dimecres, 21 de maig del 2014

LA MALLERENGA N35.- Maig 2014

LA CAMPANA DE GRÀCIA
Mossèn Domingo del Trabuch i altres temes

“La Campana de Gràcia” va ser un setmanari  satíric, republicà i anticlerical editat a Catalunya, que fundat el 1870 es va editar durant uns 62 anys. En diverses ocasions es van publicar notícies referents a Tiana, en la secció cartes de fora, possiblement escrits per veïns de Tiana, i aquest número de La Mallerenga el dediquem a uns articles dels que es parlava del suplent vicari de Tiana i altres temes diversos. No hem d'oblidar el caràcter anticlerical del setmanari, potser les notícies no recullen exactament els actes del mossèn, ni la imparcialitat d'altres temes,  però sens dubte, paraula que surt de la boca, no torna enrere.

6 Juny 1891.- A Tiana un predicador lo dia 24 del últim maig las va empendre contra ‘ls traballadors que demanan las vuit horas, afegint que l’ obrer ha de traballar desde ‘l matí fins a la nit. – Es lo qu’ ell déu pensar: que traballin molt péls que no traballém gens. Que subin pels capelláns.

7 Gener 1.893.- A Tiana va morir un jove, y ’l mestre de música de la població, volent honrar la seva memoria ab una missa cantada, d’acord ab la familia, ja ho tenía tot á punt quan el suplent de vicari se li antoixá disposar que si volian missa ab música havia de ser ab un parell ó tres de alumnos qu’ell ensenya y que per cert ho fan molt malament. – Aixó ocasioná un disgust tan serio entre ‘l mestre y ‘l suplent de vicari, que ab una mica més se pegan. – Obligat per últim aquet darrer á donar explicacións, manifestá qu’entre ‘ls
 alumnos del mestre n’ hi ha dos, que haverli fugit d’escoláns, no permetria may que prenguessen part en cap acte de la iglesia. Odis clericals. La inquinia del suplent del vicari recau precisament sobre dos minyóns que son modelo de honradés  y á qui tota la població aprecia.- No es estrany que aquest suplent de vicari surti ab tals etzegalladas : ja está avesat. Per Corpus, al veure que uns joves tiravan caramelos á unas noyas, ab una mica més fuig del tálem . Si no son los del Ajuntament que van contenirlo, hauria tocat pipa ab la custodia.- Tota la població está fins al cap-de-munt  de aquest mossèn, que segóns es veu, no ha deixat los cops de génit que devia agafar quan anava ab los carlins.

11 Març 1893.- Lo furiós suplent vicari de Tiana, conegut per Mossén Domingo del Trabuch, fa unas prédicas verdaderament esgarrifosas. Parlant dels funerals de donya Margarida, digué: que ja ho sabia que hi hauria algúns que dirian que la iglesia s’embolicava en politica, y comensá d’aquest modo ab uns crits y uns espatechs que la seva cara semblava una tamborinada.- Als feligresos ja no ‘ls vé de nou aixó, puig una vegada que LA CAMPANA s’ ocupá d’ ell, explotá com una piula sobre la murmuració dels sacerdots, armant una tal baralla de cops de puny al lo cubell, que quan aquell dia no va desgabellarlo, ja ‘s pot dir qu’ está bén encercolat. Lo tal mossén es un home sech com una torradora; los ulls li surten del cap, y quan se posa á fer feyna, sembla una fiera. Es, en una paraula, l’imatge viva de la intemperancia.

17  Febrer 1894.- Tiana.- Havent mort al barri de las Mallorquinas una criatura, y corresponent enterrarla al rector de Mongat, aquest, alegant una indisposició, suplicá al vicari de Tiana que s’ encarregués del entierro, comissió que aquest aceptá. Y succehí lo següent: Veyent lo Sech de Tiana que per assistir al enterro tenia que caminar massa, se deturá en una casa de pagés próxima al poble, esperant que la comitiva passés per agregars’hi. Y féu mes encare: disfressá á un escolanet ab los hàbits de capellá y en companyia de dos ó tres xicots, l’escolá disfressat marxá desde Mongat al barri de la Mallorquinas. Aixó succedia ‘l dia de Carnestoltas.- Quan l’enterro y la disfressa arribaren á la casa de pagés ahont ell esperava, y previ un cambi d’ hàbits an l ‘escolá disfressat seguí la comitiva fins al cementiri.- Es de advertir que dit ensotanat té la costúm , sigui per la ceremonia que ‘s vulgui, de anar acompanyat sempre de un gos petener que se li sembla molt. Y ha succehit alguna vegada que ‘l gos petener ha entrat ab ell al cementiri, entafurantse pels ninxos, llepant y alsant la cama mentres lo séu amo practicava las ceremonieas propias dels enterros, ab gran escàndol de tots los presents que no poden donarse compte de que ‘s tolerin tals profanacions.
Déu n'hi do aquest suplent de vicari, o parir o morir. En anys posteriors, suposo que ja no estaria aquest mossèn Domingo del Trabuch, La Campana de Gràcia tornà a publicar cartes enviades des de Tiana.

30 Novembre 1907.-  Tiana.- Nou días llarchs, tot un novenari d’ animas, hem disfrutat la presencia apostólica  del sant varó. (Nota: es refereix al Cardenal Cassanyes) Era gros, farrenyo, tenia la panxa ufanosa i espléndida d’animal satisfet; el cap afeytat  llustrejava á la llum dels ciris com el llom greixós d’ un porcell acabat de pelar, sobre ‘l vestit color de pansa llanejava la barba tan blanca y llarga, segurament, com la del pare Abraham; sota la front  mancat d’ expresió y d’ inteligencia portava en lloch d’ ulls de persona, ullerots d’ aquests negres que semblan finestrals de l’Inquisició.
 Aquí no hi ha higiene, ni llum pública, ni urbanizació de cap mena, pero no falta per tot elfanatisme y l’ hipocresia; els carrers están sempre plens de fanch y alguns prestigislo mateix que ‘ls carrers; falten quartos per iluminar la població, pero ‘n sobran per fer lluminarias á la iglesia; estem voltats de frares, monjas y filoxera; el traball se ‘n va á fons y la vagancia sura; las fábricas plegan y surten convents nous; (Nota: es deu referir a “Les Carmelites”); marxa la feina, la vida, el progrés y el poble va esmortuhintee en una atmosfera vergonyosamens fanàtica. Seguint aixís dintre de poch els vehins d’ aquest poble tindran de triar entre dos solucions: emigrar o ferse frares, ó inquisidors ó heretjes.

27 Juny 1908.- Tiana.- Altres anys els católichs d’aquest poble celebravan per Corpus una professó en honra y gloria de Deu; pero ara sembla que las costums s’ han modificat una mica y las professóns, lo mateix que tot lo que ‘s fa á Tiana, no ‘s fa més que per honra, gloria , lloansa y profit del senyor Mari-ano, gran aficionat á la llana dels altres, tant si es de latalás com de clatell.
 Perque aquí ja no hi ha poble ni opinió, ni lley, ni Deu, més que lo que mana en Mari-ano y á la familia convé. Se fa un Ajuntament y es batlle el senyor Mari-ano, y secretari el cunyat y concejal el gendre; fan una professó, donchs presideix el senyor Mari-ano, porta el pendó son gendre y l’altre gendre y el fill de ‘n Mari-ano estiran las borletas, y aixís tot.
Y com que en Mari-ano de badar no bada, es natural que quan es fan suscripcións per fer fachadas ó quansevol altra cosa, ell se sacrifiqui en companyia de la gent de roba llarga, encare que després no ‘s donguin comptes, y aixís, tot sacrificantse l’ home campi roig y lluent com una cirera, mentres el poble paga y calla y encare li dona las gracias.
¿Quan s’ acabará aquest caciquísme? Aixó dels fills, gendres y cunyats ems créyamque no més ho feya en Monteri Rios; pero sembla que de gallegos aprofitats á Catalunya encare n’ hi han.

3 Febrer 1912.- Tiana.- Nosaltres prou voldriem fer coneixer les meravelles d’aquet pintoresc poblet, mes, per desgracia, no podem fer un altre cosa que mostrar tristeses y ensopiments dels amos del cotarro, o sia els que porten les riendes del Municipi de Tiana, Mongat y Mallorquines, tres esquitxos de poblet que formenun sol pare totpoderós, ple de sots, xaragalls y escombraries, que no’s treuen mai, no més que quan són pels voltants de les torretes y xalets d’estiu. Ple de cementiris, dos particulars, un que recorda la última febre groga y la necròpolis oficial del poble, vulgo Campo Santo, y tant sant , que jamai s’hi ha pogut enterrar ningú civilment, per falta de ninxos y fosses de pedra, y de l’espai corresponent de terreno al departament lliure, com manen les lleis. Un altre cementiri projectat pera’ls enterraments de la barriada de Mongat, peró que no convé per la salut pública y sanitat de Sant Cebrià-Corneli, de Tiana (encare que’ls pobrets mongatins tenen molta raó de voler un cementiri pera ells tots sols, perquè pera’ls seus enterraments tenen de caminar quatre kilòmetres, de pujada sempre): a més, les monges Carmelites tenen cementiri al bell mitg de la població, lo que es irritant; els frares tenen cementiri pera ells etc., etc., y aqui tot Cristo té cementiri, menos els republicans que no volen capellans a l’enterro. Y seguim la lluita...
Ple de fanals d’alumbrat public que sempre són apagats... menos un; ple de camins veínals antiquissims y estrategics que tapen el pas public (encare que ja se sap que portaran molta qúa tan ilegals vendes, segons diuen els d’Alella); ple d’aigües brutes, canyeries y diposits, criadero de mosquits y parassits de tota mena. Per poder pasar un estiu deliciós, al carrer de Santo Domingo, aont hi trobareu un diposit de bassa, casses per llogar y pou s d’aigüera al mitg de tal desgraciat y abandonat carrer; ple d’ordres y documents del govern civil, ordenant fer reparacions y obres públiques de sanitat que no’s comensen mai; ple d’arbres y arbustos que’s moren; ple de pols a l’istiu y fang a l’hivern; ple de queixes y tolerancies pera’ls cinematògrafos de la catequistica del senyo rector (vulgo “Casinet de la Tupinamba”); plens de raó tots els que desitges se posi el nom y record de don Pau Giralt, a un dels carrers de Tiana, y que desapareguin les canals d’aigua de les teulades de les cases, que malmeten les aceres; plens de por de que torni a venir un altre Don Luis el vivo; ple de clericals y murmuradors y ple d’ilusions y bones intencions pera que vingui aquí a dalt del tramvia de...Badalona. Amen

2 Març 1912.- Tiana.- Els tossuts governants d’aquet poble continuen fent el sord a les riguroses ordres donades pel govern civil respecte a sanitat, car el carrer de Sant Domingo es un foco d’infecció que constitueix un veritable perill. El senyor Trallero prou vingué, pera atendre les moltes queixes que’s formulaven ,mes les autoritats locals li posaren una vena als ulls y li feren fer l’inspecció a les fosques. El plas concedit per dit senyor, que fe de Sanitat provincial, pera la realisació de les obres en prò de l’higiene pública, s’està acabant, y res de cumplir les lleis. Queda enterat el senyor Governador.   
Aquí per assumptes de personalisme y servillisme als clericals se gasten totes les forses y les energies, y la germanor y amistat dels bons se veu atropellada per la soperbia y les males intencions dels hipòcrites.
Vegin sinó aqueste mostres:
Les vendes ilegals portades a cap per ignorancia y poca ilustració de les autoritats, respecte als riquisims retaules de sigle XVI , que pertenyien a la parroquia de Sant Cebrià. Ningú piulà.
Els camins veinals continuen arbitrariament tapats y mal venuts els terrenos. Ningú hi diu res y cal sentir, en privat, a tot els tianencs de l’atropell fet a la població respecte dit camí. (Nota: segurament es refereix al Camí de Can Simon, un tram de l'actual Carrer Castellar, venut a Ernest Castellar i que va quedar tallat molt anys a la lliure circulació).
Aquet desgraciat poblet y el seu districte havia tingut eunero, mes ara que no’n té, y tan ben representat se troba a les Corts, el nostre dignissim diputat podria tornar la serenitat a tots y fer germanor y amor, y això s’espera, encare que les autoritats no volen que se’ls parli sinó per escrit, y fan mala cara a tothom que demana coses justes. A fè que ho lograran que se’ls parli tan sols per escrif però serà pera tothom y per totes les coses y cosetes.

8 Març 1913.- Tiana.- S’estàn acabant els treballs de l’instalació de l’ill-luminat públic per electricitat. Ai, gracies a Déu i als quartos dels canadiencs!
L’inauguració serà quan hagi passat l’enfado del senyor regent de la parroquia, que va fer rosegar l’ós al senyor radical propietari instal·lador electricista, perque’s treballava en els dies festius a les parets de la casa rectoral per a la col·locació de cables i llums. Com deu riure M. Pearson quan s’entera de les arrogancies dels capellanets i arronsaments de les autoritats del poblet de Tiana. L’any passat en dijous i divendres sants, se treballà a dintre la catedral de Barcelona i no fou privat; es clar, com que era qüestió de peles, per a ells visca la tolerancia!
El cementiri de les monges carmelitanes de Tiana continua sense novetat a nou metres de distancia de les cases i carrers de Tiana. I per a cometre tals horros, perills i privilegis, en contra la salut del públic, s’obliga als obrers a la vacunació forsosa, i se’ls penyora si no complimenten les circulars del senyor Governador, per evitar pestes i contagis?
Ja ho veu M. Pearson, aixó és Europa tianesa.
Reira de bet: ara que l’assumpte del cementiri de Mongat, que tanta falta fa a dit barri, està llest i aprovat, els que tant el volien ni s’en recorden.
Al principi tot era prometre, però ara, que han d’afluixar una mica la mosca, molts s’han desdit de lo que havien prommès en la subscripció per a fer els treballs de construcció. Els adictes poden ben dir que han quedat amb la canya sense peix.
A Tiana, ja se sap, coses de qüestió d’empenta, molt parlar, però...pocs quartos.
Qui mana, mana, i els camins tapats.
Josep Ma Toffoli i Carbonell

dimecres, 2 d’abril del 2014

LA MALLERENGA N 34.- Abril 2014

Tiana tenia la seva bruixa



Per un article de la “Revista Contemporánea” del 13 d’abril de 1905 tenim noticies de una pobre dona del segle XIX coneguda amb el nom de La Magdalena bruixa. Es reprodueix el mencionat article.
Recordamos haber visto varias veces, cuando niños, en el pueblecito de Tiana, a una pobre mujer anciana que vivía sola enteramente en su casita blanca rodeada de pequeño huerto y situada en las afueras de la población. Dicha mujer era allí conocida con el nombre de la Magdalena bruixa y, como tal se la tenía, nadie absolutamente se trataba con ella, ni compraba a penas en su pueblo, surtiéndose, para todo, de una importante villa vecina, Badalona, donde no era conocida.
A la Magdalena bruixa se le atribuían algunos hurtillos, no sé si con razón, y sobre todo la propiedad de embruixar, o sea la facultad de propinar el mal de ojo a la gente menuda de la localidad.
Esa bruja iba siempre pobremente vestida con su pañuelo en la cabeza echado hacia los ojos, de manera que se le veía muy poco el rostro, y llevaba invariablemente un cesto en el brazo izquierdo y una caña corta en la mano derecha, que le servía de bastón. Hablaba sola y hacia ciertas evoluciones al andar, y daba tres vueltas alrededor de las higueras y de los perros que, al pasar, encontraba dormidos. Cuando esa pobre anciana cruzaba alguna calle de la población, lo cual se permitía de uvas a peras, las mujeres que la habitaban llamándose entre sí dando la voz de alarma para hacer entrar en las casas a los chiquillos que se hallaban en la calle – lo mismo que se hace en los pueblos cuando pasa un perro rabioso, - para que la Magdalena bruixa no tocara ni mirara siquiera a los niños y niñas, lo cual bastaba para hacerles enfermar.
Y claro está que todas estas enfermedades no las curaba el médico del pueblo, sino una “santa” que había en la inmediata villa de Badalona, o acudían a una célebre sonámbula llamada “la Agustina de Molins de Rey”, que tenía su gabinete de curación en una taberna de Barcelona existente en la calle de Tallers.
Una vez púsose muy mala una niña de Tiana, y como se le antojó al fanático del padre que la enfermedad de su hija se la había propinado la Magdalena bruixa, que acertó pasar unos días antes mientras la niña estaba en la calle, de cara a la pared, haciendo encaje con sus bolillos, fue el hombre a encontrar a la pobre anciana y le asestó una tremenda paliza para que quitase el mal de ojo que había dado a su hija.
Más tarde hemos sabido que esa bruja, tenía un hijo en Barcelona, quien iba a verla algunos domingos, le cuidaba la casa y le daba lo necesario para vivir a su gusto, sola y aislada completamente de la humanidad, y así acabó sus días.
Josep Ma Toffoli Carbonell

diumenge, 9 de març del 2014

LA MALLERENGA N 33.- Març 2014

Un segell de Lola Anglada



En el ple municipal de 9 de febrer de 1939, poc després de finalitzada la guerra civil a Tiana, es decideix fer un nou segell municipal i podem llegir en l’acta del ple: Se acuerda encargar a la Sra. Lola Anglada la confección de un nuevo modelo de sello municipal que responda al nuevo estado Nacionalista.
No he trobat en els arxius municipals més dades sobre aquest acord, però entre febrer i l’agost de 1939 Tiana utilitzà un segell que sota el meu punt de vista va ser fet per Lola Anglada en resposta a la petició realitzada pel ple municipal.
En aquest segell que reprodueixo, podem veure l’Alegria, les muntanyes de Tiana i en la part inferior queden representades les vinyes. En un principi diríem que és l’únic dels sis segells que ha tingut Tiana durant la seva història que no estan representades les quatre barres. Però una catalana com Lola Anglada no podia ometre aquest detall, i les quatre barres hem d’intuir-les camuflades entre els cinc xiprers al costat de l’Alegria on és el cementiri. Enginyós detall per poder sortejar una possible censura de l’època.
Finalitzada la guerra civil, amb la Lola Anglada acusada de roja i separatista, van avisar al seu pare de que se l’endugués fora de Catalunya, però ella no va voler de cap manera i va dir que ella era a casa seva i que era Franco el que no hi era i el que havia de tocar el dos. Va llogar una casa al carrer Enric Granados en el que va viure uns dos anys.
Al maig de 1940 va morir la seva mare i al desembre del 1941 el seu pare. En la revista L’AVENÇ de febrer de 1978 Lola Anglada deia: “Un dia vaig anar a Tiana, on la meva germana gran vivia a la casa dels pares. L’alcalde de llavors, el senyor Nolis, em va donar garanties que no em passaria res i fins i tot em va oferir la seva casa per si tenia por. Em va assegurar que faria sortir tot el poble si algú em volia fer alguna malifeta. Llavors em vaig instal·lar aquí i ja no me n’he mogut més. Mai no va passar res de greu fora d’algunes amenaces de falangistes i alguns animals morts – gats i gossos- que em vaig trobar al jardí. Tothom sabia l’estima que jo tinc pels animals.
Josep Ma Toffoli i Carbonell

dilluns, 3 de febrer del 2014

LA MALLERENGA N 32.- Febrer 2014

LA VILESA




Si busquem al diccionari trobarem que el significat de “vilesa” és qualitat de vil, i també acció pròpia d’una persona vil.
Vil”: Menyspreable pels seus baixos sentiments o el seu capteniment.
Durant els anys de dictadura, després de la guerra civil, el Passeig de la Vilesa tenia el nom d’Avinguda del Generalíssim i després de la mort del dictador va passar a dir-se Passeig de la Vilesa. Un visitant ocasional del nostre poble, no poc coneixedor de la nostra vila, poc després del canvi de nom del carrer va fer el comentari: En aquest poble si que els tenen ben posats, posar Vilesa al carrer del Generalíssim.....
Com el nom de Vilesa no ve ni del Generalíssim ni de cap altre persona vil, o acció vil, recordem l’origen d’aquest nom a Tiana.
L’any 1895 es projectà una urbanització amb la qual Tiana creix cap a Montgat, pensant en cases amb jardí per als estiuejants de Barcelona. Aquest projecte, que és conegut com el segon exemple, tenia com a eix principal el carrer que baixava des del  carrer Doctor Mascaró fins al carrer Castellar (abans Camí de Can Simó), carrer que va rebre el nom de Passeig de la Vilesa i aquest tram es va obrir el mateix any 1895.
A la part alta del Passeig hi havia dues finques, una amb el nom de “La Vilesa” que va donar el nom al Passeig  i l’altra el nom de “La Carnissera” propietat dels hereus de Pere Francí. La Vilesa era propietat del Marquès de Monistrol (successor dels Marí de Tiana) i per aquelles dates els seus límits eren els voltants del carrer Marqués de Monistrol, des de darrere de l’ajuntament fins a on avui hi ha el monument dedicat a Anselm Clavé amb una superfície d’una hectàrea i trenta-vuit àrees. Amb aquest mateix projecte es contemplava l’obertura del carrer Marqués de Monistrol, que rep aquest nom per ser el nom del propietari dels terrenys, un costum molt habitual en aquells anys.
Desconec els límits originals d’aquesta finca, que potser fos molt més gran en els seus orígens i que en l’any 1597, concretament el 28 de desembre va tenir una segregació quan el sr. Marí va vendre al Comú de Tiana, amb un cens perpetu, el terreny on avui tenim la Plaça de la Vila, l’ajuntament i els primers metres del carrer Marqués de Monistrol. El cens era el pagament anual de dues lliures catalanes, que posteriorment al canvi van ser 21 rals de billó i onze maravedís i actualment serien tres cèntims d’euro. El cens es va estar pagant al Marqués de Monistrol fins a mitjans del segle XX.
Un document del segle XIV ens pot dir l’origen del nom Vilesa. Concretament el document a que em refereixo és de data 3 de desembre de 1307 en el que es parla de l’establiment d’una casa i terres a Tiana, en “vilaresa”  que Bernat Marí, sastre, ciutadà de Barcelona, fill de Guillem Marí de Tiana, posseeix sota domini del seu germà Guillem Marí, a favor de Bonanat de Lledó, també de Tiana.
Amb aquest document, jo me atreviria a afirmar que el nom de Vilesa prové doncs de “vilaresa”. En un altre document de l’any 1449 surt de nou el nom de vilaresa i el primer document que he trobat amb el nom de Vilesa és de l’u de març del 1517.
Si consultem un diccionari de català antic trobarem les següents descripcions per “vilar”: Del segle X al XII, territori annex o pertanyent a una vil·la i que tenia algun hàbitat.- Mas important que comprenia diverses edificacions.- Terme jurisdiccional d’una vila.- Petit poblet de poques cases o famílies.

 Josep M Toffoli i Carbonell

dimarts, 14 de gener del 2014

LA MALLERENGA N 31.- Gener 2014

Any 1893. Un concert d’Albèniz a Tiana.



En el número 8 d’aquesta col·lecció amb el títol d'Isaac Albèniz a Tiana feia una recopilació de fets i anècdotes d’aquesta vinculació amb Tiana i en especial al concert de l’any 1906 amb Malats a la Sala Giral. Últimament m'ha arribat documentació d’un altre concert d'Albèniz a Tiana del qual no conec que se n'hagi fet menció anteriorment a Tiana.

En la biografia d'Albèniz podem veure que durant el període 1890 a 1893 va residir a Londres i va actuar per tota Gran Bretanya i la resta de Europa. Durant aquest període Albèniz va conèixer a Francis Burdett Money-Coutts, un adinerat advocat i poeta que va oferir a Albèniz el seu suport financer a canvi de que li posés música als seus llibrets.

Henry Clifford és una gran òpera de tres actes amb música d'Albèniz i llibret en anglès de Francis Burdett Money-Couts, que es basa en figures i conteniments històrics i s’ambienta en l'Anglaterra del segle XV, durant la guerra de las Dues Roses i és la primera òpera d'Albèniz si bé la primera obra d'importància realitzada per a l'escena va ser l'opereta The Magic Opal que es va estrenar en el Lyric Theatre de Londres el 1983.

Aquestes llargues estades a l'estranger d'Albèniz es veien sovint interrompudes per les seves visites i estades a Tiana de les que vam detallar en el mencionat número 8 de La Mallerenga. En el Noticiero Universal del dilluns 9 d’octubre de 1893 podem llegir el següent article:
Según nos comunican de Tiana, en la finca que en aquella población posee el conocido compositor, don Isaac Albèniz, se ha verificado uno de estos días una notable fiesta artística. El citado maestro ha dado a conocer a varios de sus amigos y admiradores algunos fragmentos de su nueva obra “La guerra de las rosas”, para la que ha escrito el libreto el distinguido escritor inglés, Sir Money Coutts.

El señor Albèniz, que hace poco tiempo estrenó con gran éxito en el teatro Lirico de Londres la ópera “El mágico opalo”, la que tantos elogios ha tributado la prensa inglesa, en menos de un año ha compuesto, además de varias piezas de concierto, La guerra de las rosas, que se estrenará el próximo invierno en el Prince of Walles de Londres.

Los inteligentes que asistieron a la fiesta, hacen grandes elogios de los fragmentos que de la nueva obra les dio a conocer el señor Albèniz, quien, según parece, se propone terminarla en su casa de Tiana, desde donde se trasladará a la capital de Inglaterra.

El aplaudido compositor mostró además a las personas que a dicha fiesta aistieron, los figurines que han de servir para la ópera que prepara, siendo todos ellos muy vistosos y de sumo gusto.

Finalmente se nos asegura que el señor Albéniz tomará parte en el concierto que el 22 del Corriente debe celebrarse en el teatro Lírico, en el que la orquesta del maestro Nicolau, estrenará una suite española, que aquel celebrado músico ha compuesto expresamente para dicho concierto.

Sembla, pel que diuen les biografies d'Albèniz, que a Tiana va finalitzar el preludi, el primer acte el finalitzava a Paris el 1885, el segon ja l’havia acabat a Barcelona el gener de 1894 i l'acte segon quedava ultimat a París el setembre de 1894. L'aparent incongruència de dates relatives a l'acte primer són degudes a les modificacions que va efectuar durant el procés de creació de l’òpera.

L’estrena no va tenir lloc tal com anunciava el diari El Noticiero Universal ni en el lloc ni en la data. Finalment després de vint-i-quatre assaigs es va produir l’estrena en el teatre del Liceu de Barcelona el dia 8 de maig de 1895 en versió italiana, amb el títol italianitzat de Enrico Clifford i sota la direcció d'Isaac Albèniz.
Josep Ma Toffoli i Carbonell