Nº 12.- Setembre 2009

EN EL CENTENARI DELS NOU PINS

 Un dels símbols mes representatius de la nostra Vila són Els Nou Pins. Si amb el tramvia, un altre dels nostres símbols, tenim força documentació i coneixem força el seu origen, la seva trajectòria i la seva història, no podem dir el mateix dels Nou Pins.

Els Nou Pins estaven situats al més alt del turó que porta el seu nom. Eren Nou Pins de notable corpulència i alçada, visibles des de la costa i des de moltes milles mar endins, de manera que era punt de referència dels mariners i pescadors per orientar-se en la costa del maresme. Per una fotografia que tenim de l’any 1.901, i reproduïda a l’última pàgina d’aquest número, podem estimar l’alçada del pi reproduït de 20 a 25 metres i una base de 3 a 4 metres de circumferència.

Sabem per un escrit de Francesc Comajuan i Rovira, que era Mestre Nacional de Tiana a finals del segle XIX i secretari de l’Ajuntament a principis del segle XX, que l’any 1.884 el Turó dels Nou Pins tenia només quatre pins, especificant que feia pocs anys, (sense dir el nombre exacte), el turó estava coronat per nou vells pins i que les tempestats i els anys havien reduït el nombre només a quatre, sense que per aquesta causa es canviés el nom al turó. Per aquest escrit del Sr. Comajuan, podem suposar que a mitjans dels segle XIX el turó encara estaria coronat pels Nou Pins.

En un altre escrit de l’any 1.952, Lluís Riudor i Carol, arquitecte municipal de

Tiana deia que ell recordava que quedaven tres enormes pins pinyoners de extraordinàries dimensions. No mencionava a quines dates es referia, però segurament seria a començaments del segle XX, cap a l’any 1.915, doncs el Sr. Lluís Riudor va néixer l’any 1.905.

No he trobat a cap lloc quan va caure l’últim dels Nou Pins, però sembla que va ser durant els anys de la primera guerra mundial, i segurament acabaria a la llar de foc d’alguna família tianenca. De ser així, la desaparició total dels Nou Pins coincidiria en els temps amb la construcció i inauguració del tramvia.

Dels orígens dels Nou Pins no tenim dades. Hi ha, fins i tot, la teoria de que venen de la època romana, teoria que es creu molt poc probable si tenim en compte el temps que poden viure els pins.

La forta arrel que han agafat els Nou Pins a Tiana ve demostrada per les diverses entitats que tenen els Nou Pins en el seu escut i pels fallits intents de replantar-los durant els anys de la post guerra civil. Ara fa precisament cent anys de la creació a Tiana d’una entitat amb el nom de “ L’Agrupació Els Nou Pins”.

A començaments del segle XX, la colònia estiuenca, o casino dels forasters, organitzava actes per la festa major a la sala Giralt. Contretament dels anys 1901, 1906 i 1908 hi ha informació dels actes organitzats, per la colònia, a la sala Giralt, i de l’any 1.910 dels actes que ja van ser organitzats per L’Agrupació Els Nou Pins. 

De l’any 1909 no s’ha localitzat el programa de la Festa Major, però sembla ser que va haver-hi un petit altercat, però molt significatiu, i que representaria un fort canvi en la colònia estiuenca.

Sembla ser que un tal Novelles, estiuejant que vivia a la casa de la palmera, va anar a la Sala Giralt amb espardenyes, per la Festa Major, quan els nois havien d’anar amb corbata i sabates. Sembla ser que aquest incident va provocar un procés de ruptura amb la sala Giralt i es va posar en marxa la idea de la creació d’un Casino propi per part de la colònia estiuenca.

Com no s’ha localitzat el programa de la Festa Major de l’any 1.909, el que s’exposa ara no deixa de ser una mera hipòtesi. Si l’entitat “L’Agrupació Els Nou Pins” s’hagués format l’any 1.909, hauria pogut organitzar els actes de la Sala Giralt per la Festa Major posant les normes per assistir-hi. En aquest cas els estiuejants, que durant els estius havien pogut organitzar els seus balls i activitats, veurien com havien de compartir la sala amb una altra entitat, perdent la seva iniciativa i independència. L’incident amb el jove Novelles era una confirmació de la nova situació a la sala Giralt.

Aquest fet és el que ens pot fer suposar que “L’Agrupació Els Nou Pins”  podria haver estat fundada l’any 1.909 i complir ara el centenari de la seva fundació. En tot cas pel setembre de 1910 hi ha constància documental de la seva existència. Per una altra banda, els estiuejants legalitzaven i inscrivien en el registre d’entitats el Casino de Tiana  el setembre de l’any 1.910.

Per complementar les dades, comentar que l’any 1.901 s’estimava que hi havia entre 80 i 100 famílies d’estiuejants i Roderic Robert i Laporta era el president del Casino dels Forasters. L’any 1.904 el nombre de socis forasters del Casino de Tiana era de 38, amb el qual agrupava quasi el 50% de la colònia estiuenca. L’any 1.905 Roderic Robert era nomenat president de la Creu Roja de Tiana.

De les Festes Majors d’aquesta època tenim alguna curiositat. En els programes de la Festa Major de l’any 1.908 tant en el de  la Sala Giralt com en el programa d’altres actes de la Festa Major, possiblement organitzats per “Eldorado Tianense” s’anuncia entre els diferents balls una sardana. Era habitual en aquella època que las sardanes fossin interpretades per l’orquestra de ball de saló com una peça més del seu repertori. Aquesta és la primera referència que conec de que es balla una sardana a Tiana. D’una audició de sardanes amb cobla, la referència més antiga documentada que hi ha localitzada, és una audició a la plaça de l’església per la Festa Major de l’any 1920.

El programa de la Festa Major de l’any 1.911 de L’Agrupació Els Nou Pins és el primer programa de Festa Major de Tiana amb propaganda. Hi havia un únic anunciant, la sastreria de Rossendo Daura. Rossendo Daura i Carreras va ser un dels tres fundadors del futbol Tiana l’any 1.920 i vivia a Can Roca.

L’any 1.920, els Nou Pins presenten els seus estatuts al Govern Civil de Barcelona amb el nom de Societat Recreativa Els Nou Pins i amb la seu local a la Sala Giralt. El president era Modest Batlle i Sardà i el secretari, Ernest Comajuan. Per aquella època Els Nou Pins organitzaven la cavalcada de reis. 

Un incís, per recordar que en aquells temps la divisió del poble es plasmava de la manera més simplista en les denominacions del Cafè de Dalt i el Cafè de Baix. En el de Dalt, la Sala Giralt, seu d’Els Nou pins, i el de Baix, el Cafè d’en Riera (situat a prop de la Plaça de la Vila i tancat al finalitzar la guerra civil) seu d’Eldorado Tianense. El de Dalt seu de les dretes del poble, i el de Baix seu de les esquerres. Aquesta divisió després es traspassa als Sindicats agrícoles, tenint Tiana dos sindicats. L’any 1.928 va haver-hi una escissió del Sindicat Agrícola de Tiana creat l’any 1.916 i es va crear el Sindicat Agrícola Justícia de Tiana. A l’octubre de 1936 el Sindicat Agrícola Justícia i el Sindicat Agrícola de Tiana es van reunificar.

Hem de recordar que Tiana, a començaments de segle XX, acostumaven a manar sempre els de Dalt: Joaquim Bruguera, Joan Garí, Antoni Clapés, Pere Artusa, Josep Ferrer i Joan Nolis van ser alcaldes de Tiana i tots ells dels de Dalt. Els de Baix eren, doncs, normalment a l’oposició. Una oposició discreta, correcta i amb seny tenint en compte els temps agitats.  Hem de destacar que el normal de l’època, era que els pobles tinguessin una organització política anàloga de dos partits que s’anessin tornant al poder.  

Amb la Segona República, les forces polítiques de Tiana es reorganitzen.  Modest Batlle va idear i va donar empenta a Foment Cultural de la que Antoni Clapes i Galcerán va ostentar la presidència. Foment Cultural va ser fundat l’any 1.933, tenia la seu social en el de l’antiga Nou Pins i estava dividida en cinc seccions: orfeó, esports, cultura, recreativa i administració local. La Junta de govern estava formada per Antoni Clapés de president, Modest Batlle de vicepresident, Francesc Garcia de tresorer, Josep Comas de secretari, i com a vocals Joan Sayol, Ramón Rigodos, Pere Ferrer, Joaquim Rivas i Josep Alejandre.

L’Orfeó va arribar al centenar de cantaires dirigits pel mestre Manel Bosser i el mestre Llongueras. La secció d’esports és la que va inaugurar el camp de futbol de Tiana del Passeig de la Vilesa i tenia dos equips. Fins a la guerra civil, l’arrendatari del camp de futbol era Foment Cultural i finalitzada la guerra, a l’agost de 1939, és quan es va signar la cessió a la”Falange Española Tradicionalista y de las JONS” de Tiana per part de Dolores Mir vídua de Vilaclara. La secció de cultura tenia organitzada una biblioteca i va publicar una revista mensual, “Renaixement”, de la que només es van publicar tres números.

La secció recreativa, heretava els locals i activitats de la Societat Recreativa Els Nou Pins. Tenia un quadre escènic dirigit per Lucio Giménez, que sovint feia les seves representacions. També s’organitzaven les sessions de cinema setmanal, tómboles, concerts i balls habituals. Tiana tenia dos cinemes, el de Foment Cultural i el cinema Capitol.

La secció d’administració local s’ocupava de la política local i no es ficava gaire en la política general del país. En aquest aspecte, deixava total llibertat als socis de l’entitat, que si ve s’inclinaven cap a la Lliga (partit polític de la dreta nacionalista catalana), no tenien una afiliació política determinada. L’afiliació dels de Baix, que també van crear una associació de caràcter polític, L’Ateneu Tianenc,  va ser a Esquerra Republicana de Catalunya. L’Ateneu Tianenc d’Esquerra Republicana de Tiana va ser fundat l’any 1.931 i tenia per a president a Ramón Faure i Faro.

Finalitzada la guerra civil, les associacions de caràcter polític van ser prohibides, per tant, desapareix Foment Cultural, i amb ell  la seva secció dels Nou Pins.

L’any 1.986 es crea a Tiana una nova societat amb el nom de Societat Recreativa Els Nou Pins. Curiosament el seu domicili social és al carrer Lola Anglada 36, lloc on és el restaurant L’avi Mingo, i a on abans hi havia el cinema i el  Café del Centre, i a primers de segle la sala Giralt de Baldomero Giralt i el local dels Nou Pins tal com hem vist.

 En els seus estatuts, aquesta nova entitat, diu en el seu primer article que té com a únic objectiu el foment de la cultura i esbarjo i conseqüentment de les activitats adients. És a dir, una entitat únicament cultural sense res de política, sense dretes ni esquerres, sense Dalt ni Baix. En el seu article tercer, diu que crearà i desenvoluparà les afeccions culturals, mitjançant sobretot, amb representacions teatrals i amb obres adients a la cultura catalana.

 

Josep Ma Toffoli i Carbonell

Nº 11.- Agost 2009

LA  SETMANA  TRÀGICA  A  TIANA

            La Setmana Tràgica del 26 de juliol a l’1 d’agost del 1909 esclatà com a protesta popular contra la mobilització, decretada pel govern de Maura, dels reservistes per a la guerra al Marroc. De seguida la protesta pren un aire anticlerical que provoca incendis d’esglésies i convents.

         El dilluns 26 de juliol un grup s’encaminava cap el convent de les monges carmelites de Badalona que topà amb la Guàrdia Civil i fou dispersat pels trets d’aquests agents. També es proposaven venir a cremar la Cartoixa de Montalegre. Així ho manifestaren ben clar a un dels obrers de la Cartoixa: “Aquests padres se la faran”. Però aquest treballador els respongué: “Estan a punt per rebre-us, i us esperen ben armats”. Altres persones els informaren també en aquest sentit, que Montalegre estava molt ben defensat. Llavors començaren a cercar armes i volien reunir uns quatre-cents fusells. Però com que no els trobaren, desistiren d’atacar la Cartoixa.

S’havia dit que l’atac a la nostra Cartoixa fóra durant la nit del dilluns al dimarts. L’alcalde de Tiana, Joan Garí, qui es portà sempre generosament amb els cartoixans, es passà la nit sencera a l’Ajuntament, on cada mitja hora rebia informació del sometent que vigilava en el camí de Badalona a la Cartoixa on vetllaven, estratègicament repartits, catorze individus d’aquesta organització.

El dimarts, a primera hora de la tarda, el pare prior convocà a reunió gairebé tota la comunitat, donà compte del que sabia de la revolució que acabava d’iniciar-se, de l’intent de cremar el convent de les carmelites de Badalona, de les amenaces sobre Montalegre i de les generoses disposicions de l’alcalde de Tiana i dels membres del sometent de Tiana.

Hi hagué parers ben diversos: uns parlaven d’abandonar la casa en el cas de ser atacats, altres demanaven d’acudir als cònsols respectius (gairebé tots els religiosos eren estrangers), i finalment alguns creien que la comunitat era prou nombrosa per a resistir qualsevol atac. Mentrestant, el temps corria massa de pressa per si es volia preparar una defensa del monestir, igual com per anar a Badalona a buscar vestits de seglar on, a més, tot estava tancat. Així és que no s’arribà a cap acord precís, fora de convocar de nou reunió a Capítol tan bon punt es produís una nova alerta.

El dimecres dia 28, durant la missa conventual, arribà a la Cartoixa un dels fidels amics de Badalona, Antoni Serra, àlies Coy, per comunicar les darreres notícies en referència a la Cartoixa. Digué que acabava de rebre la visita de dues persones vingudes expressament de Barcelona, dignes de tot crèdit, les quals li asseguraren que una colla nombrosa d’anarquistes havia sortit feia poc del barri de Sant Martí de Barcelona, i s’encaminava cap a Montalegre per calar-hi foc. El telèfon entre el monestir i Badalona estava tallat. De Tiana tampoc podien ajudar-los, encara que comptaven amb alguns voluntaris, ja que aquests en aquelles hores estaven dispersos en els respectius llocs de treball. No els quedava altre camí que obrir les portes i marxar. La resistència era impossible ja que només comptaven amb alguns fusells, dos revòlvers i quatre o cinc homes aptes per emprar-los.

Així que acabà la missa conventual, el pare prior reuní els pares a Capítol i els notificà que calia que es retiressin i que per una bona estona s’escampessin pel bosc dels voltants per tal d’evitar l’atac anunciat. La comunitat viu una gran agitació. Cadascú mira de recollir de la cel·la els objectes personals més necessaris, després es vesteixen  de seglars amb el que troben, el menjar queda a l’arbitri de cadascú de prendre el que pugui entre els articles deixats a la seva disposició al pati d’entrada. Els vellets i els malalts omplen tres tartanes, però no s’arriba a organitzar cap grup a causa de les presses.

Un grup es dirigeix cap a Sant Fost arribant cap a les onze. Demanen acolliment i empara al rector i aquest els dóna a entendre que com més aviat marxin millor serà. Catorze pares i vuit germans continuen en direcció a Montmeló, i altres monjos s’entornaren per quedar-se prop de la Cartoixa, a les altures veïnes, per si podien ajudar en algun moment. Tant a Montornés com a Montmeló el grup tingué una bona acollida, però ben aviat de la seva arribada tenien la mateixa alarma: un grup d’anarquistes anava al seu encontre. Al final, arribaren al bosc de Santa Quitèria, on passaren la nit.

Però tornem a veure què passava a la Cartoixa. El mateix dimecres es presentaren al pare prior el masover i el guarda de Can Sentromà, propietat veïna, i el veí de Tiana Joaquim Nolis. Venien a oferir-se per a hostatjar-lo a ell i a uns quants religiosos. El pare prior va haver de declinar l’ofrena de la família Fortuny, propietaris de Can Sentromà, ja que per tractar-se dels veïns immediats hauria estat comprometedor d’acollir-s’hi i era ben escassa la seguretat que hom podia trobar-hi. En canvi, s’acceptà l’ofrena del senyor Nolis, l’oferiment del qual fou acceptat per a dom Julien Duvier, monjo força malalt, incapaç d’allunyar-se massa de Montalegre.

         El senyor Nolis insistia perquè el pare prior es quedés a casa seva, però aquest no volgué disposar d’una estança confortable sabent que els seus súbdits havien de passar aquella nit tenint per jaç la terra i per sostre el cel. Així que s’encaminà cap als turons de la Conreria, dirigint.-se a la font de Sant Fructuós (l’actual font del Ferro) on el prior passà la nit acompanyat d’un germà i un profés. L’endemà, el pare prior hagué de confessar que no es creia capaç de passar una segona nit en condicions tan dures. D’altra banda, l’alcalde de Tiana reclamava la seva presència per tal de posar-se d’acord en les mesures de defensa de la comunitat. I com que els anarquistes no havien donat cap senyal d’acostament, el pare prior decidí tornar al monestir ja de bon matí. Després de les disposicions oportunes, com sigui que la situació d’alarma no s’aclaria gens, es retirà per acollir-se a can Nolis, des d’on podia  prou eficaçment  exercir la seva missió de cap de la comunitat i mantenir els contactes necessaris amb les autoritats de Tiana.

            Com que el prior portava l’hàbit cartoixà hauria estat una imprudència sortir al carrer. El prior fou l’únic d’entre tots els religiosos que conservà sempre l’hàbit durant totes aquelles jornades. La resta va poder aconseguir vestit de seglar gràcies a les gestions de Joan Garí, l’alcalde de Tiana.  Com que no hauria estat prudent que l’anéssin a visitar pel perill de posar en evidència  els seus hostes, per mitjà d’alguns monjos el pare prior féu arribar les ordres i instruccions tant als qui vetllaven al monestir com a alguns dels membres dispersos de la comunitat. A partir del grup esmentat que havia sortit cap a Sant Fost, un altre havia anat cap a Martorelles i un tercer es dirigia a Alella.

            El dimecres, tres germans i alguns criats amb algunes armes s’havien quedat per defensar la Cartoixa contra possibles lladregots o petits grups. Tenien l’ordre de retirar-se per una porta interior en el cas que es presentés tanta gent que semblés inútil tota resistència. A la nit, muntaren guàrdia entorn de la Cartoixa, i no quedava ningú dins de la Casa, per por d’alguna sorpresa.

            El dijous, un monjo i tres germans que passaren la nit en els turons veïns demanaren tornar a la Cartoixa, però els dirigiren cap a Tiana i hi trobaren hostatge en cases particulars, on s’estigueren fins a l’acabament dels fets. El pare prior tingué la satisfacció de celebrar cada dia la missa a les carmelites.

            El dijous i el divendres van haver-hi noves alarmes d’atacs a la Cartoixa com la del dimecres, però no arribaren a concretar-se en res. Una llevadora de Badalona  prestà un bon servei a la Cartoixa en desviar un centenar d’individus que volien pujar contra el monestir, amb el pretext que ací els esperaven amb una gran quantitat de fusells i fins i tot de canons.

            Dissabte, el pare prior envià un propi a Barcelona amb una carta per al capità general, on demanava un nombre determinat de guàrdies civils que protegissin el monestir. A les dues de la tarda, el tartaner de la Cartoixa arribava a Can Nolis acompanyat de nou guàrdies civils, els quals foren conduïts a la Cartoixa, on quedaren instal·lats. Aquesta presència de força armada a Montalegre havia de tenir efectes inesperats.

            Al llarg del mateix dissabte començaren a arribar noves de Barcelona que feien saber dels estralls comesos pels anarquistes. Els veïns de Tiana que hostatjaven algun cartoixà hagueren d’esverar-se, principalment en sentir contar actes de venjança soferts pels que havien acollit sacerdots i religiosos. Hom s’explica així que quan el pare prior féu preguntar al senyor rector de Tiana si els cartoixans refugiats podrien assistir a la missa de l’endemà diumenge sense comprometre els seus hostes, el rector respongué que no ho creia pas oportú.

            L’ambient de pànic augmentà encara més a Tiana a darrera hora perquè corregué el rumor ( que no quedà confirmat més tard) que hom preparava un atac nocturn a Montalegre. Llavors els tianencs raonaven que si els assaltants eren rebutjats aquests, per venjar-se de la desfeta, no deixarien de baixar a Tiana i emprendre els cartoixans acollits i llurs protectors. Diverses famílies acudiren  al pare prior suplicant-li que impedís als guàrdies de tirar contra els anarquistes.

            En total eren vint-i-cinc els cartoixans recollits pels tianencs, gairebé tots pagesos o obrers que tenien com a patrimoni únic, o quasi, la casa on vivien. Tampoc podia pensar.-se a evacuar tots els cartoixans acollits a cases de Tiana. I tots els tianencs sense excepció, tot i la por que tenien,  no estaven disposats a deixar marxar els religiosos fins que s’hagués restablert la normalitat.

            Una prova de la protecció dels cartoixans pels tianencs va tenir per escenari la mateixa casa Nolis. Un veí de Tiana li digué al senyor Nolis que temia per la seva vida pel fet que tenia acollits a can Nolis dos cartoixans. Aquests religiosos manifestaren al senyor Nolis que se n’anirien de seguida per tal de no comprometre més llurs hostes. En sentir-ho la senyora Rosa Nolis, tia de Joaquim Nolis i propietària de la casa, respongué amb el seu to  vehement i decidit de sempre: “ Qui és aquest que ve a aquestes hores a destorbar-nos? Que se’n torni.” I dirigint-se als dos cartoixans afegí: “Vosaltres, aneu-vos-en ben tranquils a dormir. I al primer revolucionari que es presenti, li obriré el cervell.”

            L’endemà va saber-se que els altres cartoixans recollits a Tiana havien rebut testimoniatges semblants per part de llurs hostes. Després d’aquesta generositat dels tianencs, el pare prior va trametre a la Cartoixa, perquè ho fessin saber als guàrdies civils, l’ordre de retirar-se si es presentava una banda important d’anarquistes.

            Sortosament, no s’hi presentà cap grup hostil, ja que l’ordre del pare prior no fou comunicada al sergent que comandava la força fins l’endemà. Però quan el sergent va enterar-se’n, féu constar que el prior no podia demanar a l’autoritat que es retiressin de Montalegre i que ells tenien de complir les ordres rebudes dels seus caps. Convenia, doncs, remarcar que la Guàrdia Civil havia estat enviada per protegir Montalegre i no per posar-se al servei del pare prior.

            Durant el diumenge, hom notà que la situació s’encalmava més cada hora que passava; la gent començava a tenir-ne prou. Tant, que quedà decidit de tornar al treball el dilluns següent. La vida regular fou represa a la Cartoixa definitivament el dia 3 d’agost, dimarts, al matí. De totes maneres, des del dilluns dia 2, a vespres, foren represos els actes conventuals, ja que el pare prior, amb els monjos que s’hi presentaren, recitaren els oficis de vespres, i a la nit matines.

            El novembre de l’any 1909 el prior i els altres monjos de la comunitat atorguen la carta de germandat a la família Nolis arran de l’hospitalitat que van donar al pare prior i altres monjos durant la Setmana Tràgica.

            Poc després d’acabada la Setmana Tràgica, concretament en el ple municipal del 21 de setembre, s’aprova sol·licitar al ministre de Governació la instal·lació a Tiana d’una caserna de la Guàrdia Civil composta de cinc individus, per lo qual l’Ajuntament de Tiana es compromet a facilitar allotjament gratuït i fer-se càrrec de les despeses de manutenció de l’esmentada força i llurs famílies.

            El pare prior ofereix una subvenció de dues-centes pessetes, sempre que la corporació es comprometi a disposar que una parella de la caserna ofereixi cada nit un servei de vigilància de la  Cartoixa.  L’any 1910, el ministeri de Governació concedeix una caserna de la Guàrdia Civil a Tiana, i no reunint les condicions convenients la casa del carrer de Sant Domènech que s’havia escollit com a “Casa Cuartel”, el prior de la Cartoixa ofereix un edifici al costat sud de l’edifici de la Conreria. El prior manifesta  que amb l’objectiu de tenir més a prop i garantir la seguretat de la comunitat, ofereix no sols l’allotjament gratuït, sinó també que la comunitat es farà càrrec de les despeses mèdiques de la caserna de la Guàrdia Civil mentre subsisteixi la caserna a l’edifici de la comunitat. Era evident que la comunitat no volia tornar a passar un ensurt com el passat durant la Setmana Tràgica. Però va passar-ho, i molt pitjor, durant la guerra civil.

Josep Ma Toffoli i Carbonell

Nº 10.- JULIOL 2009

EL PAPER MONEDA DE TIANA DURANT LA GUERRA CIVIL

  

Al principi de la guerra civil a Tiana, igual que a la resta dels pobles desaparegueren ràpidament les monedes de coure i argent. La gent les retenia pel valor real del metall amb què eren fetes. Aquestes monedes tan boniques d’argent que els botiguers feien dringar sobre el taulell de mabre, per saber si eren autèntiques van desaparèixer. Per a comprar, el canvi es feia amb llumins, caramels, segells... La Generalitat, el 9 d’octubre de 1936, publicà una ordre sobre l’organització econòmica municipal, que permetia l’emissió de paper moneda als ajuntaments, previ dipòsit en garantia de la quantitat total emesa.

El municipi de Tiana aprovà en sessió d’11 d’abril de 1937, posar en marxa una emissió de bitllets de 50 cèntims i d’1 pesseta, per un import total de 5.000’-pessetes.

Les característiques d’aquests bitllets eren les següents: per una cara, els bitllets eren presidits pe l’escut local de Tiana i emmarcats en una orla sense cap emblema o dibuix; a l’altra hi ha dibuix rodejat per unes orles. Els bitllets eren rectangulars, numerats amb nombres de color negre (l’anvers amb un segell sec rodó “AJVNTAMENT DE TIANA” i l’emissió no tenia fons de seguretat. Pel valor d’1 pesseta, el tiratge va ser de 4.000 bitllets de paper de barba blanc de 59x98mm., impresos en color vermell. Pel valor de 50 cèntims, el tiratge va ser de 2.000 bitllets de paper setinat blanc, de 66x109mm., impresos en color verd fosc.

Aquest paper moneda es va deteriorar ràpidament i per això es va decidir retirar-lo i fer-ne una nova emissió que es va aprovar el 6 d’octubre de 1937. Es va aprofitar, però, el mateix acord legal de creació de paper moneda local de l’11 d’abril de 1937, És a dir, aquests nous bitllets portaven la mateixa data d’emissió que els primers.

El llavors delegat de finances, Sr. Antoni Jordana Mayans, regidor de l’Ajuntament per ERC es va encarregar de lliurar el treball a l’impremta i es va acordar que es concediria un termini de quinze dies per a retirar els bitllets pertinents de la primera emissió.

Aquesta nova emissió constava de tres valors: 1 pesseta, 5o cèntims i 25 cèntims, per un import total de 7.000’-pessetes. Tenien una presentació molt semblant a la dels primers, però eren de mides i colors diferents. Aquests nous bitllets, també eren presidits a l’anvers per l’escut local de Tiana i tenien un fons de seguretat que ocupava tot l’espai del paper, mentre que en els primers el fons era blanc. També es diferenciaven pel sistema de numeració; en aquesta segona emissió, la numeració era doble i impresa en negre al revers. Així mateix, aquesta segona emissió no tenia el segell sec rodó “AJVUNTAMENT DE TIANA”.

Els tres valors d’aquesta segona emissió eren de 57x99mm. Pel valor d’1 pesseta, el tiratge va ser de 4.000 bitllets impresos en marró, sobre fons rosa. Pel valor de 50 cèntims va se de 4.000 bitllets, impresos en violeta, sobre fons blau clar. I pel valor de 25 cèntims, va ser de 4,000 bitllets impresos en blau marí, sobre fons verd oliva clar.

Finalment el 15 de desembre de 1937 es va aprovar l’emissió amb valors de 10 cèntims i 5 cèntims, per un import total de 1.500’-pessetes. Aquests últims bitllets eren d’un format molt reduït, rectangular, de 39x54mm., de paper gruixut blanc, impresos per una sola cara, sense cap emblema o dibuix, ni signatura. Els de 10 cèntims, eren impresos en blau fort i els de 5 cèntims, eren impresos en color vermell.

Així doncs, el valor total del paper moneda emès a Tiana va ser de 13.500’- pessetes, amb una circulació simultània de 8.500’- pessetes. El dipòsit de garantia d’aquestes emissions va ser confiat a “Caixa de valors i Pignoracions de la Generalitat”

Josep Ma Toffoli i Carbonell

Nº8.- Març 2009

ISAAC ALBENIZ A TIANA

           Amb motiu del centenari de la mort d’Isaac Albéniz, i de la llarga vinculació de l’artista amb Tiana, em sembla obligat dedicar aquest número de La Mallerenga a la relació d’Albéniz amb el nostre poble. Com que els hi  puc jurar que jo no hi era, el contingut d’aquest número és una recopilació de diferents publicacions que parlen de fets i anècdotes  d’aquesta vinculació, algunes de les quals no he pogut contrastar que siguin certes al 100 %.

            La relació d’Albéniz amb Tiana és deguda al seu matrimoni amb Rosina Jordana Lagarriga, filla d’uns industrials graciencs emparentats amb la família Jordana de Tiana.

            Pels volts del 1880 Albéniz fixa la seva residència a Barcelona. Els ingressos que li donaven els concerts, amb bona crítica i èxit de públic,  no devien ser suficients, ja que també dóna classes de piano. Una de les seves alumnes, molt bufona, simpàtica i eficient, és Rosina Jordana. Isaac Albéniz agafa el tifus i l’han d’ingressar en un hospital durant sis setmanes, visitant-lo freqüentment Rosina, amb la qual es casa finalment el dia 23 de juny del 1883. Per aquestes dates començaria Albéniz a visitar i residir durant l’estiu a Tiana, ja que l’11 de setembre del 1885 neix, a Tiana, el seu fill Alfons.

            La primer residència de la família Albéniz a Tiana va ser a Can Bruguera, molt a prop de Can Jordana. Posteriorment, el seu domicili va ser a la riera de Tiana, on anys més tard es va construir Can Peitx. En algunes de les escapades que feia a Tiana, segurament sense la família i per pocs dies, es quedava a dormir a casa d’en Feliu Barbeta, damunt de l’actual farmàcia i al costat de la sala Giral.

            Isaac Albéniz va estiuejar a Tiana durant molts anys. La seva figura va gaudir d’una gran popularitat i els estiuejants es disputaven sempre l’honor d’escoltar la seva paraula, i no dic la seva música, perquè Albéniz no era molt partidari de propines musicals per delectació de casinistes empedreïts. Durant el dia, amb el bastó a la mà i un ampli barret de segador, sortia a passejar pels afores de Tiana. El diàleg amb els pagesos constituïa una de les seves debilitats a l’estiu i demostrava sempre el seu interès per l’agricultura amb els seus riscos i ventures, preguntant el que es plantava i interessant-se sempre pels seus problemes .

            Els pagesos, davant del posat de preocupació i identificació del gran músic, es sentien plenament agraïts, de tal manera que acabaven obrint-li el cor i la petaca.

            El senyor Isaac, com li deien els fills del poble, compareixia així que apuntava el bon temps, tan bon punt havia complert els seus compromisos a l’estranger. I segurament s’ho feia venir bé per tal de complir-los com més aviat millor, poder tancar les maletes i anar-se’n a Tiana. La seva arribada era un esdeveniment, calia agafar la tartana que feia el servei de passatgers des de l’estació de Montgat.

            Un matí, per la porta de l’estació de Montgat, treia el cap un home bru, baixet, amb la barba i el bigoti negres, el cabell gris rinxolat, els llavis molsuts i el pur a la boca, i amb una muntanya de paquets i maletes. Al cap de mitja hora de la seva arribada, al poble la nova corria de casa en casa. Els pagesos s’ho deien els uns als altres, les comares feien el mateix. Perquè? Perquè l’estimaven. El senyor Isaac, tot i ésser un personatge molt important que arreu del món es feia amb les persones de més enlairada categoria, era molt franc, molt trempat i obert, i preferia estar amb ells que no pas amb els senyors. I aquesta preferència els tianencs li agraïen des del fons del cor.

            Ja es sabia. Aquella tarda, el cafè seria tan ple com pels dies de la Festa Major. Hi havia qui donava pressa a la dona per tal que apariés el dinar més aviat. El cafeter havia d’omplir totes les cafeteres desades a l’armari, treure’n el vidre i les tasses sobreres i anar a cercar més cadires a la sala.

            El cafè de Baix ho era de nom i de fets. Era ensorrat, a prop de la plaça. Cafè menestral, acollidor i familiar, amb bancs de fusta arrambats a les parets, cadires de boga i una taula rodona folrada de drap verd per jugar al tresillo en un angle, al costat d’un balconet interior que donava a la sala de ball.

            Pels volts de les dues es presentava l’Albéniz, vestit de dril, sense coll i el puro a la boca. El primer dia tothom l’escometia per a fer-li preguntes, per explicar-li les seves coses, per parlar de les collites o de les malalties de la mainada. I ell els responia, somrient i complagut, donant-se copets al ventre.

            Tenia el costum de seure a la taula del racó, la que estava folrada de drap verd, que era la seva, i automàticament es desfermava una partida de tresillo que durava fins a les deu. Es jugava fort: de pesseta, de duro i de bitllet en amunt. De tant en tant, de dins la butxaca de l’infern d’un gec de vellut enllustrat dels colzes, sortia una cartera de cuiro gruixut lligada amb una veta. El pagès que hi havia a dins del gec començava a donar voltes i més voltes a la veta i, en obrir la cartera, en treia un feix gruixut de papers de banc.

            Quan tenia visites no anava al cafè. El piano repicava de valent a casa seva. Però les aferrissades partides de tresillo quedaven interrompudes i els pagesos rondinaven.

            Moltes nits s’escoltaven les notes que venien de la casa d’Isaac Albéniz. Els carreters, quan a la nit sortien de casa amb el carro atapeït de verdura per anar al Born, tombaven de carrer per tal de no destorbar, i moderaven el pas de la mula. A la nit, abrigat amb el silenci del poble, l’Albéniz es lliurava a la seva lluminositat i centellejant inspiració.

            Uns veïns, els pagesos de Can Somcreta, davant d’aquella impetuosa musicalitat, no podien conciliar el son i van planejar la seva venjança. De matinada, proveïts d’arades, eines i altres utensilis agrícoles, van replicar des del carrer amb un concert tempestuós, irritant, d’un estrèpit sense claudicacions. L’Albéniz dormia com un sant i l’exabrupte dels de Can Somcreta el va fer aixecar del llit fet una fúria, amb els ulls desorbitats. Des del balcó els va dirigir els insults propis del cas i, entre amenaces apocalíptiques, va prometre denunciar el fet a l’alcalde de Tiana.

            Al migdia l’alcalde, després d’escoltar l’Albéniz, va parlar amb els de Can Somcreta, que es van explicar de manera plana i senzilla: si el senyor Albéniz no ens deixa dormir, nosaltres tenim el perfecte dret  a oposar-nos a que ell pugui continuar dormint amb tota tranquil·litat. Si ell deixa de tocar el piano, nosaltres ens n’anirem amb la nostra música a una altra part.

            Quan l’Albéniz va anar a explorar el resultat de l’entrevista, l’alcalde el va convèncer de què els pagesos tenien raó i que la sentència li seria desfavorable. Ho sento però és així, li va dir l’alcalde. L’Albéniz va reflexionar i va comentar: potser Te raó vostè.

            El Nel·li va visitar la casa dels pagesos que havien pledejat contra el seu amic i els va comunicar que el senyor Albéniz els esperava aquella tarda a les vuit a casa seva. Els de Can Somcreta es van veure perduts. Van pensar que el senyor Albéniz anava a fer alguna de les seves. I, així, van patir pel que els esperava i els va semblar que anaven a caure en una ratera.

            Es van presentar amb els rostres ansiosos, amb aquell recel  contingut de la gent del camp. Vostè dirà, senyor Albéniz. L’Albéniz va treure una safata plena a vessar de pastes i va començar a omplir gots de moscatell. Els pagesos, que primer no podien aconseguir engolir, es van anar animant i van entrar de ple en l’obsequi mastegant a fons.

            Potser en vàrem fer un gra massa, senyor Albéniz, es van disculpar els de Can Somereta. Mengeu i no en parlem més, va respondre un Albéniz conciliador. I amb aquelles pastes de desgreuge va renéixer la pau i el noctàmbul piano del mestre optà, des d’aleshores, per un horari menys romàntic però molt més en consonància amb l’esperit d’igualtat i justícia pel qual havien lluitat els matiners veïns.

            Quan es parla d’Albéniz a Tiana hi ha un personatge que és imprescindible mencionar. A la Tiana d’aquella època hi havia un tipus popular, d’aquests que hi ha a tots els pobles. Melcior Gríful era un home que havia resolt el proverbi bíblic amb la mínima quantitat de suor del seu front i conegut amb el nom de Nel·li. A propòsit de la seva catalogació humana, la opinió de la gent de Tiana i la d’alguns elements de la colònia no coincidien. Mentre que els del poble ho resolien expeditivament dient-li desvagat integral, els estiuejants reconeixien en el Nel·li uns dots molt fins en matèria de navegació humana.

            De tant en tant, quan es formava una comissió al poble, que es reunia per posar fi a certs excessos locals i tancar les ferides alienes més urgents, aleshores es cercava col·locació al Nel·li. Intentaven rentar el seu pecat d’indolència en les pures aigües de la feina diària. Pocs dies després, el Nel·li es veia incorporat al ram de la construcció, carregant les eines de l’ofici de paleta, transportant pesats sacs de sorra i de ciment. Quan arribava el dissabte, el desencant pel rendiment enfront de l’exigua paga setmanal el sumia en una indignació progressiva i, des del vocable de taverna, deixava anar aleshores una frase contundent: “Quan em voleu fer treballar em foto de gana...” cridava fora de sí,  presentava la dimissió i de nou quedava vinculat al món de les orenetes, les sargantanes i la gitanalla transhumant. Era lliure i davant d’aquesta màgica paraula la gent s’apressava a llogar-lo per les més inversemblants feines.

            Quan l’Albéniz arribava a Tiana contractava el Neli per a tota la temporada. L’Albéniz li havia posat el nom d’un personatge d’una de les seves obres, Narel.li (i els tianencs li van dir Nel·li). El servei abastava les més estranyes i inesperades actuacions d’aquest pintoresc tipus, fins al punt que un dia que va ploure torrencialment i la riera de Tiana baixava amb una crescuda poc comú, si l’Albéniz va poder traspassar aquella impetuosa corrent va ser gràcies a les potents esquenes del Nel·li, que es va carregar al compositor en menys temps del que es triga a contar-ho. A meitat del trajecte el Nel·li es va parar i va murmurar demoníacs desitjos de remullar  l’il·lustre compositor. Va ser pura broma, ja que el transportista no era un home dels que es juguen un client així com així, i es va arribar a l’altra vora sense novetats dignes de menció. 

            He comentat anteriorment la forta relació d’Albéniz amb els tianencs i les seves freqüents visites al cafè de Baix, però pel seu caràcter es relacionava amb tothom, i també eren molt freqüents les seves partides de tresillo i tertúlies al bar de Dalt i la Sala Giral, bar i local de les dretes i on els estiuejants tenien el seu casino.

            La colònia, les dames especialment, no acabaven de fer-se a la idea de que un músic com Albéniz, de tanta fama i mèrit, en comptes de jugar al tresillo al casino no experimentés insostenibles desitjos d’obrir el piano i començar a desgranar  les seves airoses melodies. Una senyora se li acostà un bon dia i li va dir: Perquè no toca vostè i ballem una mica? L’Albéniz no va protestar. Dòcilment es va acostar  al piano que estava tancat i, amb els dos punys de les mans, començà a percudir rítmicament sobre la fusta de l’instrument. Els assistents, davant d’aquell recital a piano tancat, a través del qual s’endevinaven els compassos d’una “americana” coneguda, no van saber si anar-se’n o bé prorrompre amb un forçat somriure. No cal dir que ningú més es va atrevir a demanar-li que toqués alguna coseta al piano.

            I és que per escoltar  l’Albéniz pianista era qüestió d’esperar que acabés la seva partida de tresillo del casino, cosa que solia succeir ja entrada la nit quan, agombolat en el silenci del poble, l’Albéniz es lliurava a la seva lluminosa inspiració, fins que els de Can Somereta van expressar la seva disconformitat, tal com s’ha comentat.

            En alguna ocasió, l’Albéniz va tocar l’harmònium a la parròquia de Tiana. Un any, va acceptar el suggeriment de tocar a l’Ofici  per la Festa Major de Tiana. El fet pintoresc és la brometa innocent que es va permetre, ja que a l’entrar els tres capellans que concelebraven la missa, feia unes variacions tocant alguns compassos de “La jota de los tres ratas” de la sarsuela “La Gran Via” de Chueca. La cançó deia “Yo soy el rata primero, y yo el segundo, y yo el tercero...” de la que feia uns compassos molt emmascarats però identificables pels qui coneixien l’obra, i als que ocasionava el consegüent escàndol.

            Amb aquells estius inoblidables i feliços del segle XIX i començaments del XX, en aquell niu de bon gust i d’humorisme que era el Cafè i la Sala Giral, sota la influència de l’admirat i estimat senyor Baldomero, es comprèn el perquè l’Albéniz s’hi trobava tan bé a Tiana. Per lluny que fos i per enlluernadors contractes que se li presentessin, ho deixava tot per fer-hi cap cada estiu.

            A l’estiu, cada diumenge a la tarda es celebrava a la Sala Giral un lluït ball al qual acudia tota la colònia estiuenca. Els senyors Baldomero i Rogelio Pascual, alternant-se  amb l’Albéniz, actuaven de pianistes. De Rogelio Pascual s’ha de dir que tenia una gran simpatia que escampava arreu. Al costat seu hom s’hi trobava sempre a gust i es sentia plenament encomanat d’optimisme: escoltar les coses que deia amb el seu estil amè i personalíssim omplia de goig. Tot l’afavoria en la seva persona, l’aspecte físic, la veu, els gestos fins i elegants, la seva gran cultura i, per completar-ho, un domini absolut del piano i un gust musical acuradíssim.

            En una festa en la que en el ball de la tarda tocava el piano, l’Albéniz, molt eufòric i fogosament inspirat, tocava una americana, cada vegada més entusiasmat i alegre. I s’aixecava de tant en tant bo i rient, tustant la tapa del piano per fer més intencionat el final dels compassos amb els divertits “pom!pom!”. D’aquest ball exòtic, el pianista va recollir, en acabar la seva extraordinària interpretació de l’americana, els aplaudiments generals dels assistents en una aclamació a peu dret. De sobte, un estiuejant nou, desconegut, es dirigeix enfurismat a l’Albéniz i li diu: “No sabeu, mestre, que això que acabeu de tocar és una poca-soltada?” L’Albéniz, que en aquells moments res no podia treure-li el bon humor que el dominava, només li va dir: “Prou, prou, tot és qüestió de gustos”, mentre assentia amb el cap. I el desconegut, vinga a insistir: “Sí, senyor, una veritable poca-soltada”. Finalment l’Albéniz, somrient, amb les mans a la butxaca com solia fer, li contestà: “Què vol que li digui, si no en sé més”.

            El senyor Baldomero va arreglar les coses. Després, tot foren excuses i demanar-li disculpes, que l’Albéniz va cuitar a concedir graciosament.

            Referint-nos ara a quan l’Albéniz es posava a tocar el piano en aquells balls de tarda, tot era un seguit d’improvisacions meravelloses. Aquella música i aquells balls eren un plaer. Sentir aquelles improvisacions que el gran compositor i pianista anava creant per a simple esbarjo dels seus amics i dels concurrents a la Sala Giral era un privilegi per a la Tiana d’aleshores. Quantes i quantes vegades el senyor Rogelio deia a l’Albéniz, així que aquest acabava de tocar al piano un ball improvisat: “Escolta Albéniz, no saps que això que acabes de tocar és molt bonic? Que ho tens compost? No? Doncs aquesta nit has de fer-ho i donar-me’n una còpia, perquè m’ha agradat moltíssim.”

            I pensar que en aquell temps ningú donava cap importància a aquells balls de l’Albéniz, improvisats amb una fluïdesa i un gust incomparables! Tiana era, aleshores, una impressionant capsa de música. L’Albéniz per una banda, el senyor Rogelio per l’altra, amb les seves llargues i inspirades sessions de piano; i encara en Julià Planes, també excel·lent pianista, que es passava gairebé el dia sencer interpretant les millors obres dels compositors clàssics. Eren molts els qui, a les nits, es passaven hores i hores asseguts al carrer escoltant-los encisats, sense cansar-se mai. Mentrestant, dalt de la Conreria, com si fos l’àrbitre que recollís aquell devessall de melodies, estiuejava el millor pianista del seu temps, el genial Malats.

            En aquells temps l’ostentació de la riquesa  es manifestava amb aquelles cambreres de vestits i davantal rígidament emmidonats, blancs i nets, sense la més petita arruga i que semblaven sempre acabats de planxar. Doncs bé, l’Albéniz feia poc temps que en tenia una d’aquelles bufones i ben abillades cambreres.

Un  dia, s’estava l’Albéniz amb el seu gran amic Malats al saló de casa seva, quan la cambrereta entra al saló i diu: “Senyoret, la marquesa X (que vivia aleshores en terme de Tiana) desitja parlar amb vostè”. Li ofereix la targeta de visita i espera, al pas de la porta, tibada i polida, esperant ordres.

L’Albéniz, enfadat perquè havia trencar la conversa que mantenia amb el seu amic Malats, comença a llançar improperis contra la marquesa, propis talment d’un carreter dels temps de la revolució. En Malats no quedava enrere tampoc. Semblava com si volguessin espaterrar la cambrereta, que ja estava prou espantada i que, per no sentir més disbarats, va preguntar: “Que he de dir-li doncs, a la Sra. Marquesa?”. La resposta fou impublicable: “Digues-li que se’n vagi a...”. La cambrereta estava escruixida: “Senyoret, aquests disbarats jo no els puc dir.” Sobtadament, la tempesta es va esvair: “Doncs, digues-li que passi...”

Així va entrar la Marquesa, elegantment vestida, profusament enjoiada i empolvorada. Quina va ser la sorpresa de l’espantada cambrera en veure com aquells dos galifardeus es desfeien en reverències i besaven galantment la mà de la il·lustre visitant, dient-li” Sra. Marquesa per aquí, senyora Marquesa per allà”. En retirar-se, la cambrereta anava dient-se interiorment: “Quin parell de desvergonyits”

Entre las moltes amistats del Albéniz a Tiana estava Isidre Reventós,  mestre d’obres durant gairebé vint anys del Ajuntament de Tiana i que vivia a la riera,  on avui es Can Noguera es a dir molt a prop de la casa de l’Albéniz , també a la riera, i  de la que desconec si era de propietat o de lloguer. Alfons el fill d’Albéniz es va enamorar de la Carme filla de l’Isidre Reventós i amb la tolerància de totes dues famílies es van prometre.

Aleshores els Albéniz tenien la seva residència fixa a Paris, però l’Alfons treballava a Barcelona i tot sovint anava a casa dels seus pares a París, des d’allà es cartejava amb la seva promesa i procurava que l’estada fos com més curta millor.

Una vegada, però, la visita s’allargava molt i la Carmeta no rebia cap carta de l’Alfons, ni tampoc contestava les que ella li enviava. Finalment va arribar l’esperada missiva des de París. L’Alfons sense embuts li deia que l’havia estimat molt, però que la setmana entrant es casaria, a Paris, amb una senyoreta francesa que havia conegut en aquella estada a casa dels seus pares, i que tots dos s’havien enamorat d’una manera fulminant. La Carmeta va tenir un gran disgust, però cal destacar que el matrimoni amb la senyoreta francesa va durar molt poc. I el següent  amb una noia suïssa també fracassà estrepitosament. Aquest fet no va trencar l’amistat entre la família Reventós i els Albeniz. Els fills de l’Isidre Reventós van continuar l’amistat en la persona de Laura Albéniz , la filla del mestre, i també amb Rosina neta de Albéniz.

Amb els anys, Alfons Albéniz Jordana  va esdevenir un magnífic enginyer químic i la Laura, fidel igualment a l’amor dels seus per Tiana, obtingué, com a pintora i il·lustradora, un merescut prestigi.

Un bon dia, en el local del senyor Baldomero es va parlar del tema de la propera Festa Major. Els estiuejants, que tenien la seva seu aleshores al propi local, estaven disposats a fer les coses de categoria i van sol·licitar la col·laboració del senyor Albéniz per organitzar un programa de concerts. Comptaven amb bons aficionats i consideraven que la intervenció del senyor Albéniz constituiria un gran èxit. Feia temps que el gran Albéniz, parlant amb els seus amics del Café Giral els deia: ”Un dia he de donar-vos un concert”

No hi anaven mal encaminats. Materialment es va entusiasmar el públic  mes entès, al costat de diferent musics amateurs locals que només sentien el encant de la musica a través de la seva forma directa i simple.      

En el programa dels concerts, dins dels actes de la festa Major del any 1.906, s’anunciava un primer concert el diumenge dia 16 de setembre, una vetllada a dos pianos per els senyors Malats i Albéniz i finalment un àpat en obsequi dels eximis artistes senyors Albéniz, Malats, Llobet, Perelló y Ribó i els aficionats locals senyors Alcobé, Pascual i Planas per la seva cooperació ja que van participar en el concert del dia 16.

En aquest primer concert,  entre altres peces Perelló i Albéniz van interpretar la “Sonata” para violi i piano de Grieg i Alexandre Ribó va tocar “Cantos de España” d’Albéniz. També va participar en el concert el gran guitarrista Miquel Llobet, que va tocar la popular “Granada” d’Albéniz i altres obres. El musics locals Rogeli Pascual i Julià Planas van tocar una obra a piano i a quatre mans de Wagner. El baríton local Lluis M Alcobé va cantar obres de Verdi.

Però la fama que va agafar Tiana en els medis musicals fou deguda al concert per a dos pianos que el dia 19 van executar a la sala Giral, Albéniz i Malats. El que els barcelonins no havien pogut aconseguir, Albéniz ho féu realitat per als tianencs.

Des de molts dies abans del concert, la premsa barcelonina venia parlant del concert de Tiana. El 14 de setembre podem llegir a la Vanguardia la següent noticia: Amb ocasió de la festa major de Tiana, els estiuejants han organitzat dos concerts per els dies 16 i 19 del actual, els quals es celebraran a la Sala Giral i seran veritables esdeveniments artístics, doncs seran a càrrec dels eminents pianistes senyors Malats i Albéniz, amb altres distingits artistes i aficionats.

Finalment , el 19 de setembre de l’any 1906, darrer dia de la Festa Major es va celebrar a la Sala Giral el concert per a dos pianos amb Albéniz i Malats.

L’excepcional Albéniz va aprofitar aquesta ocasió per fer-ne un altre de les seves. Quan es va estrenar la seva obra “Pepita Jimenez” al Liceu, el públic va xiular-la. Albéniz, pels comentaris que abans de la representació havia sentit al cafè del Gran Teatre, es veu que ja s’ho temia. L’obra havia estat estrenada i representada a l’estranger amb molt d’èxit, però Albéniz havia volgut prescindir de la   claque i, per acabar de complicar les coses, havia tingut també alguna topada amb els directius del Liceu.

Arribat el dia 19, varen fer camí cap a Tiana moltes jardineres, tartanes, cotxes de punt i altres vehicles de tracció de sang. Això era, precisament, el que volia l’Albéniz.

La Sala donava gust de veure, pel magnífic aspecte que oferia. A l’entrada hi havia establerta una vigilància a càrrec de set o vuit homes tianencs, encarregats de tenir cura que no es filtrés ningú per sorpresa. Per tenir accés al concert calia presentar l’oportuna invitació, en la que constava el nom de la persona invitada. El concert era, únicament i exclusiva, dedicat a la colònia estiuenca i als tianencs. Abans de la interpretació de cada peça, l’Albéniz, amb posat charmant, donava una breu explicació de la mateixa. D’aquell concert i de les moltes composicions que l’integraven, sobresurt la interpretació prodigiosa de la “Dansa macabra”, de Saint-Saëns, que va produí una gran impressió, tal vegada per l’evocació de les calaveres ballant, que Albéniz va fer amb tota mena de detalls.

Calia veure com maldaven per poder entrar a la Sala totes aquelles persones que, fent un gran sacrifici, havien acudit a Tiana per assistir a l’extraordinària manifestació musical. Vanament s’exclamaven: “ És que jo son el Director d’ací....”, És que jo sóc el President d’allà...” “Li faig saber que jo soc D. Tal”, “I jo D. Qual”, “Faci’m el favor de passar aquesta targeta al senyor Albéniz”, “ Vol donar aquesta nota al senyor Malats?”, “Faci-li avinent, si li plau, que aquí fora espera el seu gran amic Tal i Qual. Ja veurà com no em negarà l’entrada...”

La resposta era sempre la mateixa: “Que passi per Secretaria!”.

La Secretaria era una garita de fusta feta a corre-cuita, amb la susdita inscripció pintada de qualsevol manera i instal·lada al passadís. A dins hi havia en Melcior Griful, el Nel·li, el qual tenia instruccions concretes.  En aquella ocasió, com feia sempre que havia de demostrar la seva gran admiració i fidelitat al gran músic, el Nel·li va complir al peu de la lletra les instruccions rebudes. Amb la seva veu potentíssima engegava a dida, sense gaires contemplacions, a tots els que anaven passant per Secretaria, Els més tossuts, que seguien obstinats en obtenir una invitació, acabaven sent pentinats pel Nel·li amb a pinta més espessa.

A la sortida del concert, romanien encara pels passadissos i pel Cafè uns quants d’aquests senyors que no sabien avenir-se de trobar-se tan inesperadament desairats. Amb tanta il·lusió com havien acudit a participar en aquell magne esdeveniment!.

Per l’Albéniz aquella fou una nit de doble fruïció: l’èxit artístic del grandiós concert i l’oportunitat que havia tingut de caçar amb vesc aquells ocells barcelonins que tant de mal li havien fet, gràcies al més gran dels caçadors, el Nel·li, que ha tingut Tiana.

“Pepita Jimenez” feia la pau per les ofenses que havia rebut a Barcelona el dia de la seva presentació al Liceu.

El concert del 19 de setembre a Tiana va ser la darrera actuació publica de l’Albéniz a Espanya.

El music i compositor Enric Granados, també relacionat amb Tiana per las freqüents visites que feia a la nostra Vila, tenia una forta amistat amb Albéniz. El 8 de maig de 1909 Granados el visita a Cambo-les Bains on Albéniz s’havia traslladat amb la seva família degut a una greu malaltia. El motiu de la visita de Granados, apart de visitar al seu amic  i interessar-se per l’evolució de la seva malaltia, era per comunicar-li que el govern francès acabava de concedir-li la Legió d’Honor.

Albéniz va pensar molt en Espanya, quan va saber que el govern francès havia reconegut i premiar la seva gran obra d’art. Granados explicava que va veure caure les llàgrimes d’alegria... i de tristesa.

El dia 18 de maig del 1909 a les 8 hores del vespre moria Albéniz. El 20 de maig, el Prefecte dels Pirineus Oriental de França col·locava sobre el taüt d’Albéniz la condecoració abans esmentada. Pocs dies després Enric Granados aprofitant que es trobava a Paris per donar uns concerts els dies 2 i 9 de juny, va ajudar la família a gestionar els tràmits necessaris per traslladar les despulles del que va ser Isaac Albéniz a la ciutat de Barcelona per ser enterrat.

Per la gran amistat que els unia, Granados es pot considerar l’hereu de l’obra d’Albéniz de tal manera que la dona d’Albéniz li va demanar a Granados que acabés l’ultima obra del seu marit “Azulejos”: Granados hi accedí amb gran emoció i li manifestà, per consolar-la, que el seu marit li havia deixat una gloriosa herència en dir-li que ell seria el continuador de la seva obra.

Albéniz i Granados, dos gran músics, dos mestres relacionats amb Tiana. El primer tal com hem vist amb una relació amb tots els tianencs i amb la colònia estiuenca, vivint  llargues temporades a Tiana i amb domicili propi. Pel contrari, el motiu de les visites de Granados a Tiana era un altre,  ja que es reduïen pràcticament a les que feia a la Clotilde Godó, amb domicili al carrer doctor Fàbregas, en una relació igual que entre la de  Goya i la duquessa d’Alba. No és unànime l’opinió que Granados i Clotilde estiguessin romànticament involucrats, però l’evidencia és substancial. Des del 1902, quan Clotilde  es va convertí en una estudiant de la nova acadèmia de Granados, fins la seva partida de Nova York a finals de 1915 la presencia de Clotilde en la seva vida va ser un factor important.

El dia 5 de juny arribava a l’estació de França las despulles d’Isaac Albéniz, instal·lant-se una capella ardent al dipòsit de l’estació. A les 10 hores del dia 6 va començar els actes del enterrament del mestre traslladant el taüt des de el depòsit fins la carrossa mortuòria.

Una amplia representació de Tiana va acudir al acte de comiat, els pagesos de Tiana amb la seva americana de pana i els estiuejants amb els colls emmidonats. Obrien la comitiva divuit estendards,  dels quals el vuitè era el de la Societat Coral Joventut Tianenca amb un crespó negre. Darrera de la carrossa fúnebre  diversos cotxes portaven divuit corones una de les quals era la ofrena de l’Ajuntament de Tiana. De les deu cintes de la carrossa mortuòria una era portada pel senyor Seguí en representació de la colònia de estiuejants.

Albéniz no hauria pas pogut queixar-se, ni en vida ni després de la seva mort, del culte que els tianencs servaven del seu record. L’any 1910 es obria un nou carrer a Tiana que rebia el nom d’Isaac Albéniz. L’any següent els estiuejants donaven el nom de Sala Albéniz, a la sala del seu nou local, doncs deixaven la Sala Giral per a tenir local propi.

El 23 de maig es reunia una comissió per honorar la memòria del eximi pianista i compositor Isaac Albéniz, i que va ser presidida pel seu amic Malats.  El 20 de juny s’havia de celebrar l’homenatge, però es va ajornar i posteriorment Malats va dimitir de la seva presidència.  No va ser fins desprès de la mort d’Albéniz que a Madrid es va conèixer  l’obra Iberia i que va ser interpretada allà per primera vegada  el 6 de desembre de 1909 pel notable pianista Joaquim Malats. Potser va ésser a Tiana on l’Albeniz va compondre part d’aquesta obra.  

Albéniz, Granados i Malats tres gran músics catalans vinculats a Tiana

Albéniz va ser humor, força, salut, alegria per la vida. Al costat d’Albéniz un se’n oblidava  que l’home és mortal. Albéniz mai va ser un vençut ni va tenir por a la vida  ni a la batalla amb la vida i tenia una rialla inconfusible  d’home sa.

Albéniz va ser fundador d’una música nacionalista amb un espanyolisme que es nota en totes les peces del seu repertori. Tant Granados com Falla pertanyen a aquest moviment.

Falla, un místic, Albéniz,  un rodamón i Granados, un artista, tres compositors que  podrien fer un bon programa per la celebració a Tiana del centenari de la mort de Isaac Albéniz.

Josep Ma Toffoli i Carbonell

Nº7.- Gener 2009

RECULLS DE PREMSA II

            Continuem en aquest número amb dades de la història de Tiana, recollides en la hemeroteca de “La Vanguardia”.

            A l’abril del 1881, primera referència coneguda de la celebració, per Sant Jordi, de la Festa Major de Les Mallorquines.

            L’any 1881 s’estrena l’obre de teatre “Lo túnel de Montgat”. Aquesta obra de tres actes es va representar el setembre del 1881 al teatre Tívoli.

            A l’abril del 1896, els generals Carero i Luna visiten Montgat per estudiar si és convenient emplaçar alguna bateria en aquest punt. A l’abril del 1898, una secció del quart regiment de sapadors i minadors es dirigeix a Montgat per emplaçar algunes bateries. A finals de maig, el capità d’artilleria Pedro Bonastrec és nomenat per al comandament de la nova bateria de Montgat. El 18 de juliol del 1898 queden guarnides les bateries de Montgat amb 50 individus de tropa del primer batalló d’artilleria sota el comandament del capità Zenón i el tinent Josep Mas, augmentant-se a primers d’agost amb 20 artillers més.

            El dia de Nadal del 1897, després de dos mesos d’obres, s’inaugurava el cor de l’església parroquial, continuant després amb la construcció de la façana del temple.

            Tenim moltes dades dels orígens de la Sala Albéniz. El carrer Isaac Albéniz es va obrir l’any 1910, inaugurant-se el 8 de setembre. Poc després, el 2 de gener del 1911, el Casino de Tiana adquiria als germans Recaño el solar amb un contracte de emfiteusi. La instància signada pel president del Casino, amb el plànol de la Sala Albéniz signat per l’arquitecte Ramon M. Riudor, sol.licitant el permís per construir la sala, té data del 27 d’abril del 1911. Poc després, en el ple de l’Ajuntament del 2 de maig, es concedeix el permís. I ara, gràcies a l’hemeroteca de La Vanguardia, coneixem la data exacta de la inauguració de la Sala Albéniz. El diumenge 6 d’agost del 1911, s’inaugurava l’edifici construït per a casino i teatre, estant anunciada l’actuació de la Banda de la Casa Provincial de Caritat i l’assistència del diputat pel districte, Pere G. Maristany.

            El desembre del 1912 s’inaugurava el restaurant Vista Alegre a la carretera de la Conreria, poc abans de l’entrada de la Cartoixa, gestionat pels antics amos del restaurant de la Conreria.

            Cap a les 8 del matí del 5 de març del 1911 va tenir lloc un petit terratrèmol a la zona. L’Observatori Fabra va situar l’epicentre a la Conreria. I el 8 d’abril del 1914 va tenir lloc un altre tremolor bastant intens.

            L’any 1913 s’escull el lloc on s’ha de construir un xalet refugi i un museu, a l’estil del Cau Ferrat de Sitges, amb el nom de El Cau de la Conreria. Per a la seva construcció es varen rebre infinitat d’adhesions i donatius per art de diverses personalitats. El propulsor de la idea era l’artista Llorenç Brunet, que passava temporades a Tiana. Durant la Festa Major de l’època, cada any realitzava una exposició d’obres, dibuixos i pintures, a la Sala Albéniz.

            Durant aquesta època sortien notícies, en diversos diaris, de la falta d’higiene a Tiana i de que els carrers de Tiana eren focus d’infecció. L’artista Llorenç Brunet havia fet alguna denúncia o queixa en aquest sentit. A La Vanguardia del 17 d’agost del 1914 uns veïns de Tiana protesten enèrgicament per la campanya contra Tiana, afirmant que tot és fals.

            L’agost del 1914 té lloc una bretolada en el domicili de Llorenç Brunet a Tiana, segurament com a represàlia per les denúncies i perills  per la salut pública que realitzava el Sr. Brunet. En el moment de l’atac o atemptat que va rebre el seu domicili, a la nit, no hi havia ningú al domicili, doncs el Sr. Brunet  portava uns quant dies fora de Tiana.

            Sembla ser que antigament alguns tianencs se les tenien amb els artistes, ja que anteriorment la casa torre que habitava Isaac Albéniz a Tiana també va ser objecte d’un atac. El cas de l’Albéniz va ser per intentar la unió i fraternitat de tots, intentant fer desaparèixer els odis de partit i bandera. Anys més tard, Lola Anglada també va rebre alguna bretolada.

            L’agost del 1914, l’actor Enric Borràs actuà a la Sala Albéniz a sol.licitud de l’artista dibuixant Llorenç Brunet. L’actor Enric Borràs va visitar el lloc on s’havia de construir el xalet museu de l’artista Brunet amb el nom de Cau de la Conreria. A finals de maig del 1916 començaven les obres de l’esmentat Cau-Museu.

            Tiana rep una forta nevada el gener del 1914, quedant dos dies incomunicada  amb els pobles veïns i l’estació del ferrocarril. Degut al gran gruix i congelació de la neu es va tardar uns quinze dies a desaparèixer totalment.

           

            El gener del 1914, un contractista d’obres visita la Conreria per construir-hi xalet d’estiueig, realitzant la denominada Colònia Bosque. L’any 1918 surten anuncis a La Vanguardia per a la venda de xalets a la Colònia Bosque.

            A finals de març del 1915, s’inaugura l’Hotel Restaurant de la Colònia Arbó.

            El diumenge 20 d’agost del 1916 té lloc a l’Ajuntament una reunió dels agricultors de Tiana per tal de crear el primer Sindicat Agrícola de Tiana. A Tiana ja existia des de molt antic la Germandat de San Isidre.

Un dolorós i lamentable succés a finals de setembre del 1916 va ser l’assassinat i violació d’una nena a Tiana.

            El gener del 1918, el ministeri de Foment declara d’utilitat pública el camí veïnal que s’ha de construir des de la carretera de Badalona a Mollet, partint de la Conreria i fins a Alella, a la carretera de Masnou a Granollers. Molta utilitat, però no va ser mai construïda.

            L’agost del 1918, els obrers de les cinc fàbriques de calç de Tiana es declararen en vaga.

            El setembre del 1923, el general Lossada disposa el tancament de 47 societats nacionalistes de la província de Barcelona. Una d’aquestes societats era el Casal Català de Tiana.

            També l’any 1923, l’exalcalde de Tiana Pere Artusa va ser detingut, juntament amb 7 exregidors, per votar favorablement l’Ajuntament de Tiana una proposició que el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria va dirigir als ajuntaments de Catalunya el setembre del 1922.

            Els actes de la Festa Major de Tiana del 1924 confirmen que la sardana ja estava consolidada a Tiana. Dues audicions de sardanes per la Festa Major. Una el dia 16 a la sortida de l’església, i l’altra el dia 17 a la plaça de la Vila. La referència més antiga que conec d’una audició de sardanes a Tiana es la de la Festa Major del 1920.

            El setembre del 1928, s’inaugura el servei d’autobusos entre Badalona i Mollet passant per Tiana i la Conreria, servei que anys més tard es va perllongar fins a Sabadell.

Josep M. Toffoli Carbonell