dilluns, 16 de setembre del 2013

PREGÓ ANY 2013

Alcaldessa, regidors, autoritats totes, veïns de Tiana, bona nit.

Quan se’m va notificar ser el pregoner d’aquest any vaig començar a esbrinar sobre la figura del pregoner.  Tenim el pregoner que quan hi havia notícies recorria els carrers amb tamborí o corneta i feia públics els objectes que s’havien trobat i els que s’havien perdut; o que comunicava els impostos que s´havien de pagar; o els bans de l’Ajuntament que ordenaven la vida quotidiana amb aquella dita de “Per ordre del senyor alcalde es fa saber: ..... “. Aquells pregons posaven de manifest la història diària de la nostra vila.
Hi havia altres pregoners que passaven pels carrers, els que cridaven que arranjaven qualsevol cosa inimaginable, els que compraven ferralla o els esmolets d’estisores i ganivets.
Un altre mena de pregoner eren els xarlatans. S’instal·laven al centre de la Plaça de la Vila i ens venien de tot des de pintes fins a mantes, i amb una forta veu ens deien “això no val ni cent, ni cinquanta pessetes lo vaig a deixar només per vint i a sobre os regalo un mirall”.
Però avui el meu objectiu  com a pregoner és convidar-vos a divertir-se, a que gaudiu el més intensament possible les diversions que ens ofereixen les festes, i com deia “ EL VIEJO PROFESOR” a la seva època d’alcalde de la capital del regne: Els pregons de festes han de ser com les minifaldilles: curts i que ensenyin molt.
Un pregó és molt més que un simple anunci. És un motiu de trobada a la Plaça de la Vila, és un acte senzill, íntim i càlid, una tradició de la nostra Festa Major i un component important de la festa.
Amb l’ambient ja ple de festa em venen records nostàlgics d’una infantesa ja llunyana. Aquests records meus de Festa Major hi aniran sempre lligats a Tiana. La meva imatge es correspon amb el final de les vacances d’estiu, el final de la estada familiar a Tiana per l’estiu, amb uns carrers tranquils i un pèl adormits d’una Tiana que avui encara existeix. Una fira instal·lada primer a la plaça de la Vila i després al camp de futbol  vell junt a l’envelat.
També en el record del cine, la revista Tiana, la catequística i les tómboles, la barra de gel per la nevera, les passejades i excursions en bicicleta, el garrofaire, la carbonera, el sempre omnipresent Frasquito, l’avi Vilaró etc...
Segur que tots guardeu al calaix de la memòria on es desen les coses importants de debò, els records de la festa major de la vostra infantesa i segur que tots penseu que van ser les millors festes majors que mai heu viscut. Records dolços què, sense adonar-nos-en, sovint distorsionem i transformem fent-los a mida, símptoma inequívoc del pas del temps: interioritzant les coses que foren maques, amb els anys esdevenen inesborrables. I és que els bons records són un dels nostres millors tresors.
És al carrer on hem de seguir gaudint any rere any de la festa i viure-la amb intensitat, no conformant-nos amb només veure-la. En els carrers de Tiana la festa major ens uneix i ens dona entitat com a poble. Haig de parlar de participació i d’integració a les festes ja que les festes són clarament motiu de cohesió social, conformen el nostre tarannà i són part essencial de la nostra cultura. Celebrar la festivitat principal de la nostra vila ens fa persones, perquè la persona és l’únic ésser vivent capaç de fer festa.
A moltes poblacions trien un pregoner foraster que fa esment de totes i cadascuna de les virtuts que adornen la població a la que pregona. Explicant-ho als veïns, s’ho expliquen a ells mateixos i, tot plegat, acaba provocant una justificada sensació d’ensabonada. Aquesta no es la pràctica a Tiana, que sempre ha escollit, crec que encertadament, com a pregoner a un tianenc;  i vull agrair a la comissió de festes l’honor que m’ha atorgat de ser convidat a pronunciar el pregó de Festa Major d’enguany.
Moltes gracies perquè essent el primer pregó que faig, és el del meu poble, poble on no vaig néixer, però on la família ja venia de estiueig abans del meu naixement, i d’on tinc moltes referències, i molts records de la meva construcció personal, per tan del què sóc com a persona.
Avui no parlaré de la història de Tiana, ja es presenta en pantalla una col·lecció del patrimoni col·lectiu amb postals dels carrers, edificis i paisatges que es combinen amb els records. Ni parlaré del present fent una enumeració elogiosa dels seus edificis, dels seus indrets interessants o de l’harmonia del seus carrers, perquè el poble són els seus vilatans.
Malgrat Albert Einstein va dir que la diferència entre el passat, el present i el futur és només una il·lusió persistent, mirem el futur i hem de ser molt exigents i sempre hem de pensar que podríem millorar. Un futur que continuï amb la empenta que té Tiana per associar-se a fi de dur a terme projectes culturals, cívics, esportius o de qualsevol mena. A Tiana som un poble molt capaç de fer bona feina i bona festa.
El futur no és el lloc cap a on ens dirigim. És el lloc que estem construint i dependrà del què fem en el present. Per això la millor manera de preveure’l és crear-lo
Que no ens falti la nostra il·lusió, ni el nostre enginy per seguir treballant i defensant de la manera que sigui les nostres idees, i per damunt de tot, de bon humor. Potser amb el pas del temps comprovem que no s’hagin acomplit moltes de les nostres fantasies futuristes. Potser que molts dels nostres somnis no s’hagin realitzat. Però que no perdem mai la il·lusió i l’enginy per continuar treballant per Tiana. Quina gran diferencia entre el que fem per obligació al que fem per il·lusió.
Perquè l’optimisme, a l’igual que l’esperança, significa tenir una forta expectativa de què en general las coses aniran bé malgrat els  contratemps, frustracions i la crisi.
Però una visió de futur sense acció es queda en una il·lusió, en un somni. Un projecte és una visió anticipada del què volem fer i assolir, però per aconseguir-ho es imprescindible l’acció.
Com a col·lectivitat a Tiana ens és imprescindible una visió de futur, amb uns objectius a llarg termini, amb els que participem activament tots els tianencs. Perquè un col·lectiu se sent especialment motivat quan lluita per un objectiu amb el que s’identifica. Correspon als gestors del poble o bé a les entitats assenyalar aquest objectius a llarg termini.
Recordem el que deia Albert Einstein al respecte: “ La visió deu ser tan simple com sigui possible, però, no més”. El nostre progrés com a poble està estrictament lligat amb la nostra visió estratègica de futur.
Abans d’acabar, i com a pregoner i tianenc,  em sumo a la denuncia per l’escanyament econòmic, l’escandalós atac a la nostra cultura, i sobretot, a la persecució obsessiva contra la nostra llengua, que n’és el tret diferencial més característic.
El tema de la llengua no és un tema menor tal com alguns diuen, ni és simplement una manera de comunicar-nos. Els mateixos diuen que el tema de la nació també és menor, evidentment quan es tracta de la nostra, però la consciència nacional és una qüestió de sentiments.
Que s’acabi aquesta bombolla de privilegis en què alguns viuen, que ha portat al descrèdit de moltes institucions tals com la monarquia, el tribunal constitucional i els partits polítics. Hi ha temes que només es poden canviar si són promoguts des d’a baix i demostrant una responsabilitat extrema. Que la nostra passivitat no ens faci còmplices.
No ens podem quedar en una mena de fatalisme genètic donant per fet que aquestes coses continuaran passant.
És la Festa Major, el moment de la convivència. I la convivència és important en un poble on tothom es coneix i per tant és mes fàcil ajudar-se.
Tots hi estem convidats sense exclusions! Siguem protagonistes de la nostra Festa Major i no només simples espectadors. Donem pas a la rauxa, sense deixar massa lluny el seny i la reflexió, perquè hem de participar a la Festa tenint present que aquesta té un gran valor històric i patrimonial.
Que comenci a córrer el cava, el bon vi i la cervesa i demés components propis de les festes i que s’acabi de una vegada el pregó.
He dit!
Visca Sant Cebrià!
Visca Tiana!
Visca Catalunya!

Josep Ma Toffoli i Carbonell

divendres, 6 de setembre del 2013

LA MALLERENGA N.- 28 Setembre 2013

LA FESTA MAJOR

Hi ha un document del segle XI, en que se cita Sant Cebrià de Tiana; en aquest document Guiscafred i la seva dona Filmera venien a l’abat de Sant Cugat unes terres que posseïen a Tiana. Literalment Tiana era esmentada de la manera següent: “ in Chomitato Barch., in marítima, in termine de parrochia S. Cipriani màrtir Tizana.”

 No coneixem doncs, des de quan Sant Cebrià és el titular de la parròquia i patró de Tiana, però si sabem que ja ho era l’any 1018. En els primers anys del segle IV té lloc una gran propagació del cristianisme a les nostres comarques a causa de les predicacions de sant Cugat (mercader arribat de l’Àfrica) per les costes laietanes. És possible que fos aquet sant el que va introduir la devoció a Sant Cebrià a Tiana.

Si Sant Cebrià ja era venerat a Tiana des de la primeria del segle IV, ja serien uns 1.700 anys en la que Tiana celebra la seva festa patronal, però segur que la celebra des del 1018, és a dir, d’aquí a cinc anys podrem celebrar un mínim de 1.000 festes patronals.

La festa patronal era una festa que englobava un conjunt de solemnitats amb que una població celebra el seu patronatge. Quan aquesta festa és la més destacada del poble es converteix en la seva festa major.

 Les festes majors catalanes se celebren almenys des del segle XIII. Al segle XIV la prodigalitat en les despeses féu que moltes constitucions de bisbats limitessin als clergues el nombre de convidats a l’àpat de festa major. Ferran el Catòlic, en una pragmàtica del 1487, prohibí que es fessin despeses superiors a deu sous per cada foc, però aquesta fou derogada l’any següent a petició dels pagesos, que negociaren amb el rei al•legant el costum de rebre per les festes majors els amics i els parents.

 Dintre de la concepció actual de la Festa Major, els llocs naturals dels actes multitudinaris eren l’església per als actes religiosos i l’era per als profans. L’església a Tiana era l’Alegria, antiga parròquia de la Vila, i l’era es buscava gran i cèntrica, pel que en aquells temps ben bé podria ser la de Can Fàbregues, Can Cirera o Ca l’Andreu properes a la parròquia.

 L’any 1.597 el Comú de Tiana comprà uns terrenys a La Vilesa als Marí, terrenys en els que actualment hi ha la Plaça de la Vila i l’ajuntament. Segurament amb aquesta adquisició la plaça passaria a ser el punt de trobada. La festa major necessitava dels forasters, perquè el poble volia mostrar-se als de fora. Abans, el convidat a la festa gaudia d’uns certs privilegis. Els joves vinguts de les poblacions veïnes, deixant de banda rivalitats ancestrals, tenien un tracte especial. Les amigues o la germana d’aquella noia casada feia poc al poble, per posar exemples, formaven part d’aquest foraster institucionalitzat que la festa volia i afavoria , perquè les festes majors propiciaven el festeig i l’aparellament entre persones de diferents poblacions.

 L’ofici solemne era una de les cerimònies més importants del primer dia de la festa major. Comptava amb la presència de les autoritats locals i amb la dels capellans dels pobles veïns. El sermó era un acte molt esperat, fins al punt de que es contractaven oradors amb renom per a tal fi. L’església era doncs un lloc de trobada de la comunitat i la sortida d’ofici un dels moments en què les relacions socials més es feien sentir i d’on sortien matrimonis, acords i tractes econòmics. L’ofici d’un altre dia de la festa major era dedicat al record dels difunts del poble.

Els goigs són poesies populars dedicades a sants o a la Mare de Déu, que es cantaven col•lectivament en actes religiosos destacats per demanar o agrair l’ajut. La missa solemne de festa major era un d’aquests actes destacats en els que es recitaven els goigs. El goigs que coneixem a Sant Cebrià de Tiana són de l’any 1699.

 El dinar del dia de Sant Cebrià era una festa familiar, però mantenia una estructura oberta. A diferència del dinar de Nadal, s’admetien forasters, amics o coneguts. Es celebrava al menjador més gran de la masia on es lluïa tot el millor: joc de taula, plats, coberts, copes ...El menjar era abundant i de qualitat.- Les mestresses guardaven els millors pollastres, d’aquells criats a casa, per a aquest dia. La sobretaula llarga i animada convidava a la conversa tot esperant l’hora del ball.

A les masies de Tiana es feia festa grossa, amb els convits, el matar el pollastre, l’anar mudats i l’abandonar per uns dies les llargues jornades laborals al camp.

La presència dels forasters tenia una importància molt gran , sobretot abans del segle XVIII que Tiana tenia poc més de 300 habitants, ja que possibilitava noves relacions personals, afavorides pel context lúdic de la festa, que molt sovint acabaven en festeig. El poble d’aquesta manera s’assegurava una necessària renovació genètica i l’establiment de vincles amb poblacions veïnes. És obvi imaginar-se el delit amb què tothom esperava la festa major, sobretot la joventut.

 Al segle XIX apareix l’envelat i els repertoris de ballables de parella que propiciaven el contacte físic entre ballador i balladora, entre home i dona, ja que els anteriors balls permetien poc més que el contacte de mans. En programes de les festes majors de Tiana de finals del segle XIX i principis del segle XX veiem que s’interpretaven vals, masurca, xotis, rigodón, polka entre d’altres. La primera referència que tenim d’una sardana per a la festa major a Tiana es de l’any 1908, que fou interpretada juntament amb els altres balls abans esmentats. I ja anys després el pas-doble ,el foxtrt, el xarleston, l’swing, el tango .....

Per la festa major de l’any 1862 va tenir lloc un fet transcendental per a Tiana en general i per les seves festes majors en particular. S’inaugurava un grandiós i magnífic saló de ball que no tenia rival a Catalunya (segons la premsa de l’època) per les seves dimensions, elevat sostre i bon decorat. Era la Sala Giralt que ja ben començat el segle XX va ser el cine Tiana.. Ja per aquestes festes de mitjans del segle XIX està documentat que hi havia castell de focs d’artifici, però no només l’última nit tal com s’ha fet durant el segle XX, si no que hi havia focs les dues últimes nits. No tenim constància des de quan tenim focs d’artifici a la festa major de Tiana, però aquesta és una tradició molt antiga a Catalunya que es remunta als segles XII i XII per la influència que ens deixaren els àrabs.

El ball amb parella que apareix a principis del segle XIX propicia la necessitat d’un lloc per ballar, i d’aquesta manera apareixen a Catalunya cap a l’any 1840 l’envelat que és una construcció temporal per crear un espai lúdic i festiu, tractant-se d’un sostre lleuger suspès per un enginyós sistema d’antenes i cordes que permet de deixar tot l’espai interior sense cap suport i cobrir grans llums amb un pes total de material molt petit.
 Recordem que l’origen de l’envelat és català i que es tracta d’una de les aportacions més originals a l’arquitectura popular mundial i que tan gran contribució catalana no mereix l’oblit. La construcció de l’envelat estava basada en la tecnologia marinera del maresme, a on probablement es va originar. L’envelat era una invenció. No resultava de l’ampliació de una tenda. En lloc de recolzar-se sobre l’estructura com el circ, penjava, amb el que s’aconseguia eliminar els postes interiors i col•locar la coberta horitzontal. L’interior de l’envelat era decorat amb catifes, pintures i estampats que seguien els estils i modes de l’època. No hi mancaven les cadires i les llotges, des d’on les mares miraven esperançades o neguitoses els joves caçadors.

No sabem si quan es va inaugurar la Sala Giralt l’any 1862 a Tiana ja s’havia instal•lat algun envelat anteriorment. Una crònica de l’any 1854, que menciona diversos actes de la festa major i on es realitzaven, no menciona l’existència d’un envelat a Tiana. A Tiana l’ajuntament no participava en l’organització dels actes de la festa major. La contribució de l’ajuntament es limitava al pagament de l’orquestra per l’ofici i la processó. Antigament la processó sortia de l’antiga parròquia, avui l’Alegria amb les relíquies de Sant Cebrià. Les relíquies de Sant Cebrià que tenia Tiana venien a ser una donació que Anton Testas, benefactor de Santa Maria del Mar, va fer l’any 1726 a la parròquia de Tiana. L’any 1822 va ser robada l’urna de plata que contenia la relíquia de sant Cebrià. Els lladres es van endur l’urna i van deixar la relíquia abandonada.

Antigament l’orquestra podia ser molt senzilla, potser només de tres músics , un cornamusaire, un flabiolaire i un tamborinaire, i si un any els recursos eren escassos es limitava a un acordionista que també tocava l’harmònica i els platerets. Els músics estaven els tres dies de festa major al poble, allotjant-se en cases de veïns del poble. A la segona meitat del segle XIX ( quan el balls de parella s’anaven consolidant a Tiana) i fins a principis del segle XX els actes de la festa major eren organitzats i subvencionats per les entitats de Tiana. L’ajuntament només pagava l’orquestra per als oficis religiosos, i els veïns es trobaven amb balls a la sala Giralt i fins en dos envelats en un mateix any. Eren les entitats les que aixecaven els envelats. El ball d’envelat ja requeria la seva orquestra, per més modesta que fos. Per aquells temps l’envelat s’instal•lava a la Plaça de la Vila.

 A finals dels anys 20 del segle XX i durant els anys trenta van haver-hi diverses temptatives d’organitzar una festa major única, però les diferències entre les entitats, principalment les diferències polítiques no van fer possible aquesta festa major única. Des de principis del segle XX es troben festes majors organitzades per “Els Nou Pins”, “El Dorado”, l’Orfeó i el Casino de Tiana. Eren típics, i molts encara ho recorden, el ball del fanalet, la toia, i el ball de rams, que al mateix temps, feien obsequi a la parella i l’organització podia recollir uns dinerets o provocava l’aparellament dels més joves. També hi havia els balls robats i els de l’escombra que tenen característiques semblants, ja que en ambdós, un dels dos components de la parella era expulsat i substituït per un altre.

El sarauet o ball del migdia, tenia lloc a les 12h del migdia, i era gairebé obligat estrenar-hi vestit. Era un ball dedicat en un principi al fadrins i amb un objectiu clarament de provocar aparellaments. Omplien la festa major molts altres actes. Per els mes menuts, tradicionals curses com la de sacs, el joc de l’olla, de l’ou, de pomes, la maroma i la cucanya. Per al jovent, curses atlètiques i competicions esportives. Així l’any 1900 tenen lloc diverses proves ciclistes i l’any 1902 té lloc el primer partit de futbol de festa major.

Era normal a l’època, que singulars esdeveniments tinguessin lloc el 16 de setembre a la festa major. Un exemple seria la inauguració esmentada de la sala Giralt l’any 1862. L’any 1896 es dóna per acabada la construcció de l’ajuntament, amb les escoles de nens i nenes, amb el revestiment de la façana, la benedicció pel bisbe de la campana de la parròquia el 1900 després d’acabar les obres de la façana, i la primera pedra del tramvia l’any 1915 i recordar que el tramvia s’havia d’inaugurar per la festa major del 1916, però un fallada tècnica va retardar la inauguració uns 45 dies.

Ja he comentat que l’any 1908 fou interpretada una sardana juntament amb les diferents interpretacions de l’orquestra, però la primera audició de sardanes per la festa major que tenim documentada és la del 16 de setembre de 1920 a las 12h a la sortida de l’ofici. Segurament des d’aquesta data la sardana no ha faltat mai en la programació de la festa major.

L’any 1939 finalitzada la guerra incivil, la festa major té un fort canvi: la festa major única. Desaparegudes per la dictadura les diferents opcions polítiques i amb elles les seves entitats culturals (Ateneu i Foment Cultural d’esquerres i dretes respectivament) la festa major passà a organitzar-se sota el control de l’ajuntament. L’ajuntament s’implicà totalment en la seva organització. La fira s’instal•là a la plaça de la Vila i l’envelat a l’antic camp de futbol, si bé també va haver-hi alguna festa major al carrer Albèniz, al carrer Matas i al carrer de la Pau amb passeig de la Vilesa. Els pallassos i el ball infantil apareixen a la programació de la festa major l’envelat.

 L’any 1987 se incorpora al programa d’actes de la festa major el correfoc, el coet d’inauguració i la figura del pregoner. Des de temps immemorial, un repic de campanes anunciava als tianencs l’inici de la festa major. Avui encara tenim el repic de campanes, el pregó i el coet. El que no se n’assabenta és per que no vol. L’any 1993 va ser l’últim any amb envelat a la festa major. La causa de la seva desaparició no va ser que la jovent ja no ballés arrambats en parella, ni que els no tan joves deixessin de ballar els típics balls de festa major, doncs mai han deixat de fer-ho. La seva causa va ser exclusivament econòmica, pel seu elevat cost per només tres dies de festa major. Avui ja no ens fa falta la festa major per trobar parella, però se’n troba, evidentment.

Josep ma Toffoli i Carbonell.- Setembre 2013