El Cau
Any 1916-1920
Tiana
diumenge, 10 de juny del 2012
dilluns, 4 de juny del 2012
LA MALLARENGA N.22.- Maig 2012
DELMES I PRIMÍCIES
El delme era un impost anual d’origen eclesiàstic que gravava la producció agrícola i ramadera, recaptant una dècima part de la collita i dels animals domèstics. Aquesta renda va ser regulada als Concilis de Toledo del segle VII i en teoria el delme s’havia de subdividir al seu torn en tres parts: una destinada al sosteniment del clergat parroquial, una altra part al manteniment del temple i la darrera havia de anar a la seu episcopal. El delme no sempre equivalia exactament a la desena part de la collita, tot i que s’hi aproximava molt, i a més a cada parròquia hi havia costums diferents a l’hora de recaptar-lo i dividir-lo.
En un principi, doncs, el delme era un tribut exclusivament dedicat al manteniment del rector i de l’església parroquial, amb una tercera part que anava a la catedral de la diòcesi. Però amb l’adveniment del feudalisme als segles XI i XII, els delmes van anar passant a mans seculars, això és a mans de nobles i senyors jurisdiccionals. De fet el monestir de Montalegre adquirí quasi tots els delmes de nobles i cavallers. Els grans perjudicats van ser els rectors de les parròquies, que veien disminuir llurs ingressos de forma considerable.
Pel que fa a la primícia, aquest era un altre impost que establia el dret a rebre els primers fruits de l’any per part de l’església. Segons els experts, no tenia una quantitat fixa i podia variar segons els costums i tradicions de cada lloc, però suposava entre un quaranta i una seixantena part dels fruits.
Delmes i primícies eren uns tributs importantíssims ja que suposaven la principal font d’ingressos tant dels rectors com dels senyors feudals que tenien drets a la parròquia en qüestió. Per això van ser tan cobejats i disputats.
La possessió del dret a cobrar delmes en diverses parròquies, comportà per a la Cartoixa de Montalegre nombroses disputes, tant amb els pagesos que els havien de pagar com amb altres decimadors amb els quals compartia, en alguns casos, aquests tributs.
Val a dir que Montalegre gairebé sempre sortí victoriós en aquestes disputes, atès que comptava amb un arxiu ben fornit de documents i títols jurídics que demostraven els seus drets sobre els delmes. L’arxiu, molt ben organitzat tal com ens demostra el registre o inventari fet el 1564, va ser una garantia d’èxit per al monestir en les seves lluites als tribunals amb aquells que posaven en dubte els seus drets.
L’adquisició per part de Montalegre dels delmes de la parròquia de Tiana comportà, com no podia ser menys, freqüents plets i disputes, per la diferent interpretació que es feia de la forma de delmar i de les parts a repartir. Aquests litigis anaren apareixent de forma intermitent al llarg de més de cent anys.
Així, el 1484-1485 tingué lloc un enfrontament entre les dues institucions eclesiàstiques que tenien dret a rebre part de les collites de Tiana, això és, entre Montalegre i la Seu de Barcelona. Els procuradors i administradors dels anomenats Aniversaris de la Catedral barcelonina pretenien rebre tres parts de les nou en què es subdividia el delme, però Montalegre al•legava que a aquells només els pertocaven dues parts de tribut esmentat.
El plet es portà la Reial Audiència, la qual donà raó al monestir cartoixà, atès les proves i títols que hi aportà. La sentència, publicada el 31 de gener de 1485, estipulava que un cop apartat el delme, aquest es dividia en nou parts, de les quals set anaven a les mans de la Cartoixa de Montalegre i dues a mans de la Seu de Barcelona. Els administradors de la Catedral no hi estigueren d’acord i van recórrer la sentència, la qual fou ratificada i confirmada el 31 de juliol de 1486.
Un altre disputa és la que s’inicià l’any 1562. Aquest cop les parts litigants eren, com no, Montalegre d’una banda, i l’altra, la universitat i singulars de la parròquia de Tiana. La qüestió principal a debatre era si els pagesos tianencs estaven exempts del pagament de la primícia, la qual cosa es posava en dubte pel fet que la rectoria de Tiana havia desaparegut com a entitat jurídica autònoma, ja que fou unida al monestir a mitjan segle XV. Aquest fet era cabdal, ja que el pagament de la primícia anava íntimament vinculat als drets dels rectors de les parròquies. També es debatia si s’havia de pagar el delme o no de certs arbres fruiters, així com sobre la forma exacta de delmar.
El plet, lluny d’arreglar-se, es va anar embolicant amb recursos i reclamacions, i encara continuava a la Reial Audiència el 1575. Finalment, i suposem que farts de tant pledejar (havien passat més de vint anys!) el 23 de desembre de 1585 els monjos i els representants dels pagesos de Tiana signaren una concòrdia, de la qual els tractes acordats eren els següents:
1. La cartoixa de Montalegre accepta que el delme es pagui tal com havia estat costum fins aleshores, és a dir, a l’onzena: d’onze parts de la collita, una per al monestir i deu per als pagesos.
2. Els pagesos i terratinents de Tiana no pagaran a Montalegre la primícia, trets d’aquelles cases que sempre ho havien fet. (Nota: per terratinents s’entenia en aquella època els propietaris de peces de terra, fossin petites o grans, que no residien a la mateixa parròquia on era radicada la propietat.)
3. Els representants de la universitat i singulars de Tiana, Batista Montserrat, Pere Caneny, Jaume Sant Romà, i Joan Riera, accepten que es pagarà en la forma acostumada a l’onzena del delme de blats, ordis, civades, sègols, mestalls, espeltes, mill, fajols, llavor de cànem, blats moriscos i indians.
4. Igualment l’onzena part de tot el lli, cànem i de tot el raïm que es collirà i vendrà en dita parròquia.
5. Pagaran els pagesos dels vedells o vedelles nascuts en el terme de Tiana un sou o un pollastre per cada vedell o vedella nascuda
6. Igualment els que tindran bestiar menut, això és ovelles o cabres, poques o moltes, siguin nascudes en dita parròquia o hi pasturin tot l’any, pagaran un anyell o un cabrit cada any per cada ramat.
7. Igualment, cada casa pagarà, com és acostumat, un sou o un pollastre, en tinguin o no de gallines.
8. Els a dalt representants de la universitat i singulars de Tiana accepten que el prior i convent rebrà en garba tots els del mes dels grans, i els pagesos estaran obligats a tenir el gra a la plaça de Tiana en temps dels delmes i a avisar al convent perquè vagi a delmar. Passat un dia natural de 24 hores, si el monestir no ha enviat ningú a delmar, els pagesos podran portar-se les garbes de blat a les seves eres deixant els delme als camps
9. Els representants dels pagesos de Tiana prometen que cada any portaran, en el seu temps, el delme de la verema amb els seus animals i portadores a la granja del Mas Ram o bé a la Conreria, allà on vulgui el pagès. El monestir li pagarà dos sous i sis diners per cada càrrega gran de vuit cistelles o més de verema, i per les de menys de sis cistells, un sou i deu diners. ( Se suposa que aquest pagament podria ser una compensació al pagès pel fet de portar el raïm a les dependències monacals, estalviant-se Montalegre l’enrenou i despeses que comportaria anar per les vinyes a recollir el delme pertinent.)
10. Igualment pacten i acorden que en un futur, si algun pagès és reticent a pagar el que s’ha pactat en aquest document, el monestir no podrà dirigir les seves accions legals contra la universitat, sinó solament contra l’infractor.
11. També s’acorda que si en un futur algunes terres, per títols legítims, passen a ser franques de pagament de delme, el convent respectarà aquesta salvetat. Igualment es pacta que si algun cop la rectoria i església de Tiana deixen d’estar unides al monestir, els pagesos hauran de pagar el que els pertoqui per raó dels terços del delme,.
12. Finalment, les dues parts renuncien a la continuació de la causa i disputa que es tractava a la Reial Audiència de Barcelona.
Després d’aquest detallat pacte, la tranquil•litat arribà per uns anys a la parròquia de Tiana en assumpte de delmes i primícies. Però aquesta treva no va durar gaire, ja que el juny de 1601 es tornà a plantejar un altre conflicte per les rendes derivades del delme (dècima espiritual, com diu el document original). En aquest cas els iniciadors del litigi foren el rector, Mossén Guerau i Joventell secundat pels síndics de la universitat de Tiana. Joan Marí i Gabriel Galceran. La part demandada fou, com era d’esperar, el monestir de Montalegre, el qual posseïa, tal com hem explicat, bona part del delme i la integritat de la primícia.
El rector no rebia, per tant, cap part del delme, ni tan sols la primícia i havia de sobreviure amb els drets d’estola, o sigui, les taxes que pagaven els feligresos per cada servei parroquial (batejos, casaments, enterraments, misses, etc.) Davant aquesta estretor econòmica el mossèn de Tiana es posà d’acord amb els representants del poble per intentar recuperar alguns dels drets que foren adquirits en el seu dia per als cartoixans. L’assumpte es va anar allargant, com sempre, i al cap de quatre anys d’iniciades les reclamacions encara no s’havien resolt les diferències. Diem això perquè l’1 de febrer de 1605 arribà a Tiana un visitador eclesiàstic enviat pel bisbat, el qual redactà un informe de la seva visita. En aquest deia que el rector i els síndics de la universitat li havien exposat les dificultats que passaven els responsables de la parròquia de Sant Cebrià de Tiana, atès que tenien molts menys ingressos dels habituals en qualsevol església rural. Això comportava, segons ells, que els rectors amb penes i treballs podien fer front a les despeses corrents de funcionament de la parròquia, entre les quals mencionaren pagar els drets de visita episcopal, fer obres a la casa de la rectoria, pagar el servei d’una majordoma, una escola ( Scola al document original. A què es referien? Potser a una escola parroquial a la qual acudien els nens de Tiana a aprendre els rudiments de les lletres i la doctrina.) i mantenir una cavalcadura que utilitzava el sacerdot per a fer els seus desplaçaments.
L’assumpte finalitzà el 10 de gener de 1607 quan una de les dues parts va desistir en la prossecució del litigi. Encara que no es diu explícitament, se suposa que foren el rector i els síndics qui es van haver de retirar, desanimats per les aclaparadores i concloents proves documentals que aportaren els advocats del monestir.
El 1635 tingué lloc una nova disputa entre el monestir i la universitat i singulars de Tiana pel mateix assumpte del delme, signant-se una concòrdia el 23 de desembre de dit any.
L’any 1486, 28 focs o llars de Tiana tenien vinculació emfitèutica amb Montalegre.
El 2 de maig de 1400 el rei Martí atorgà un privilegi als ermitans que habitaven aleshores el vell convent de Montalegre (després Conreria) pel qual els boscos que envoltaven aquell edifici serien vedat de caça. Un any després, el mateix rei hagué de rectificar en part la seva concessió, dient que era vàlida només per a les terres del convent que miraven al mar, aix és, les situades a la parròquia de Tiana. Aquest retall del privilegi es degué, segurament, al fet que el document del 1400 lesionava els drets que sobre matèria cinegètica tenien els propietaris de la baronia de Mogoda, senyors per tant de les terres i boscos de Sant Fost i Martorelles. Si aquests documents es trobaven a l’arxiu de la cartoixa, és lògic pensar que hi eren perquè Montalegre era successor tant dels drets de la Pia Almoina com dels ermitans que vers 1400 residien a la Conreria.
El 1 de gener de 1595 l’arxiver de Montalegre escriu la forma i manera en que Montalegre acostuma a rebre el delme de les parròquies. De la parròquia de Sant Cebrià de Tiana diu:
Tot el delme i primícia se arreplega en la Conreria i allí es reparteix: de nou parts Montalegre en pren set i la Pia Almoina dos. La verema en igual proporció s’arreplega al Mas Ram i allí, a raig de cup, se parteix lo vi. Cada casa de Tiana paga cada any al monestir un pollastre, qui té vedells o vedelles un sou per cada bèstia. Els que tenen ovelles o cabres, un anyell per cada casa, per poc o molt que tinguin, exceptuen les cases del Mas de Vall i casa d’en Fàbregas que sols paguen delme del gra i verema perquè són en alou de Sant Cugat. En la Casa de Sant Romà sols paguen al monestir la primícia i de verema igual, es a dir de 30 càrregues en paga sols una, i de 30 quarteres de gra, una. De llegum, cànem, lli o bestiar no paga res, diuen per haver donat els seus avantpassats quan es fundà el monestir.
Josep Ma Toffoli i Carbonell
Bibliografia: Xavier Pérez Gómez. La cartoixa de Montalegre. Editorial Rafael Dalmau
El delme era un impost anual d’origen eclesiàstic que gravava la producció agrícola i ramadera, recaptant una dècima part de la collita i dels animals domèstics. Aquesta renda va ser regulada als Concilis de Toledo del segle VII i en teoria el delme s’havia de subdividir al seu torn en tres parts: una destinada al sosteniment del clergat parroquial, una altra part al manteniment del temple i la darrera havia de anar a la seu episcopal. El delme no sempre equivalia exactament a la desena part de la collita, tot i que s’hi aproximava molt, i a més a cada parròquia hi havia costums diferents a l’hora de recaptar-lo i dividir-lo.
En un principi, doncs, el delme era un tribut exclusivament dedicat al manteniment del rector i de l’església parroquial, amb una tercera part que anava a la catedral de la diòcesi. Però amb l’adveniment del feudalisme als segles XI i XII, els delmes van anar passant a mans seculars, això és a mans de nobles i senyors jurisdiccionals. De fet el monestir de Montalegre adquirí quasi tots els delmes de nobles i cavallers. Els grans perjudicats van ser els rectors de les parròquies, que veien disminuir llurs ingressos de forma considerable.
Pel que fa a la primícia, aquest era un altre impost que establia el dret a rebre els primers fruits de l’any per part de l’església. Segons els experts, no tenia una quantitat fixa i podia variar segons els costums i tradicions de cada lloc, però suposava entre un quaranta i una seixantena part dels fruits.
Delmes i primícies eren uns tributs importantíssims ja que suposaven la principal font d’ingressos tant dels rectors com dels senyors feudals que tenien drets a la parròquia en qüestió. Per això van ser tan cobejats i disputats.
La possessió del dret a cobrar delmes en diverses parròquies, comportà per a la Cartoixa de Montalegre nombroses disputes, tant amb els pagesos que els havien de pagar com amb altres decimadors amb els quals compartia, en alguns casos, aquests tributs.
Val a dir que Montalegre gairebé sempre sortí victoriós en aquestes disputes, atès que comptava amb un arxiu ben fornit de documents i títols jurídics que demostraven els seus drets sobre els delmes. L’arxiu, molt ben organitzat tal com ens demostra el registre o inventari fet el 1564, va ser una garantia d’èxit per al monestir en les seves lluites als tribunals amb aquells que posaven en dubte els seus drets.
L’adquisició per part de Montalegre dels delmes de la parròquia de Tiana comportà, com no podia ser menys, freqüents plets i disputes, per la diferent interpretació que es feia de la forma de delmar i de les parts a repartir. Aquests litigis anaren apareixent de forma intermitent al llarg de més de cent anys.
Així, el 1484-1485 tingué lloc un enfrontament entre les dues institucions eclesiàstiques que tenien dret a rebre part de les collites de Tiana, això és, entre Montalegre i la Seu de Barcelona. Els procuradors i administradors dels anomenats Aniversaris de la Catedral barcelonina pretenien rebre tres parts de les nou en què es subdividia el delme, però Montalegre al•legava que a aquells només els pertocaven dues parts de tribut esmentat.
El plet es portà la Reial Audiència, la qual donà raó al monestir cartoixà, atès les proves i títols que hi aportà. La sentència, publicada el 31 de gener de 1485, estipulava que un cop apartat el delme, aquest es dividia en nou parts, de les quals set anaven a les mans de la Cartoixa de Montalegre i dues a mans de la Seu de Barcelona. Els administradors de la Catedral no hi estigueren d’acord i van recórrer la sentència, la qual fou ratificada i confirmada el 31 de juliol de 1486.
Un altre disputa és la que s’inicià l’any 1562. Aquest cop les parts litigants eren, com no, Montalegre d’una banda, i l’altra, la universitat i singulars de la parròquia de Tiana. La qüestió principal a debatre era si els pagesos tianencs estaven exempts del pagament de la primícia, la qual cosa es posava en dubte pel fet que la rectoria de Tiana havia desaparegut com a entitat jurídica autònoma, ja que fou unida al monestir a mitjan segle XV. Aquest fet era cabdal, ja que el pagament de la primícia anava íntimament vinculat als drets dels rectors de les parròquies. També es debatia si s’havia de pagar el delme o no de certs arbres fruiters, així com sobre la forma exacta de delmar.
El plet, lluny d’arreglar-se, es va anar embolicant amb recursos i reclamacions, i encara continuava a la Reial Audiència el 1575. Finalment, i suposem que farts de tant pledejar (havien passat més de vint anys!) el 23 de desembre de 1585 els monjos i els representants dels pagesos de Tiana signaren una concòrdia, de la qual els tractes acordats eren els següents:
1. La cartoixa de Montalegre accepta que el delme es pagui tal com havia estat costum fins aleshores, és a dir, a l’onzena: d’onze parts de la collita, una per al monestir i deu per als pagesos.
2. Els pagesos i terratinents de Tiana no pagaran a Montalegre la primícia, trets d’aquelles cases que sempre ho havien fet. (Nota: per terratinents s’entenia en aquella època els propietaris de peces de terra, fossin petites o grans, que no residien a la mateixa parròquia on era radicada la propietat.)
3. Els representants de la universitat i singulars de Tiana, Batista Montserrat, Pere Caneny, Jaume Sant Romà, i Joan Riera, accepten que es pagarà en la forma acostumada a l’onzena del delme de blats, ordis, civades, sègols, mestalls, espeltes, mill, fajols, llavor de cànem, blats moriscos i indians.
4. Igualment l’onzena part de tot el lli, cànem i de tot el raïm que es collirà i vendrà en dita parròquia.
5. Pagaran els pagesos dels vedells o vedelles nascuts en el terme de Tiana un sou o un pollastre per cada vedell o vedella nascuda
6. Igualment els que tindran bestiar menut, això és ovelles o cabres, poques o moltes, siguin nascudes en dita parròquia o hi pasturin tot l’any, pagaran un anyell o un cabrit cada any per cada ramat.
7. Igualment, cada casa pagarà, com és acostumat, un sou o un pollastre, en tinguin o no de gallines.
8. Els a dalt representants de la universitat i singulars de Tiana accepten que el prior i convent rebrà en garba tots els del mes dels grans, i els pagesos estaran obligats a tenir el gra a la plaça de Tiana en temps dels delmes i a avisar al convent perquè vagi a delmar. Passat un dia natural de 24 hores, si el monestir no ha enviat ningú a delmar, els pagesos podran portar-se les garbes de blat a les seves eres deixant els delme als camps
9. Els representants dels pagesos de Tiana prometen que cada any portaran, en el seu temps, el delme de la verema amb els seus animals i portadores a la granja del Mas Ram o bé a la Conreria, allà on vulgui el pagès. El monestir li pagarà dos sous i sis diners per cada càrrega gran de vuit cistelles o més de verema, i per les de menys de sis cistells, un sou i deu diners. ( Se suposa que aquest pagament podria ser una compensació al pagès pel fet de portar el raïm a les dependències monacals, estalviant-se Montalegre l’enrenou i despeses que comportaria anar per les vinyes a recollir el delme pertinent.)
10. Igualment pacten i acorden que en un futur, si algun pagès és reticent a pagar el que s’ha pactat en aquest document, el monestir no podrà dirigir les seves accions legals contra la universitat, sinó solament contra l’infractor.
11. També s’acorda que si en un futur algunes terres, per títols legítims, passen a ser franques de pagament de delme, el convent respectarà aquesta salvetat. Igualment es pacta que si algun cop la rectoria i església de Tiana deixen d’estar unides al monestir, els pagesos hauran de pagar el que els pertoqui per raó dels terços del delme,.
12. Finalment, les dues parts renuncien a la continuació de la causa i disputa que es tractava a la Reial Audiència de Barcelona.
Després d’aquest detallat pacte, la tranquil•litat arribà per uns anys a la parròquia de Tiana en assumpte de delmes i primícies. Però aquesta treva no va durar gaire, ja que el juny de 1601 es tornà a plantejar un altre conflicte per les rendes derivades del delme (dècima espiritual, com diu el document original). En aquest cas els iniciadors del litigi foren el rector, Mossén Guerau i Joventell secundat pels síndics de la universitat de Tiana. Joan Marí i Gabriel Galceran. La part demandada fou, com era d’esperar, el monestir de Montalegre, el qual posseïa, tal com hem explicat, bona part del delme i la integritat de la primícia.
El rector no rebia, per tant, cap part del delme, ni tan sols la primícia i havia de sobreviure amb els drets d’estola, o sigui, les taxes que pagaven els feligresos per cada servei parroquial (batejos, casaments, enterraments, misses, etc.) Davant aquesta estretor econòmica el mossèn de Tiana es posà d’acord amb els representants del poble per intentar recuperar alguns dels drets que foren adquirits en el seu dia per als cartoixans. L’assumpte es va anar allargant, com sempre, i al cap de quatre anys d’iniciades les reclamacions encara no s’havien resolt les diferències. Diem això perquè l’1 de febrer de 1605 arribà a Tiana un visitador eclesiàstic enviat pel bisbat, el qual redactà un informe de la seva visita. En aquest deia que el rector i els síndics de la universitat li havien exposat les dificultats que passaven els responsables de la parròquia de Sant Cebrià de Tiana, atès que tenien molts menys ingressos dels habituals en qualsevol església rural. Això comportava, segons ells, que els rectors amb penes i treballs podien fer front a les despeses corrents de funcionament de la parròquia, entre les quals mencionaren pagar els drets de visita episcopal, fer obres a la casa de la rectoria, pagar el servei d’una majordoma, una escola ( Scola al document original. A què es referien? Potser a una escola parroquial a la qual acudien els nens de Tiana a aprendre els rudiments de les lletres i la doctrina.) i mantenir una cavalcadura que utilitzava el sacerdot per a fer els seus desplaçaments.
L’assumpte finalitzà el 10 de gener de 1607 quan una de les dues parts va desistir en la prossecució del litigi. Encara que no es diu explícitament, se suposa que foren el rector i els síndics qui es van haver de retirar, desanimats per les aclaparadores i concloents proves documentals que aportaren els advocats del monestir.
El 1635 tingué lloc una nova disputa entre el monestir i la universitat i singulars de Tiana pel mateix assumpte del delme, signant-se una concòrdia el 23 de desembre de dit any.
L’any 1486, 28 focs o llars de Tiana tenien vinculació emfitèutica amb Montalegre.
El 2 de maig de 1400 el rei Martí atorgà un privilegi als ermitans que habitaven aleshores el vell convent de Montalegre (després Conreria) pel qual els boscos que envoltaven aquell edifici serien vedat de caça. Un any després, el mateix rei hagué de rectificar en part la seva concessió, dient que era vàlida només per a les terres del convent que miraven al mar, aix és, les situades a la parròquia de Tiana. Aquest retall del privilegi es degué, segurament, al fet que el document del 1400 lesionava els drets que sobre matèria cinegètica tenien els propietaris de la baronia de Mogoda, senyors per tant de les terres i boscos de Sant Fost i Martorelles. Si aquests documents es trobaven a l’arxiu de la cartoixa, és lògic pensar que hi eren perquè Montalegre era successor tant dels drets de la Pia Almoina com dels ermitans que vers 1400 residien a la Conreria.
El 1 de gener de 1595 l’arxiver de Montalegre escriu la forma i manera en que Montalegre acostuma a rebre el delme de les parròquies. De la parròquia de Sant Cebrià de Tiana diu:
Tot el delme i primícia se arreplega en la Conreria i allí es reparteix: de nou parts Montalegre en pren set i la Pia Almoina dos. La verema en igual proporció s’arreplega al Mas Ram i allí, a raig de cup, se parteix lo vi. Cada casa de Tiana paga cada any al monestir un pollastre, qui té vedells o vedelles un sou per cada bèstia. Els que tenen ovelles o cabres, un anyell per cada casa, per poc o molt que tinguin, exceptuen les cases del Mas de Vall i casa d’en Fàbregas que sols paguen delme del gra i verema perquè són en alou de Sant Cugat. En la Casa de Sant Romà sols paguen al monestir la primícia i de verema igual, es a dir de 30 càrregues en paga sols una, i de 30 quarteres de gra, una. De llegum, cànem, lli o bestiar no paga res, diuen per haver donat els seus avantpassats quan es fundà el monestir.
Josep Ma Toffoli i Carbonell
Bibliografia: Xavier Pérez Gómez. La cartoixa de Montalegre. Editorial Rafael Dalmau
Subscriure's a:
Missatges (Atom)