoltar l’Albéniz, va parlar amb els de Can Somcreta, que es van explicar de
manera plana i senzilla: si el senyor Albéniz no ens deixa dormir, nosaltres
tenim el perfecte dret a oposar-nos a
que ell pugui continuar dormint amb tota tranquil·litat. Si ell deixa de tocar
el piano, nosaltres ens n’anirem amb la nostra música a una altra part.
Quan l’Albéniz va anar a explorar el
resultat de l’entrevista, l’alcalde el va convèncer de què els pagesos tenien
raó i que la sentència li seria desfavorable. Ho sento però és així, li va dir
l’alcalde. L’Albéniz va reflexionar i va comentar: potser Te raó vostè.
El Nel·li va visitar la casa
dels pagesos que havien pledejat contra el seu amic i els va comunicar que el
senyor Albéniz els esperava aquella tarda a les vuit a casa seva. Els de Can
Somcreta es van veure perduts. Van pensar que el senyor Albéniz anava a fer
alguna de les seves. I, així, van patir pel que els esperava i els va semblar
que anaven a caure en una ratera.
Es van presentar amb els rostres
ansiosos, amb aquell recel contingut de
la gent del camp. Vostè dirà, senyor Albéniz. L’Albéniz va treure una safata
plena a vessar de pastes i va començar a omplir gots de moscatell. Els pagesos,
que primer no podien aconseguir engolir, es van anar animant i van entrar de
ple en l’obsequi mastegant a fons.
Potser en vàrem fer un gra massa,
senyor Albéniz, es van disculpar els de Can Somereta. Mengeu i no en parlem
més, va respondre un Albéniz conciliador. I amb aquelles pastes de desgreuge va
renéixer la pau i el noctàmbul piano del mestre optà, des d’aleshores, per un
horari menys romàntic però molt més en consonància amb l’esperit d’igualtat i
justícia pel qual havien lluitat els matiners veïns.
Quan es parla d’Albéniz a Tiana hi
ha un personatge que és imprescindible mencionar. A la Tiana d’aquella època hi
havia un tipus popular, d’aquests que hi ha a tots els pobles. Melcior Gríful
era un home que havia resolt el proverbi bíblic amb la mínima quantitat de suor
del seu front i conegut amb el nom de Nel·li. A propòsit de la seva
catalogació humana, la opinió de la gent de Tiana i la d’alguns elements de la
colònia no coincidien. Mentre que els del poble ho resolien expeditivament
dient-li desvagat integral, els estiuejants reconeixien en el Nel·li uns
dots molt fins en matèria de navegació humana.
De tant en tant, quan es formava una
comissió al poble, que es reunia per posar fi a certs excessos locals i tancar
les ferides alienes més urgents, aleshores es cercava col·locació al Nel·li.
Intentaven rentar el seu pecat d’indolència en les pures aigües de la feina
diària. Pocs dies després, el Nel·li es veia incorporat al ram de la
construcció, carregant les eines de l’ofici de paleta, transportant pesats sacs
de sorra i de ciment. Quan arribava el dissabte, el desencant pel rendiment
enfront de l’exigua paga setmanal el sumia en una indignació progressiva i, des
del vocable de taverna, deixava anar aleshores una frase contundent: “Quan em
voleu fer treballar em foto de gana...” cridava fora de sí, presentava la dimissió i de nou quedava
vinculat al món de les orenetes, les sargantanes i la gitanalla transhumant.
Era lliure i davant d’aquesta màgica paraula la gent s’apressava a llogar-lo
per les més inversemblants feines.
Quan l’Albéniz arribava a Tiana
contractava el Neli per a tota la temporada. L’Albéniz li havia posat el
nom d’un personatge d’una de les seves obres, Narel.li (i els tianencs
li van dir Nel·li). El servei abastava les més estranyes i inesperades
actuacions d’aquest pintoresc tipus, fins al punt que un dia que va ploure
torrencialment i la riera de Tiana baixava amb una crescuda poc comú, si
l’Albéniz va poder traspassar aquella impetuosa corrent va ser gràcies a les
potents esquenes del Nel·li, que es va carregar al compositor en menys
temps del que es triga a contar-ho. A meitat del trajecte el Nel·li es
va parar i va murmurar demoníacs desitjos de remullar l’il·lustre compositor. Va ser pura broma, ja
que el transportista no era un home dels que es juguen un client així com així,
i es va arribar a l’altra vora sense novetats dignes de menció.
He comentat anteriorment la forta
relació d’Albéniz amb els tianencs i les seves freqüents visites al cafè de
Baix, però pel seu caràcter es relacionava amb tothom, i també eren molt
freqüents les seves partides de tresillo i tertúlies al bar de Dalt i la Sala Giral , bar i local
de les dretes i on els estiuejants tenien el seu casino.
La colònia, les dames especialment,
no acabaven de fer-se a la idea de que un músic com Albéniz, de tanta fama i
mèrit, en comptes de jugar al tresillo al casino no experimentés insostenibles
desitjos d’obrir el piano i començar a desgranar les seves airoses melodies. Una senyora se li
acostà un bon dia i li va dir: Perquè no toca vostè i ballem una mica?
L’Albéniz no va protestar. Dòcilment es va acostar al piano que estava tancat i, amb els dos
punys de les mans, començà a percudir rítmicament sobre la fusta de l’instrument.
Els assistents, davant d’aquell recital a piano tancat, a través del qual
s’endevinaven els compassos d’una “americana” coneguda, no van saber si
anar-se’n o bé prorrompre amb un forçat somriure. No cal dir que ningú més es
va atrevir a demanar-li que toqués alguna coseta al piano.
I és que per escoltar l’Albéniz pianista era qüestió d’esperar que
acabés la seva partida de tresillo del casino, cosa que solia succeir ja
entrada la nit quan, agombolat en el silenci del poble, l’Albéniz es lliurava a
la seva lluminosa inspiració, fins que els de Can Somereta van expressar la
seva disconformitat, tal com s’ha comentat.
En alguna ocasió, l’Albéniz va tocar
l’harmònium a la parròquia de Tiana. Un any, va acceptar el suggeriment de
tocar a l’Ofici per la Festa Major de Tiana.
El fet pintoresc és la brometa innocent que es va permetre, ja que a l’entrar
els tres capellans que concelebraven la missa, feia unes variacions tocant
alguns compassos de “La jota de los tres ratas” de la sarsuela “La Gran Via ” de Chueca. La
cançó deia “Yo soy el rata primero, y yo el segundo, y yo el tercero...” de la
que feia uns compassos molt emmascarats però identificables pels qui coneixien
l’obra, i als que ocasionava el consegüent escàndol.
Amb aquells estius inoblidables i
feliços del segle XIX i començaments del XX, en aquell niu de bon gust i
d’humorisme que era el Cafè i la
Sala Giral , sota la influència de l’admirat i estimat senyor
Baldomero, es comprèn el perquè l’Albéniz s’hi trobava tan bé a Tiana. Per lluny
que fos i per enlluernadors contractes que se li presentessin, ho deixava tot
per fer-hi cap cada estiu.
A l’estiu, cada diumenge a la tarda
es celebrava a la Sala
Giral un lluït ball al qual acudia tota la colònia estiuenca.
Els senyors Baldomero i Rogelio Pascual, alternant-se amb l’Albéniz, actuaven de pianistes. De
Rogelio Pascual s’ha de dir que tenia una gran simpatia que escampava arreu. Al
costat seu hom s’hi trobava sempre a gust i es sentia plenament encomanat
d’optimisme: escoltar les coses que deia amb el seu estil amè i personalíssim
omplia de goig. Tot l’afavoria en la seva persona, l’aspecte físic, la veu, els
gestos fins i elegants, la seva gran cultura i, per completar-ho, un domini
absolut del piano i un gust musical acuradíssim.
En una festa en la que en el ball de
la tarda tocava el piano, l’Albéniz, molt eufòric i fogosament inspirat, tocava
una americana, cada vegada més entusiasmat i alegre. I s’aixecava de tant en
tant bo i rient, tustant la tapa del piano per fer més intencionat el final
dels compassos amb els divertits “pom!pom!”. D’aquest ball exòtic, el pianista
va recollir, en acabar la seva extraordinària interpretació de l’americana, els
aplaudiments generals dels assistents en una aclamació a peu dret. De sobte, un
estiuejant nou, desconegut, es dirigeix enfurismat a l’Albéniz i li diu: “No
sabeu, mestre, que això que acabeu de tocar és una poca-soltada?” L’Albéniz,
que en aquells moments res no podia treure-li el bon humor que el dominava,
només li va dir: “Prou, prou, tot és qüestió de gustos”, mentre assentia amb el
cap. I el desconegut, vinga a insistir: “Sí, senyor, una veritable
poca-soltada”. Finalment l’Albéniz, somrient, amb les mans a la butxaca com
solia fer, li contestà: “Què vol que li digui, si no en sé més”.
El senyor Baldomero va arreglar les
coses. Després, tot foren excuses i demanar-li disculpes, que l’Albéniz va
cuitar a concedir graciosament.
Referint-nos ara a quan l’Albéniz es
posava a tocar el piano en aquells balls de tarda, tot era un seguit d’improvisacions
meravelloses. Aquella música i aquells balls eren un plaer. Sentir aquelles
improvisacions que el gran compositor i pianista anava creant per a simple
esbarjo dels seus amics i dels concurrents a la Sala Giral era un
privilegi per a la Tiana
d’aleshores. Quantes i quantes vegades el senyor Rogelio deia a l’Albéniz, així
que aquest acabava de tocar al piano un ball improvisat: “Escolta Albéniz, no
saps que això que acabes de tocar és molt bonic? Que ho tens compost? No? Doncs
aquesta nit has de fer-ho i donar-me’n una còpia, perquè m’ha agradat
moltíssim.”
I pensar que en aquell temps ningú
donava cap importància a aquells balls de l’Albéniz, improvisats amb una
fluïdesa i un gust incomparables! Tiana era, aleshores, una impressionant capsa
de música. L’Albéniz per una banda, el senyor Rogelio per l’altra, amb les
seves llargues i inspirades sessions de piano; i encara en Julià Planes, també
excel·lent pianista, que es passava gairebé el dia sencer interpretant les
millors obres dels compositors clàssics. Eren molts els qui, a les nits, es
passaven hores i hores asseguts al carrer escoltant-los encisats, sense
cansar-se mai. Mentrestant, dalt de la Conreria , com si fos l’àrbitre que recollís
aquell devessall de melodies, estiuejava el millor pianista del seu temps, el
genial Malats.
En aquells temps l’ostentació de la
riquesa es manifestava amb aquelles
cambreres de vestits i davantal rígidament emmidonats, blancs i nets, sense la
més petita arruga i que semblaven sempre acabats de planxar. Doncs bé,
l’Albéniz feia poc temps que en tenia una d’aquelles bufones i ben abillades
cambreres.
Un dia, s’estava l’Albéniz amb el seu gran amic
Malats al saló de casa seva, quan la cambrereta entra al saló i diu: “Senyoret,
la marquesa X (que vivia aleshores en terme de Tiana) desitja parlar amb
vostè”. Li ofereix la targeta de visita i espera, al pas de la porta, tibada i
polida, esperant ordres.
L’Albéniz,
enfadat perquè havia trencar la conversa que mantenia amb el seu amic Malats,
comença a llançar improperis contra la marquesa, propis talment d’un carreter
dels temps de la revolució. En Malats no quedava enrere tampoc. Semblava com si
volguessin espaterrar la cambrereta, que ja estava prou espantada i que, per no
sentir més disbarats, va preguntar: “Que he de dir-li doncs, a la Sra. Marquesa ?”. La
resposta fou impublicable: “Digues-li que se’n vagi a...”. La cambrereta estava
escruixida: “Senyoret, aquests disbarats jo no els puc dir.” Sobtadament, la
tempesta es va esvair: “Doncs, digues-li que passi...”
Així
va entrar la Marquesa ,
elegantment vestida, profusament enjoiada i empolvorada. Quina va ser la
sorpresa de l’espantada cambrera en veure com aquells dos galifardeus es
desfeien en reverències i besaven galantment la mà de la il·lustre visitant,
dient-li” Sra. Marquesa per aquí, senyora Marquesa per allà”. En retirar-se, la
cambrereta anava dient-se interiorment: “Quin parell de desvergonyits”
Entre
las moltes amistats del Albéniz a Tiana estava Isidre Reventós, mestre d’obres durant gairebé vint anys del
Ajuntament de Tiana i que vivia a la riera,
on avui es Can Noguera es a dir molt a prop de la casa de l’Albéniz ,
també a la riera, i de la que desconec
si era de propietat o de lloguer. Alfons el fill d’Albéniz es va enamorar de la Carme filla de l’Isidre
Reventós i amb la tolerància de totes dues famílies es van prometre.
Aleshores
els Albéniz tenien la seva residència fixa a Paris, però l’Alfons treballava a
Barcelona i tot sovint anava a casa dels seus pares a París, des d’allà es cartejava
amb la seva promesa i procurava que l’estada fos com més curta millor.
Una
vegada, però, la visita s’allargava molt i la Carmeta no rebia cap carta
de l’Alfons, ni tampoc contestava les que ella li enviava. Finalment va arribar
l’esperada missiva des de París. L’Alfons sense embuts li deia que l’havia
estimat molt, però que la setmana entrant es casaria, a Paris, amb una
senyoreta francesa que havia conegut en aquella estada a casa dels seus pares,
i que tots dos s’havien enamorat d’una manera fulminant. La Carmeta va tenir un gran
disgust, però cal destacar que el matrimoni amb la senyoreta francesa va durar
molt poc. I el següent amb una noia
suïssa també fracassà estrepitosament. Aquest fet no va trencar l’amistat entre
la família Reventós i els Albeniz. Els fills de l’Isidre Reventós van continuar
l’amistat en la persona de Laura Albéniz , la filla del mestre, i també amb
Rosina neta de Albéniz.
Amb
els anys, Alfons Albéniz Jordana va
esdevenir un magnífic enginyer químic i la Laura , fidel igualment a l’amor dels seus per
Tiana, obtingué, com a pintora i il·lustradora, un merescut prestigi.
Un
bon dia, en el local del senyor Baldomero es va parlar del tema de la propera
Festa Major. Els estiuejants, que tenien la seva seu aleshores al propi local,
estaven disposats a fer les coses de categoria i van sol·licitar la
col·laboració del senyor Albéniz per organitzar un programa de concerts.
Comptaven amb bons aficionats i consideraven que la intervenció del senyor
Albéniz constituiria un gran èxit. Feia temps que el gran Albéniz, parlant amb
els seus amics del Café Giral els deia: ”Un dia he de donar-vos un concert”
No
hi anaven mal encaminats. Materialment es va entusiasmar el públic mes entès, al costat de diferent musics
amateurs locals que només sentien el encant de la musica a través de la seva
forma directa i simple.
En
el programa dels concerts, dins dels actes de la festa Major del any 1.906,
s’anunciava un primer concert el diumenge dia 16 de setembre, una vetllada a
dos pianos per els senyors Malats i Albéniz i finalment un àpat en obsequi dels
eximis artistes senyors Albéniz, Malats, Llobet, Perelló y Ribó i els
aficionats locals senyors Alcobé, Pascual i Planas per la seva cooperació ja
que van participar en el concert del dia 16.
En
aquest primer concert, entre altres
peces Perelló i Albéniz van interpretar la “Sonata” para violi i piano de Grieg
i Alexandre Ribó va tocar “Cantos de España” d’Albéniz. També va participar en
el concert el gran guitarrista Miquel Llobet, que va tocar la popular “Granada”
d’Albéniz i altres obres. El musics locals Rogeli Pascual i Julià Planas van
tocar una obra a piano i a quatre mans de Wagner. El baríton local Lluis M
Alcobé va cantar obres de Verdi.
Però
la fama que va agafar Tiana en els medis musicals fou deguda al concert per a
dos pianos que el dia 19 van executar a la sala Giral, Albéniz i Malats. El que
els barcelonins no havien pogut aconseguir, Albéniz ho féu realitat per als
tianencs.
Des
de molts dies abans del concert, la premsa barcelonina venia parlant del
concert de Tiana. El 14 de setembre podem llegir a la Vanguardia la següent
noticia: Amb ocasió de la festa major de Tiana, els estiuejants han organitzat
dos concerts per els dies 16 i 19 del actual, els quals es celebraran a la Sala Giral i seran
veritables esdeveniments artístics, doncs seran a càrrec dels eminents
pianistes senyors Malats i Albéniz, amb altres distingits artistes i
aficionats.
Finalment
, el 19 de setembre de l’any 1906, darrer dia de la Festa Major es va celebrar
a la Sala Giral
el concert per a dos pianos amb Albéniz i Malats.
L’excepcional
Albéniz va aprofitar aquesta ocasió per fer-ne un altre de les seves. Quan es
va estrenar la seva obra “Pepita Jimenez” al Liceu, el públic va xiular-la.
Albéniz, pels comentaris que abans de la representació havia sentit al cafè del
Gran Teatre, es veu que ja s’ho temia. L’obra havia estat estrenada i
representada a l’estranger amb molt d’èxit, però Albéniz havia volgut
prescindir de la claque i, per acabar de complicar les coses, havia tingut també
alguna topada amb els directius del Liceu.
Arribat
el dia 19, varen fer camí cap a Tiana moltes jardineres, tartanes, cotxes de
punt i altres vehicles de tracció de sang. Això era, precisament, el que volia
l’Albéniz.
Calia
veure com maldaven per poder entrar a la Sala totes aquelles persones que, fent un gran
sacrifici, havien acudit a Tiana per assistir a l’extraordinària manifestació
musical. Vanament s’exclamaven: “ És que jo son el Director d’ací....”, És que
jo sóc el President d’allà...” “Li faig saber que jo soc D. Tal”, “I jo D.
Qual”, “Faci’m el favor de passar aquesta targeta al senyor Albéniz”, “ Vol
donar aquesta nota al senyor Malats?”, “Faci-li avinent, si li plau, que aquí
fora espera el seu gran amic Tal i Qual. Ja veurà com no em negarà
l’entrada...”
La
resposta era sempre la mateixa: “Que passi per Secretaria!”.
A
la sortida del concert, romanien encara pels passadissos i pel Cafè uns quants
d’aquests senyors que no sabien avenir-se de trobar-se tan inesperadament
desairats. Amb tanta il·lusió com havien acudit a participar en aquell magne
esdeveniment!.
Per
l’Albéniz aquella fou una nit de doble fruïció: l’èxit artístic del grandiós
concert i l’oportunitat que havia tingut de caçar amb vesc aquells ocells
barcelonins que tant de mal li havien fet, gràcies al més gran dels caçadors,
el Nel·li, que ha tingut Tiana.
“Pepita
Jimenez” feia la pau per les ofenses que havia rebut a Barcelona el dia de la
seva presentació al Liceu.
El
concert del 19 de setembre a Tiana va ser la darrera actuació publica de
l’Albéniz a Espanya.
El
music i compositor Enric Granados, també relacionat amb Tiana per las freqüents
visites que feia a la nostra Vila, tenia una forta amistat amb Albéniz. El 8 de
maig de 1909 Granados el visita a Cambo-les Bains on Albéniz s’havia traslladat
amb la seva família degut a una greu malaltia. El motiu de la visita de
Granados, apart de visitar al seu amic i
interessar-se per l’evolució de la seva malaltia, era per comunicar-li que el
govern francès acabava de concedir-li la Legió d’Honor.
Albéniz
va pensar molt en Espanya, quan va saber que el govern francès havia reconegut
i premiar la seva gran obra d’art. Granados explicava que va veure caure les
llàgrimes d’alegria... i de tristesa.
El
dia 18 de maig del 1909 a
les 8 hores del vespre moria Albéniz. El 20 de maig, el Prefecte dels Pirineus
Oriental de França col·locava sobre el taüt d’Albéniz la condecoració abans
esmentada. Pocs dies després Enric Granados aprofitant que es trobava a Paris
per donar uns concerts els dies 2 i 9 de juny, va ajudar la família a gestionar
els tràmits necessaris per traslladar les despulles del que va ser Isaac
Albéniz a la ciutat de Barcelona per ser enterrat.
Per
la gran amistat que els unia, Granados es pot considerar l’hereu de l’obra
d’Albéniz de tal manera que la dona d’Albéniz li va demanar a Granados que
acabés l’ultima obra del seu marit “Azulejos”: Granados hi accedí amb gran
emoció i li manifestà, per consolar-la, que el seu marit li havia deixat una
gloriosa herència en dir-li que ell seria el continuador de la seva obra.
Albéniz
i Granados, dos gran músics, dos mestres relacionats amb Tiana. El primer tal
com hem vist amb una relació amb tots els tianencs i amb la colònia estiuenca,
vivint llargues temporades a Tiana i amb
domicili propi. Pel contrari, el motiu de les visites de Granados a Tiana era
un altre, ja que es reduïen pràcticament
a les que feia a la
Clotilde Godó , amb domicili al carrer doctor Fàbregas, en una
relació igual que entre la de Goya i la
duquessa d’Alba. No és unànime l’opinió que Granados i Clotilde estiguessin romànticament
involucrats, però l’evidencia és substancial. Des del 1902, quan Clotilde es va convertí en una estudiant de la nova
acadèmia de Granados, fins la seva partida de Nova York a finals de 1915 la
presencia de Clotilde en la seva vida va ser un factor important.
El dia 5 de juny
arribava a l’estació de França las despulles d’Isaac Albéniz, instal·lant-se
una capella ardent al dipòsit de l’estació. A les 10 hores del dia 6 va
començar els actes del enterrament del mestre traslladant el taüt des de el
depòsit fins la carrossa mortuòria.
Una
amplia representació de Tiana va acudir al acte de comiat, els pagesos de Tiana
amb la seva americana de pana i els estiuejants amb els colls emmidonats.
Obrien la comitiva divuit estendards,
dels quals el vuitè era el de la Societat Coral
Joventut Tianenca amb un crespó negre. Darrera de la carrossa fúnebre diversos cotxes portaven divuit corones una
de les quals era la ofrena de l’Ajuntament de Tiana. De les deu cintes de la
carrossa mortuòria una era portada pel senyor Seguí en representació de la
colònia de estiuejants.
Albéniz
no hauria pas pogut queixar-se, ni en vida ni després de la seva mort, del
culte que els tianencs servaven del seu record. L’any 1910 es obria un nou
carrer a Tiana que rebia el nom d’Isaac Albéniz. L’any següent els estiuejants
donaven el nom de Sala Albéniz, a la sala del seu nou local, doncs deixaven la Sala Giral per a tenir
local propi.
El
23 de maig es reunia una comissió per honorar la memòria del eximi pianista i
compositor Isaac Albéniz, i que va ser presidida pel seu amic Malats. El 20 de juny s’havia de celebrar
l’homenatge, però es va ajornar i posteriorment Malats va dimitir de la seva
presidència. No va ser fins desprès de
la mort d’Albéniz que a Madrid es va conèixer
l’obra Iberia i que va ser interpretada allà per primera vegada el 6 de desembre de 1909 pel notable pianista
Joaquim Malats. Potser va ésser a Tiana on l’Albeniz va compondre part
d’aquesta obra.
Albéniz,
Granados i Malats tres gran músics catalans vinculats a Tiana
Albéniz
va ser humor, força, salut, alegria per la vida. Al costat d’Albéniz un se’n
oblidava que l’home és mortal. Albéniz
mai va ser un vençut ni va tenir por a la vida
ni a la batalla amb la vida i tenia una rialla inconfusible d’home sa.
Albéniz
va ser fundador d’una música nacionalista amb un espanyolisme que es nota en
totes les peces del seu repertori. Tant Granados com Falla pertanyen a aquest
moviment.
Falla,
un místic, Albéniz, un rodamón i
Granados, un artista, tres compositors que
podrien fer un bon programa per la celebració a Tiana del centenari de
la mort de Isaac Albéniz.
Josep Ma Toffoli i Carbonell