Masies de Tiana
Any 1930
Les coneixeu totes?
dimecres, 26 de desembre del 2012
dimarts, 18 de desembre del 2012
dimarts, 11 de desembre del 2012
dimecres, 28 de novembre del 2012
dimecres, 21 de novembre del 2012
dimecres, 14 de novembre del 2012
dimecres, 7 de novembre del 2012
dimecres, 31 d’octubre del 2012
diumenge, 21 d’octubre del 2012
LA MALLERENGA N. 25.- Octubre 2012
LA FESTA DE SANT ANTONI ABAD A PRINCIPIS DEL SEGLE XX
Reproducció d’un
article publicat a la revista Tiana el febrer de 1954:
Los caballistas estaban reunidos en la “Plaça” e iba a
juntarse a ellos el famoso y simpático “Feliu de les Tartanes” que rodeado de
sus numerosos caballos, acompañaba a la orquesta. El “Feliu” como figura
principal de la fiesta, iba montado en el mejor de sus caballos, con guarnición
dorada, y él espléndidamente equipado luciendo amplio sombrero cordobés.
Tan pronto llegaba él a la “Plaça” se organizaba una
vistosa cabalgata que se dirigía a la
Plaza de la
Iglesia , lugar donde se procedía a la bendición de las
caballerías y también de los típicos “panellets”, que no sé porque motivo han
sido substituidos por los “borregos”. Los caballistas adquirían los “panellets”
no tan sólo para si mismo, sino que era cosa muy tenida en cuenta que todos los
caballos tuvieran su parte en tan apreciada golosina.
Después de la bendición se organizaba un desfile que
recorría las calles que circundan la
Iglesia , deteniéndose en la “casa d’en Feliu”, donde había
instalada la Capilla
dedicada al Santo, que aquel día estaba primorosamente adornada.
Seguidamente se celebraba el Oficio de San Antonio al que
asistían todos los carreteros, algunos de los cuales, aun lo recuerdo, llegaban
un poco retrasados porque habían tenido que devolver los caballos a sus casas.
Era una nota simpática de la fiesta la que daba el señor
Clapés, director de la fábrica de “Can Pebreta”, que deseando que los obreros
pudiesen asistir al solemne acto de la bendición, mandaba un empleado a la
plaza para que avisara cuando salía la cabalgata, para parar la fábrica,
reanudándose el trabajo después de la bendición.
Por la tarde, una vez la fábricas habían terminado sus
actividades, empezaba el gran “sarao”, amenizado muchos años, con “banda de
regimiento” en la “Sala de Dalt”. Antes del baile dicha banda efectuaba una
gran tocada delante de “Can Feliu”, anunciando a la juventud que se acercaba la
hora del baile.
El baile ¿por qué no decirlo?, era mucho más elegante que
ahora, al menos para mí, que no he podido acostumbrarme a esta endiablada
música moderna. Durante el baile se celebraba el “ball de panellets” que
también ha desaparecido.
L’article estava firmat per les inicials R. C., i com he mencionat abans, es de l’any 1954.
Amb la mort d’en
Feliu Barbeta, l’any 1919, Josep Vilaró i Recolons, conegut per « L’avi
Vilaró » i nascut a Can Tiradeta el 6 de gener de 1878, va substituir a
Feliu Barbeta en la celebració de aquesta tradició tianenca.
En una entrevista a
l’Avi Vilaró publicada al gener de 1957, manifestava que poc a poc la festa
havia anant perdent la brillantor que havia tingut antigament. Al principi els
carreters pagaven de la seva butxaca les vestidures dels seus cavalls, i no era
necessari obligar al carreter que assistís a la festa, doncs era el primer que
l’esperava amb ansietat. Segons l’Avi Vilaró, les coses havien canviat molt en
els últims anys doncs segons deia hi havia falta de voluntat de molts
carreters, així com la de molts propietaris de cavalleries que no las portaven
a beneir.
L’Avi Vilaró
obsequiava als assistents amb un refresc al seu típic celler, continuant una
tradició que havia començat el Feliu Barbeta, obsequiant als cavalls i “cavallistes” amb borregos i galetes.
A destacar la forta
davallada que va anar agafant aquesta festa amb la Segona República
dimecres, 10 d’octubre del 2012
dimecres, 3 d’octubre del 2012
dilluns, 24 de setembre del 2012
LA MALLERENGA N.24.- Setembre 2012
ALS l50
ANYS DE LA INAUGURACIÓ DELA SALA GIRAL
Al N.14 de la Mallerenga dedicat al
mestre Clavé i la seva estada a Tiana l’estiu de l’any 1854, comentava els
inicis de la sala Giral, i desconeixent l’any exacte en que es va construir,
situava la seva construcció al principi dels anys seixanta del segle XIX.
Un article publicat al diari “El Lloyd Español” el
7 de novembre de 1862, ens descobreix la data exacta en que es va inaugurar la Sala Giralt. El Lloyd Español
era un diari que si bé en la portada deia “diario maritimo y de intereses
mercantiles” també publicava gasetilles locals, cròniques parlamentaries,
secció de espectacles, etc.
L’article amb el títol “Nueva sociedad y coral” diu:
Sabido
es que el vecino y pintoresco pueblo de Tiana cuenta en el día con un grandioso
y magnifico salón de baile que no tiene rival en Cataluña, por sus dimensiones,
elevado techo y buen decorado. Este salón, que es el mismo que se estrenó el
verano último, cuando su fiesta mayor, está situado en el punto de la población
que disfruta de mejores vistas, junto al principal café. En él va á instalarse
muy en breve una sociedad coral, que compuesta por los principales jóvenes de
aquella población, de la de Alella y otras vecinas, la cual dará quincenalmente
conciertos intermediados con los bailes que tiene lugar en él todos los
domingos, y á los que asisten no solo sus vecinos, sino que de Barcelona van
conocidas familias y numerosos jóvenes que regresan en el último tren.
A
la instalación de esta nueva sociedad coral, contribuye no poco el dueño del
principal café, á quien, por su desprendimiento y abnegación debe Tiana el
magnífico salón mencionado que posee.
Celebramos
infinito progrese en este pueblo, ya sea por estos ú otros medios, la afición a
la música, deseando tenga imitadores en otras poblaciones cuanto hacen para
conseguirlo los jóvenes tianenses.
Jo sempre havia sentit i llegit que la
Sala Giral
El Diari de Barcelona també ens informa. El dia 14
de setembre diu:
En los íias
16, 17 y 18 del presente se celebrará la fiesta mayor de Tiana, la que según
dicen, promete ser muy lucida, con motivo de la inauguración de un magnífico
salón de baile, como pocos hay en la província. A más de las solemnes funciones
de iglesia y de los bailes que en los tres días se darán en el salón citado, si
el tiempo lo permite habrá fuegos artificiales en las dos últimas noches.
Una forta tempesta va caure a la província de
Barcelona els dies 15 i 16 de setembre afectant seriosament a Tiana, de manera
que es va haver d’ajornar la festa major. El Diari de Barcelona del dia 19 de
setembre diu:
Hoy tendrán
lugar en Tiana los festejos con que debían celebrar su fiesta mayor el dia 16
los vecinos de aquel pueblo, y que tuvieron que suspenderlos por razón de la
lluvia.
No sabem si els actes previstos pel dia 16 a la
Sala Giralt
Així doncs, al ser inaugurada la Sala Giral a la festa
major de l’any 1862, aquest any fa 150 anys d’aquesta efemèride.
Amb tota probabilitat la nova societat coral que “El
Lloyd Español” anunciava que anava a formar-se seria “La Violeta Tianense
dimecres, 19 de setembre del 2012
dimecres, 12 de setembre del 2012
dimecres, 5 de setembre del 2012
dimecres, 29 d’agost del 2012
diumenge, 26 d’agost del 2012
LA MALLARENGA N.23.- Juliol 2012
EL FANAL MODERNISTA
A principis de l’any 1887 Joan Francí i Rovira veí i propietari de Tiana, presenta a l’ajuntament una sol•licitud amb els plans per urbanitzar els terrenys de la seva propietat coneguts per “Vinyeta o Camp de Plaça” de Can Orella.
Aquest terreny, de forma triangular, és el limitat pels carrers Dr. Mascaró, Anselm Clavé i per dalt amb el que avui és el Casal de Tiana. Més amunt, en el terreny limitat pels carrers Dr. Mascaró i del Centre, hi havia la fabrica tèxtil de Pau Giralt.
Ja poc temps abans se li havia sol•licitat al Sr. Francí que donés aquest terreny per a l’edificació de la nova parròquia de Tiana, cosa a la que el Sr. Francí no va acceptar.
Poc després el Sr. Josep Rovira i Gupert comprava el terreny situat entre els carrers Albèniz, Antoni Clapés i del Centre, just a sota el Casal de Tiana, demanant al juny del mateix any permís per tancar el terreny. La intenció del Sr. Rovira era construir dues cases adossades, però la butxaca no li arribaria per tant i només va poder construir una que finalment se la va vendre al Sr. Evaldo Planas.
Evaldo Planas i Oliver, casat amb Carme Mestres, era empresari i membre de la junta directiva del Foment del Treball Nacional.
El Sr. Joan Francí i Rovira va ser nomenat alcalde de Tiana, càrrec que va ocupar des del primer de juliol de 1887 al 12 d’abril de 1888, encara que només passats tres mesos del seu nomenament Joan Rovira desapareixia, però això seria tema per un altre article.
La fàbrica tèxtil dels Giralt se’n va anar en orris, i les propietats dels Giralt subhastades. Els nous propietaris, els germans Recaño, van obrir el carrer que se li va donar el nom de carrer Albéniz l’any 1910.
Amb el nou carrer obert, Evaldo Planas, l’any 1911, va refer la paret de tancament del seu terreny i també va fer obres de reforma de l’edifici que havia començat a edificar el Sr. Rovira. Les obres van ser dirigides per l’arquitecte i urbanista Guillem Busquets i Vautravers, que fou un estret col•laborador de Josep Puig i Cadafalch i des de 1914 fou arquitecte municipal de Barcelona. Podem veure que a la façana que dóna al jardí no hi ha finestres, degut a que en un principi havien de ser dues cases adossades tal com he mencionat abans.
Amb la reforma, l’edifici estilísticament pot inscriure’s dins el vessant del modernisme més relacionat amb el secessionisme vienès, molt evident en la composició i ornamentació del coronament.
Dues coses destacaven en la nova tanca que se havia construït. En una cantonada, la del carrer Albèniz amb el carrer Anselm Clapés es va construir una glorieta amb un interessant fanal de ferro i vidres policroms de estil modernista.
Durant la guerra civil diversos edificis de Tiana van ser ocupats o confiscats. El Casino de Tiana, les franciscanes, les carmelites, la rectoria, can Sentromà, can Durà, la casa d’Agustí Navines i la casa d’Evaldo Planas van ser alguns dels edificis ocupats.
Concretament la casa d’Evaldo Planas va ser ocupada per la Cooperativa Obrera de Consum “La Germanor” de Tiana. En registre de entrada de la Generalitat de Catalunya consta un escrit de la Cooperativa per legalitzar l’ocupació justificant aquesta dient que el propietari ha tocat el dos abandonant llurs propietats i negocis sense deixar cap representació. Com sigui que el local destinat a estatge de la Cooperativa “La Germanor” era per complert insuficient per desenvolupar la seva tasca eminentment social, de comú acord amb el Comitè Local Antifeixista i amb l’Ajuntament, s’apropià de l’immoble.
Finalitzada la guerra civil, la casa va ser durant uns anys seu de La Falange a Tiana. D’aquesta època queda com a record la porta metàl•lica amb reixes de la part que va ser utilitzada per a la custòdia de detinguts.
La filla d’Evaldo Planas, Pepita Planas i Mestres, es va casar amb el fill de Domingo Moncanut, Alfons Moncanut i Geli. Tant Planas com Moncanut eran tots dos estiuejants i socis fundadors del Casino de Tiana, i per aquesta raó aquest edifici residencial d’estil modernista es conegut també com Can Moncanut-Planes. Morts el Sr. Planas, la seva dona i el seu fill Julià, el matrimoni Moncanut i Planas heretà l’edifici.
Ocupat l’edifici per La Falange, el matrimoni Moncanut no podia recuperar la vivenda. A mitjans dels anys 50 el tramvia Tiana-Montgat es substituït per un autobús i es fa necessari ampliar el revolt dels carrers Antoni Clapés amb Albéniz, perquè els autobusos poguessin girar amb menys problemes, amb el que és necessari enderrocar la glorieta. L’Ajuntament demana permís als propietaris, els qual responen que donarien el seu consentiment sempre que La Falange abandonés la seva propietat i poguessin recuperar-la.
Finalment La Falange abandona l’edifici, s’enderroca la glorieta i el fanal es guardat, anys després, en el soterrani. La casa és durant uns anys casa de estiu dels propietaris, després està uns anys en lloguer i també va ser durant diferents anys escola. Una nova normativa va impedir que l’edifici continués com escola i els propietaris van tornar a residir a la vivenda. Van restaurar el fanal reposant els vidres trencats i el fanal va ser col•locat al seu emplaçament actual
Finalment la fillola dels Srs Montcanut Josefa Mestres i el seu marit Jordi Figueres, van heretar l’edifici al morir-se Alfons Moncanut fa ara cinquanta anys (l’any 1962), vuit anys desprès de la mort de la seva dona Pepita Planas.
Ara, als cent anys de la seva instal•lació, el fanal modernista de ferro i vidres policroms se ha connectat a la xarxa de l’enllumenat públic. Amb aquesta iniciativa, aquest fanal amb cent anys d’existència i que forma part del paisatge urbanístic de la nostra vila, el podrem gaudir tots els tianencs donant llum totes les nits de l’any.
Josep ma Toffoli i Carbonell.
A principis de l’any 1887 Joan Francí i Rovira veí i propietari de Tiana, presenta a l’ajuntament una sol•licitud amb els plans per urbanitzar els terrenys de la seva propietat coneguts per “Vinyeta o Camp de Plaça” de Can Orella.Aquest terreny, de forma triangular, és el limitat pels carrers Dr. Mascaró, Anselm Clavé i per dalt amb el que avui és el Casal de Tiana. Més amunt, en el terreny limitat pels carrers Dr. Mascaró i del Centre, hi havia la fabrica tèxtil de Pau Giralt.
Ja poc temps abans se li havia sol•licitat al Sr. Francí que donés aquest terreny per a l’edificació de la nova parròquia de Tiana, cosa a la que el Sr. Francí no va acceptar.
Poc després el Sr. Josep Rovira i Gupert comprava el terreny situat entre els carrers Albèniz, Antoni Clapés i del Centre, just a sota el Casal de Tiana, demanant al juny del mateix any permís per tancar el terreny. La intenció del Sr. Rovira era construir dues cases adossades, però la butxaca no li arribaria per tant i només va poder construir una que finalment se la va vendre al Sr. Evaldo Planas.
Evaldo Planas i Oliver, casat amb Carme Mestres, era empresari i membre de la junta directiva del Foment del Treball Nacional.
El Sr. Joan Francí i Rovira va ser nomenat alcalde de Tiana, càrrec que va ocupar des del primer de juliol de 1887 al 12 d’abril de 1888, encara que només passats tres mesos del seu nomenament Joan Rovira desapareixia, però això seria tema per un altre article.
La fàbrica tèxtil dels Giralt se’n va anar en orris, i les propietats dels Giralt subhastades. Els nous propietaris, els germans Recaño, van obrir el carrer que se li va donar el nom de carrer Albéniz l’any 1910.
Amb el nou carrer obert, Evaldo Planas, l’any 1911, va refer la paret de tancament del seu terreny i també va fer obres de reforma de l’edifici que havia començat a edificar el Sr. Rovira. Les obres van ser dirigides per l’arquitecte i urbanista Guillem Busquets i Vautravers, que fou un estret col•laborador de Josep Puig i Cadafalch i des de 1914 fou arquitecte municipal de Barcelona. Podem veure que a la façana que dóna al jardí no hi ha finestres, degut a que en un principi havien de ser dues cases adossades tal com he mencionat abans.
Amb la reforma, l’edifici estilísticament pot inscriure’s dins el vessant del modernisme més relacionat amb el secessionisme vienès, molt evident en la composició i ornamentació del coronament.
Dues coses destacaven en la nova tanca que se havia construït. En una cantonada, la del carrer Albèniz amb el carrer Anselm Clapés es va construir una glorieta amb un interessant fanal de ferro i vidres policroms de estil modernista.
Durant la guerra civil diversos edificis de Tiana van ser ocupats o confiscats. El Casino de Tiana, les franciscanes, les carmelites, la rectoria, can Sentromà, can Durà, la casa d’Agustí Navines i la casa d’Evaldo Planas van ser alguns dels edificis ocupats.
Concretament la casa d’Evaldo Planas va ser ocupada per la Cooperativa Obrera de Consum “La Germanor” de Tiana. En registre de entrada de la Generalitat de Catalunya consta un escrit de la Cooperativa per legalitzar l’ocupació justificant aquesta dient que el propietari ha tocat el dos abandonant llurs propietats i negocis sense deixar cap representació. Com sigui que el local destinat a estatge de la Cooperativa “La Germanor” era per complert insuficient per desenvolupar la seva tasca eminentment social, de comú acord amb el Comitè Local Antifeixista i amb l’Ajuntament, s’apropià de l’immoble.
Finalitzada la guerra civil, la casa va ser durant uns anys seu de La Falange a Tiana. D’aquesta època queda com a record la porta metàl•lica amb reixes de la part que va ser utilitzada per a la custòdia de detinguts.
La filla d’Evaldo Planas, Pepita Planas i Mestres, es va casar amb el fill de Domingo Moncanut, Alfons Moncanut i Geli. Tant Planas com Moncanut eran tots dos estiuejants i socis fundadors del Casino de Tiana, i per aquesta raó aquest edifici residencial d’estil modernista es conegut també com Can Moncanut-Planes. Morts el Sr. Planas, la seva dona i el seu fill Julià, el matrimoni Moncanut i Planas heretà l’edifici.
Ocupat l’edifici per La Falange, el matrimoni Moncanut no podia recuperar la vivenda. A mitjans dels anys 50 el tramvia Tiana-Montgat es substituït per un autobús i es fa necessari ampliar el revolt dels carrers Antoni Clapés amb Albéniz, perquè els autobusos poguessin girar amb menys problemes, amb el que és necessari enderrocar la glorieta. L’Ajuntament demana permís als propietaris, els qual responen que donarien el seu consentiment sempre que La Falange abandonés la seva propietat i poguessin recuperar-la.
Finalment La Falange abandona l’edifici, s’enderroca la glorieta i el fanal es guardat, anys després, en el soterrani. La casa és durant uns anys casa de estiu dels propietaris, després està uns anys en lloguer i també va ser durant diferents anys escola. Una nova normativa va impedir que l’edifici continués com escola i els propietaris van tornar a residir a la vivenda. Van restaurar el fanal reposant els vidres trencats i el fanal va ser col•locat al seu emplaçament actual
Finalment la fillola dels Srs Montcanut Josefa Mestres i el seu marit Jordi Figueres, van heretar l’edifici al morir-se Alfons Moncanut fa ara cinquanta anys (l’any 1962), vuit anys desprès de la mort de la seva dona Pepita Planas.
Ara, als cent anys de la seva instal•lació, el fanal modernista de ferro i vidres policroms se ha connectat a la xarxa de l’enllumenat públic. Amb aquesta iniciativa, aquest fanal amb cent anys d’existència i que forma part del paisatge urbanístic de la nostra vila, el podrem gaudir tots els tianencs donant llum totes les nits de l’any.
Josep ma Toffoli i Carbonell.
diumenge, 10 de juny del 2012
dilluns, 4 de juny del 2012
LA MALLARENGA N.22.- Maig 2012
DELMES I PRIMÍCIES
El delme era un impost anual d’origen eclesiàstic que gravava la producció agrícola i ramadera, recaptant una dècima part de la collita i dels animals domèstics. Aquesta renda va ser regulada als Concilis de Toledo del segle VII i en teoria el delme s’havia de subdividir al seu torn en tres parts: una destinada al sosteniment del clergat parroquial, una altra part al manteniment del temple i la darrera havia de anar a la seu episcopal. El delme no sempre equivalia exactament a la desena part de la collita, tot i que s’hi aproximava molt, i a més a cada parròquia hi havia costums diferents a l’hora de recaptar-lo i dividir-lo.
En un principi, doncs, el delme era un tribut exclusivament dedicat al manteniment del rector i de l’església parroquial, amb una tercera part que anava a la catedral de la diòcesi. Però amb l’adveniment del feudalisme als segles XI i XII, els delmes van anar passant a mans seculars, això és a mans de nobles i senyors jurisdiccionals. De fet el monestir de Montalegre adquirí quasi tots els delmes de nobles i cavallers. Els grans perjudicats van ser els rectors de les parròquies, que veien disminuir llurs ingressos de forma considerable.
Pel que fa a la primícia, aquest era un altre impost que establia el dret a rebre els primers fruits de l’any per part de l’església. Segons els experts, no tenia una quantitat fixa i podia variar segons els costums i tradicions de cada lloc, però suposava entre un quaranta i una seixantena part dels fruits.
Delmes i primícies eren uns tributs importantíssims ja que suposaven la principal font d’ingressos tant dels rectors com dels senyors feudals que tenien drets a la parròquia en qüestió. Per això van ser tan cobejats i disputats.
La possessió del dret a cobrar delmes en diverses parròquies, comportà per a la Cartoixa de Montalegre nombroses disputes, tant amb els pagesos que els havien de pagar com amb altres decimadors amb els quals compartia, en alguns casos, aquests tributs.
Val a dir que Montalegre gairebé sempre sortí victoriós en aquestes disputes, atès que comptava amb un arxiu ben fornit de documents i títols jurídics que demostraven els seus drets sobre els delmes. L’arxiu, molt ben organitzat tal com ens demostra el registre o inventari fet el 1564, va ser una garantia d’èxit per al monestir en les seves lluites als tribunals amb aquells que posaven en dubte els seus drets.
L’adquisició per part de Montalegre dels delmes de la parròquia de Tiana comportà, com no podia ser menys, freqüents plets i disputes, per la diferent interpretació que es feia de la forma de delmar i de les parts a repartir. Aquests litigis anaren apareixent de forma intermitent al llarg de més de cent anys.
Així, el 1484-1485 tingué lloc un enfrontament entre les dues institucions eclesiàstiques que tenien dret a rebre part de les collites de Tiana, això és, entre Montalegre i la Seu de Barcelona. Els procuradors i administradors dels anomenats Aniversaris de la Catedral barcelonina pretenien rebre tres parts de les nou en què es subdividia el delme, però Montalegre al•legava que a aquells només els pertocaven dues parts de tribut esmentat.
El plet es portà la Reial Audiència, la qual donà raó al monestir cartoixà, atès les proves i títols que hi aportà. La sentència, publicada el 31 de gener de 1485, estipulava que un cop apartat el delme, aquest es dividia en nou parts, de les quals set anaven a les mans de la Cartoixa de Montalegre i dues a mans de la Seu de Barcelona. Els administradors de la Catedral no hi estigueren d’acord i van recórrer la sentència, la qual fou ratificada i confirmada el 31 de juliol de 1486.
Un altre disputa és la que s’inicià l’any 1562. Aquest cop les parts litigants eren, com no, Montalegre d’una banda, i l’altra, la universitat i singulars de la parròquia de Tiana. La qüestió principal a debatre era si els pagesos tianencs estaven exempts del pagament de la primícia, la qual cosa es posava en dubte pel fet que la rectoria de Tiana havia desaparegut com a entitat jurídica autònoma, ja que fou unida al monestir a mitjan segle XV. Aquest fet era cabdal, ja que el pagament de la primícia anava íntimament vinculat als drets dels rectors de les parròquies. També es debatia si s’havia de pagar el delme o no de certs arbres fruiters, així com sobre la forma exacta de delmar.
El plet, lluny d’arreglar-se, es va anar embolicant amb recursos i reclamacions, i encara continuava a la Reial Audiència el 1575. Finalment, i suposem que farts de tant pledejar (havien passat més de vint anys!) el 23 de desembre de 1585 els monjos i els representants dels pagesos de Tiana signaren una concòrdia, de la qual els tractes acordats eren els següents:
1. La cartoixa de Montalegre accepta que el delme es pagui tal com havia estat costum fins aleshores, és a dir, a l’onzena: d’onze parts de la collita, una per al monestir i deu per als pagesos.
2. Els pagesos i terratinents de Tiana no pagaran a Montalegre la primícia, trets d’aquelles cases que sempre ho havien fet. (Nota: per terratinents s’entenia en aquella època els propietaris de peces de terra, fossin petites o grans, que no residien a la mateixa parròquia on era radicada la propietat.)
3. Els representants de la universitat i singulars de Tiana, Batista Montserrat, Pere Caneny, Jaume Sant Romà, i Joan Riera, accepten que es pagarà en la forma acostumada a l’onzena del delme de blats, ordis, civades, sègols, mestalls, espeltes, mill, fajols, llavor de cànem, blats moriscos i indians.
4. Igualment l’onzena part de tot el lli, cànem i de tot el raïm que es collirà i vendrà en dita parròquia.
5. Pagaran els pagesos dels vedells o vedelles nascuts en el terme de Tiana un sou o un pollastre per cada vedell o vedella nascuda
6. Igualment els que tindran bestiar menut, això és ovelles o cabres, poques o moltes, siguin nascudes en dita parròquia o hi pasturin tot l’any, pagaran un anyell o un cabrit cada any per cada ramat.
7. Igualment, cada casa pagarà, com és acostumat, un sou o un pollastre, en tinguin o no de gallines.
8. Els a dalt representants de la universitat i singulars de Tiana accepten que el prior i convent rebrà en garba tots els del mes dels grans, i els pagesos estaran obligats a tenir el gra a la plaça de Tiana en temps dels delmes i a avisar al convent perquè vagi a delmar. Passat un dia natural de 24 hores, si el monestir no ha enviat ningú a delmar, els pagesos podran portar-se les garbes de blat a les seves eres deixant els delme als camps
9. Els representants dels pagesos de Tiana prometen que cada any portaran, en el seu temps, el delme de la verema amb els seus animals i portadores a la granja del Mas Ram o bé a la Conreria, allà on vulgui el pagès. El monestir li pagarà dos sous i sis diners per cada càrrega gran de vuit cistelles o més de verema, i per les de menys de sis cistells, un sou i deu diners. ( Se suposa que aquest pagament podria ser una compensació al pagès pel fet de portar el raïm a les dependències monacals, estalviant-se Montalegre l’enrenou i despeses que comportaria anar per les vinyes a recollir el delme pertinent.)
10. Igualment pacten i acorden que en un futur, si algun pagès és reticent a pagar el que s’ha pactat en aquest document, el monestir no podrà dirigir les seves accions legals contra la universitat, sinó solament contra l’infractor.
11. També s’acorda que si en un futur algunes terres, per títols legítims, passen a ser franques de pagament de delme, el convent respectarà aquesta salvetat. Igualment es pacta que si algun cop la rectoria i església de Tiana deixen d’estar unides al monestir, els pagesos hauran de pagar el que els pertoqui per raó dels terços del delme,.
12. Finalment, les dues parts renuncien a la continuació de la causa i disputa que es tractava a la Reial Audiència de Barcelona.
Després d’aquest detallat pacte, la tranquil•litat arribà per uns anys a la parròquia de Tiana en assumpte de delmes i primícies. Però aquesta treva no va durar gaire, ja que el juny de 1601 es tornà a plantejar un altre conflicte per les rendes derivades del delme (dècima espiritual, com diu el document original). En aquest cas els iniciadors del litigi foren el rector, Mossén Guerau i Joventell secundat pels síndics de la universitat de Tiana. Joan Marí i Gabriel Galceran. La part demandada fou, com era d’esperar, el monestir de Montalegre, el qual posseïa, tal com hem explicat, bona part del delme i la integritat de la primícia.
El rector no rebia, per tant, cap part del delme, ni tan sols la primícia i havia de sobreviure amb els drets d’estola, o sigui, les taxes que pagaven els feligresos per cada servei parroquial (batejos, casaments, enterraments, misses, etc.) Davant aquesta estretor econòmica el mossèn de Tiana es posà d’acord amb els representants del poble per intentar recuperar alguns dels drets que foren adquirits en el seu dia per als cartoixans. L’assumpte es va anar allargant, com sempre, i al cap de quatre anys d’iniciades les reclamacions encara no s’havien resolt les diferències. Diem això perquè l’1 de febrer de 1605 arribà a Tiana un visitador eclesiàstic enviat pel bisbat, el qual redactà un informe de la seva visita. En aquest deia que el rector i els síndics de la universitat li havien exposat les dificultats que passaven els responsables de la parròquia de Sant Cebrià de Tiana, atès que tenien molts menys ingressos dels habituals en qualsevol església rural. Això comportava, segons ells, que els rectors amb penes i treballs podien fer front a les despeses corrents de funcionament de la parròquia, entre les quals mencionaren pagar els drets de visita episcopal, fer obres a la casa de la rectoria, pagar el servei d’una majordoma, una escola ( Scola al document original. A què es referien? Potser a una escola parroquial a la qual acudien els nens de Tiana a aprendre els rudiments de les lletres i la doctrina.) i mantenir una cavalcadura que utilitzava el sacerdot per a fer els seus desplaçaments.
L’assumpte finalitzà el 10 de gener de 1607 quan una de les dues parts va desistir en la prossecució del litigi. Encara que no es diu explícitament, se suposa que foren el rector i els síndics qui es van haver de retirar, desanimats per les aclaparadores i concloents proves documentals que aportaren els advocats del monestir.
El 1635 tingué lloc una nova disputa entre el monestir i la universitat i singulars de Tiana pel mateix assumpte del delme, signant-se una concòrdia el 23 de desembre de dit any.
L’any 1486, 28 focs o llars de Tiana tenien vinculació emfitèutica amb Montalegre.
El 2 de maig de 1400 el rei Martí atorgà un privilegi als ermitans que habitaven aleshores el vell convent de Montalegre (després Conreria) pel qual els boscos que envoltaven aquell edifici serien vedat de caça. Un any després, el mateix rei hagué de rectificar en part la seva concessió, dient que era vàlida només per a les terres del convent que miraven al mar, aix és, les situades a la parròquia de Tiana. Aquest retall del privilegi es degué, segurament, al fet que el document del 1400 lesionava els drets que sobre matèria cinegètica tenien els propietaris de la baronia de Mogoda, senyors per tant de les terres i boscos de Sant Fost i Martorelles. Si aquests documents es trobaven a l’arxiu de la cartoixa, és lògic pensar que hi eren perquè Montalegre era successor tant dels drets de la Pia Almoina com dels ermitans que vers 1400 residien a la Conreria.
El 1 de gener de 1595 l’arxiver de Montalegre escriu la forma i manera en que Montalegre acostuma a rebre el delme de les parròquies. De la parròquia de Sant Cebrià de Tiana diu:
Tot el delme i primícia se arreplega en la Conreria i allí es reparteix: de nou parts Montalegre en pren set i la Pia Almoina dos. La verema en igual proporció s’arreplega al Mas Ram i allí, a raig de cup, se parteix lo vi. Cada casa de Tiana paga cada any al monestir un pollastre, qui té vedells o vedelles un sou per cada bèstia. Els que tenen ovelles o cabres, un anyell per cada casa, per poc o molt que tinguin, exceptuen les cases del Mas de Vall i casa d’en Fàbregas que sols paguen delme del gra i verema perquè són en alou de Sant Cugat. En la Casa de Sant Romà sols paguen al monestir la primícia i de verema igual, es a dir de 30 càrregues en paga sols una, i de 30 quarteres de gra, una. De llegum, cànem, lli o bestiar no paga res, diuen per haver donat els seus avantpassats quan es fundà el monestir.
Josep Ma Toffoli i Carbonell
Bibliografia: Xavier Pérez Gómez. La cartoixa de Montalegre. Editorial Rafael Dalmau
El delme era un impost anual d’origen eclesiàstic que gravava la producció agrícola i ramadera, recaptant una dècima part de la collita i dels animals domèstics. Aquesta renda va ser regulada als Concilis de Toledo del segle VII i en teoria el delme s’havia de subdividir al seu torn en tres parts: una destinada al sosteniment del clergat parroquial, una altra part al manteniment del temple i la darrera havia de anar a la seu episcopal. El delme no sempre equivalia exactament a la desena part de la collita, tot i que s’hi aproximava molt, i a més a cada parròquia hi havia costums diferents a l’hora de recaptar-lo i dividir-lo.
En un principi, doncs, el delme era un tribut exclusivament dedicat al manteniment del rector i de l’església parroquial, amb una tercera part que anava a la catedral de la diòcesi. Però amb l’adveniment del feudalisme als segles XI i XII, els delmes van anar passant a mans seculars, això és a mans de nobles i senyors jurisdiccionals. De fet el monestir de Montalegre adquirí quasi tots els delmes de nobles i cavallers. Els grans perjudicats van ser els rectors de les parròquies, que veien disminuir llurs ingressos de forma considerable.
Pel que fa a la primícia, aquest era un altre impost que establia el dret a rebre els primers fruits de l’any per part de l’església. Segons els experts, no tenia una quantitat fixa i podia variar segons els costums i tradicions de cada lloc, però suposava entre un quaranta i una seixantena part dels fruits.
Delmes i primícies eren uns tributs importantíssims ja que suposaven la principal font d’ingressos tant dels rectors com dels senyors feudals que tenien drets a la parròquia en qüestió. Per això van ser tan cobejats i disputats.
La possessió del dret a cobrar delmes en diverses parròquies, comportà per a la Cartoixa de Montalegre nombroses disputes, tant amb els pagesos que els havien de pagar com amb altres decimadors amb els quals compartia, en alguns casos, aquests tributs.
Val a dir que Montalegre gairebé sempre sortí victoriós en aquestes disputes, atès que comptava amb un arxiu ben fornit de documents i títols jurídics que demostraven els seus drets sobre els delmes. L’arxiu, molt ben organitzat tal com ens demostra el registre o inventari fet el 1564, va ser una garantia d’èxit per al monestir en les seves lluites als tribunals amb aquells que posaven en dubte els seus drets.
L’adquisició per part de Montalegre dels delmes de la parròquia de Tiana comportà, com no podia ser menys, freqüents plets i disputes, per la diferent interpretació que es feia de la forma de delmar i de les parts a repartir. Aquests litigis anaren apareixent de forma intermitent al llarg de més de cent anys.
Així, el 1484-1485 tingué lloc un enfrontament entre les dues institucions eclesiàstiques que tenien dret a rebre part de les collites de Tiana, això és, entre Montalegre i la Seu de Barcelona. Els procuradors i administradors dels anomenats Aniversaris de la Catedral barcelonina pretenien rebre tres parts de les nou en què es subdividia el delme, però Montalegre al•legava que a aquells només els pertocaven dues parts de tribut esmentat.
El plet es portà la Reial Audiència, la qual donà raó al monestir cartoixà, atès les proves i títols que hi aportà. La sentència, publicada el 31 de gener de 1485, estipulava que un cop apartat el delme, aquest es dividia en nou parts, de les quals set anaven a les mans de la Cartoixa de Montalegre i dues a mans de la Seu de Barcelona. Els administradors de la Catedral no hi estigueren d’acord i van recórrer la sentència, la qual fou ratificada i confirmada el 31 de juliol de 1486.
Un altre disputa és la que s’inicià l’any 1562. Aquest cop les parts litigants eren, com no, Montalegre d’una banda, i l’altra, la universitat i singulars de la parròquia de Tiana. La qüestió principal a debatre era si els pagesos tianencs estaven exempts del pagament de la primícia, la qual cosa es posava en dubte pel fet que la rectoria de Tiana havia desaparegut com a entitat jurídica autònoma, ja que fou unida al monestir a mitjan segle XV. Aquest fet era cabdal, ja que el pagament de la primícia anava íntimament vinculat als drets dels rectors de les parròquies. També es debatia si s’havia de pagar el delme o no de certs arbres fruiters, així com sobre la forma exacta de delmar.
El plet, lluny d’arreglar-se, es va anar embolicant amb recursos i reclamacions, i encara continuava a la Reial Audiència el 1575. Finalment, i suposem que farts de tant pledejar (havien passat més de vint anys!) el 23 de desembre de 1585 els monjos i els representants dels pagesos de Tiana signaren una concòrdia, de la qual els tractes acordats eren els següents:
1. La cartoixa de Montalegre accepta que el delme es pagui tal com havia estat costum fins aleshores, és a dir, a l’onzena: d’onze parts de la collita, una per al monestir i deu per als pagesos.
2. Els pagesos i terratinents de Tiana no pagaran a Montalegre la primícia, trets d’aquelles cases que sempre ho havien fet. (Nota: per terratinents s’entenia en aquella època els propietaris de peces de terra, fossin petites o grans, que no residien a la mateixa parròquia on era radicada la propietat.)
3. Els representants de la universitat i singulars de Tiana, Batista Montserrat, Pere Caneny, Jaume Sant Romà, i Joan Riera, accepten que es pagarà en la forma acostumada a l’onzena del delme de blats, ordis, civades, sègols, mestalls, espeltes, mill, fajols, llavor de cànem, blats moriscos i indians.
4. Igualment l’onzena part de tot el lli, cànem i de tot el raïm que es collirà i vendrà en dita parròquia.
5. Pagaran els pagesos dels vedells o vedelles nascuts en el terme de Tiana un sou o un pollastre per cada vedell o vedella nascuda
6. Igualment els que tindran bestiar menut, això és ovelles o cabres, poques o moltes, siguin nascudes en dita parròquia o hi pasturin tot l’any, pagaran un anyell o un cabrit cada any per cada ramat.
7. Igualment, cada casa pagarà, com és acostumat, un sou o un pollastre, en tinguin o no de gallines.
8. Els a dalt representants de la universitat i singulars de Tiana accepten que el prior i convent rebrà en garba tots els del mes dels grans, i els pagesos estaran obligats a tenir el gra a la plaça de Tiana en temps dels delmes i a avisar al convent perquè vagi a delmar. Passat un dia natural de 24 hores, si el monestir no ha enviat ningú a delmar, els pagesos podran portar-se les garbes de blat a les seves eres deixant els delme als camps
9. Els representants dels pagesos de Tiana prometen que cada any portaran, en el seu temps, el delme de la verema amb els seus animals i portadores a la granja del Mas Ram o bé a la Conreria, allà on vulgui el pagès. El monestir li pagarà dos sous i sis diners per cada càrrega gran de vuit cistelles o més de verema, i per les de menys de sis cistells, un sou i deu diners. ( Se suposa que aquest pagament podria ser una compensació al pagès pel fet de portar el raïm a les dependències monacals, estalviant-se Montalegre l’enrenou i despeses que comportaria anar per les vinyes a recollir el delme pertinent.)
10. Igualment pacten i acorden que en un futur, si algun pagès és reticent a pagar el que s’ha pactat en aquest document, el monestir no podrà dirigir les seves accions legals contra la universitat, sinó solament contra l’infractor.
11. També s’acorda que si en un futur algunes terres, per títols legítims, passen a ser franques de pagament de delme, el convent respectarà aquesta salvetat. Igualment es pacta que si algun cop la rectoria i església de Tiana deixen d’estar unides al monestir, els pagesos hauran de pagar el que els pertoqui per raó dels terços del delme,.
12. Finalment, les dues parts renuncien a la continuació de la causa i disputa que es tractava a la Reial Audiència de Barcelona.
Després d’aquest detallat pacte, la tranquil•litat arribà per uns anys a la parròquia de Tiana en assumpte de delmes i primícies. Però aquesta treva no va durar gaire, ja que el juny de 1601 es tornà a plantejar un altre conflicte per les rendes derivades del delme (dècima espiritual, com diu el document original). En aquest cas els iniciadors del litigi foren el rector, Mossén Guerau i Joventell secundat pels síndics de la universitat de Tiana. Joan Marí i Gabriel Galceran. La part demandada fou, com era d’esperar, el monestir de Montalegre, el qual posseïa, tal com hem explicat, bona part del delme i la integritat de la primícia.
El rector no rebia, per tant, cap part del delme, ni tan sols la primícia i havia de sobreviure amb els drets d’estola, o sigui, les taxes que pagaven els feligresos per cada servei parroquial (batejos, casaments, enterraments, misses, etc.) Davant aquesta estretor econòmica el mossèn de Tiana es posà d’acord amb els representants del poble per intentar recuperar alguns dels drets que foren adquirits en el seu dia per als cartoixans. L’assumpte es va anar allargant, com sempre, i al cap de quatre anys d’iniciades les reclamacions encara no s’havien resolt les diferències. Diem això perquè l’1 de febrer de 1605 arribà a Tiana un visitador eclesiàstic enviat pel bisbat, el qual redactà un informe de la seva visita. En aquest deia que el rector i els síndics de la universitat li havien exposat les dificultats que passaven els responsables de la parròquia de Sant Cebrià de Tiana, atès que tenien molts menys ingressos dels habituals en qualsevol església rural. Això comportava, segons ells, que els rectors amb penes i treballs podien fer front a les despeses corrents de funcionament de la parròquia, entre les quals mencionaren pagar els drets de visita episcopal, fer obres a la casa de la rectoria, pagar el servei d’una majordoma, una escola ( Scola al document original. A què es referien? Potser a una escola parroquial a la qual acudien els nens de Tiana a aprendre els rudiments de les lletres i la doctrina.) i mantenir una cavalcadura que utilitzava el sacerdot per a fer els seus desplaçaments.
L’assumpte finalitzà el 10 de gener de 1607 quan una de les dues parts va desistir en la prossecució del litigi. Encara que no es diu explícitament, se suposa que foren el rector i els síndics qui es van haver de retirar, desanimats per les aclaparadores i concloents proves documentals que aportaren els advocats del monestir.
El 1635 tingué lloc una nova disputa entre el monestir i la universitat i singulars de Tiana pel mateix assumpte del delme, signant-se una concòrdia el 23 de desembre de dit any.
L’any 1486, 28 focs o llars de Tiana tenien vinculació emfitèutica amb Montalegre.
El 2 de maig de 1400 el rei Martí atorgà un privilegi als ermitans que habitaven aleshores el vell convent de Montalegre (després Conreria) pel qual els boscos que envoltaven aquell edifici serien vedat de caça. Un any després, el mateix rei hagué de rectificar en part la seva concessió, dient que era vàlida només per a les terres del convent que miraven al mar, aix és, les situades a la parròquia de Tiana. Aquest retall del privilegi es degué, segurament, al fet que el document del 1400 lesionava els drets que sobre matèria cinegètica tenien els propietaris de la baronia de Mogoda, senyors per tant de les terres i boscos de Sant Fost i Martorelles. Si aquests documents es trobaven a l’arxiu de la cartoixa, és lògic pensar que hi eren perquè Montalegre era successor tant dels drets de la Pia Almoina com dels ermitans que vers 1400 residien a la Conreria.
El 1 de gener de 1595 l’arxiver de Montalegre escriu la forma i manera en que Montalegre acostuma a rebre el delme de les parròquies. De la parròquia de Sant Cebrià de Tiana diu:
Tot el delme i primícia se arreplega en la Conreria i allí es reparteix: de nou parts Montalegre en pren set i la Pia Almoina dos. La verema en igual proporció s’arreplega al Mas Ram i allí, a raig de cup, se parteix lo vi. Cada casa de Tiana paga cada any al monestir un pollastre, qui té vedells o vedelles un sou per cada bèstia. Els que tenen ovelles o cabres, un anyell per cada casa, per poc o molt que tinguin, exceptuen les cases del Mas de Vall i casa d’en Fàbregas que sols paguen delme del gra i verema perquè són en alou de Sant Cugat. En la Casa de Sant Romà sols paguen al monestir la primícia i de verema igual, es a dir de 30 càrregues en paga sols una, i de 30 quarteres de gra, una. De llegum, cànem, lli o bestiar no paga res, diuen per haver donat els seus avantpassats quan es fundà el monestir.
Josep Ma Toffoli i Carbonell
Bibliografia: Xavier Pérez Gómez. La cartoixa de Montalegre. Editorial Rafael Dalmau
dilluns, 21 de maig del 2012
dissabte, 12 de maig del 2012
dimecres, 2 de maig del 2012
dimecres, 25 d’abril del 2012
dijous, 19 d’abril del 2012
Visita de Franco a Tiana
Enllaç a l'hemeroteca de La Vanguardia.
dissabte, 14 d’abril del 2012
diumenge, 1 d’abril del 2012
dissabte, 24 de març del 2012
dimecres, 14 de març del 2012
dimecres, 7 de març del 2012
dimecres, 29 de febrer del 2012
dimecres, 22 de febrer del 2012
dimecres, 15 de febrer del 2012
dijous, 9 de febrer del 2012
dijous, 2 de febrer del 2012
dimecres, 25 de gener del 2012
dimecres, 18 de gener del 2012
dimecres, 4 de gener del 2012
Diari Barcelona 1886
Ayer fué solemnemente bendecida la nueva iglesia parroquial de Tiana, sin embargo de no estar terminada por completo, pues le falta la crujía de la fachada. Era tal la necesidad que se sentia de utilizar la nueva iglesia, que se ha dejado para más tarde la conclusión, á medida que se vayan recogiendo limosnas, puesto que era sumamente incómodo tener que subir desde la poblacion a la iglesia parroquial, que se halla muy separada y en la cuesta de la montaña. El terreno donde se halla edificada la nueva iglesia y donde se edificara la casa rectoral ha sido cedido gratuitamente por la conocida casa Matas, una de las mas importantes de la poblacion. La iglesia se ha construido segun los planos del distinguido arquitecto D. Francisco de Paula del Villar; es de estilo románico en la transicion al gótico y tiene veinticuatro metros de fondo por diez y nueve de ancho. Actualmente no recibe mas luz que por la pared, donde ha de haber la fachada, pues los grandes rosones de la nave y los ventanales de las capillas se hallan tapiados, á lo cual se debe que no pueda juzgarse del efecto que producirá la nueva iglesia. Segun el dibujo de la fachada, que se halla espuesto junto á una lápida de mármol que recuerda la bendicion del templo, es este severo en su traza y de proporciones bien halladas. Tendrá atrio, sobre el cual cargará el campanario, que terminará en una cúpula de azulejos de forma algo parecida á una mitra, por ser obispo el patron del pueblo, San Cipriano. Terminarán tambien en cúpula de igual forma el baptisterio y la capilla del Santo Cristo, que habrá á uno y otro lado de la fachada, acusando las naves laterales. La iglesia es triabsidal y está ambaldosada de marmol blanco y negro. El altar tiene solo carácter interino y en las capillas se han colocado tambien interinamente algunos retablos de estilo plateresco de la iglesia antigua. Esta se conservará para capilla del cementerio, que está inmediato. Tal vez se coloques en la iglesia nueva, despues de restauradas, unas tablas góticas del antiguo altar mayor.
El Excmo. é Ilmo. señor Obispo de la diócesis fué recibido por las autoridades del pueblo, tocando la música la Marcha Real. Concurrieron, además, al acto el diputado á Cortes por el distrito de Mataró D. Luis G. Soler y Plá, el fiscal de S.M, el juez de primera instancia de Mataró y algunos representantes de la prensa. Revistióse de pontifical el señor Obispo, y asistido de los Rdos. señores párrocos de Tiana, Alella, Masnou y Mongat, y acompañado del maestro de ceremonias de la Catedral y de varios sacerdotes, entre los que se hallaban el mayordomo de S.E.I señor Framis, un cura-párroco y varios beneficiados de esta ciudad, bendijo la iglesia, segun previene el pontifical. En seguida celebró en el altar mayor una missa rezada el Rdo. Dr. D. Joaquin Pujol, delegado especial del señor Obispo para la inspeccion de las obras á cuyo celo y actividad se debe la rápida marcha que han tenido, y á quien felicito el Reverendo señor D. Modesto Rissech, Cura-párroco del Masnou, que ocupó la sagrada cátedra, felicitando tambien al señor Obispo por haber realizado una obra tan necesaria, cual era la nueva iglesia, cuyo espediente se habia incoado hace treinta y cinco años, al Ayuntamiento por la parte que ha tomado en la obra, al señor arquitecto, á la Junta de obras y á la devota familia que cedió el terreno. Durante la misa la música tocó varías piezas.
Por la tarde fué trasladado el santísimo Sacramento desde la iglesia antigua á la nueva, con una muy lucida procesion, á la que concurrieron, además de las autoridades que asistieron á la funcion de la mañana, los Excmos. señores presidente de la Audiencia y Gobernador de la provincia, que llegaron á las cinco de la tarde. Los balcones y ventanas estaban adornados con colgaduras y en distintos puntos de la larga carrera que habia de recorrer la procesion se levantaron bonitas capillas. La calle que se ha abierto frente á la iglesia y que se llama del Obispo Catalá, estava enramada. En la población reinó mucho movimiento, viéndose en ella á muchas familias de Barcelona que tienen quintas en aquel pintoresco pueblo y otras de distintas poblaciones de la costa. Despues de la procesion debia dispararse un castillo de fuegos artificiales. El señor Obispo y demás autoridades y varias personas distinguidas fueron obsequiadas con una comida en la Casa Rectoral.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)