divendres, 1 d’octubre del 2010

N. 17.- Octubre 2010


Feliu Barbeta

A la segona meitat del segle XIX, Tiana estava connectada amb Barcelona gràcies a les tartanes que unien el poble amb l’estació del ferrocarril. A Tiana, un petit poble agrícola tancat en sí mateix, els carros i les tartanes tenien una gran importància en l`activitat econòmica del poble tant per al transport de mercaderies com el de passatgers.

El carro, amb un bon matxo, era una peça vital a les cases de pagès, ja que permetia treballar al camp i distribuir els productes fins als punts de venda. Per un costat el transport de raïm, taronges, pèsols i altres fruits del camp; però també el carreteig de la llenya produïda en els boscos de Tiana, el transport de pedra i altres materials relacionats amb la construcció, i el del lli i teixits de les fàbriques tèxtils de Tiana, era efectuat per carros a través de la riera que connectava Tiana amb l’estació, o bé per l’antic camí de Tiana a Montgat que passant per Can Parxet, conduïa fins a la zona dels pescadors i també pel camí dels francesos per dirigir-se a Santa Coloma i Barcelona.

La tartana era imprescindible pel transport de passatgers, ja fos pel trasllat a l’estació o pel seu desplaçament a Barcelona. Els estiuejants arribaven a Montgat viatjant en el tren procedent de l’estació de França, acompanyats d’un servei domèstic, molt nombrós en aquella època, carregats amb baguls de roba, matalassos i mantes per si refrescava al setembre, estris de cuina, planxes i altres utensilis de la casa. A l’estació els recollia el masover amb la tartana de la casa, o bé un servei de tartanes prèviament encarregat.

I a Tiana, parlar de tartanes, és parlar d’en Feliu Barbeta.

Pau Barbeta, natural d’Alella i casat amb Antònia Campins de Vallromanes, s’establí a Tiana a principis del segle XIX. El seu fill Josep Barbeta i Campins, calesser i teixidor, nascut a Tiana el 1824, es casà el 1844 amb la tianenca Teresa Rovira Renté. Fruit d’aquest matrimoni va néixer l’any 1861 Feliu Barbeta Rovira, calesser o traginer.

Feliu Barbeta es casà el 1886 amb Dolors Vilarnau i Vila, filla de Cebrià Vilarnau, sereno de Tiana. Visquent a casa dels seus sogres, va tenir una filla l’any 1887 que morí als 16 mesos d’edat. Va enviudar de la seva primera esposa l’any 1889 i dos anys després es casava amb Francesca Vilarnau, germana de Dolors, amb qui tingué un fill anomenat Cebrià. En tornar a enviudar, es casà novament l’any 1901 amb Josepa Solé Plantada, de Sant Fost de Campsentelles, amb qui tingué quatre fills: Josep, Jaume, Antoni i Lluïsa.

De jove, Feliu Barbeta veié que amb el transport podia fer negocis i guanyar-se la vida. El primer cavall el comprà a Badalona a un gitano i començà fent de recader i transportant pedres pels diferents edificis que s’anaven aixecant a Tiana. Posteriorment, amb una petita tartana per transport de passatgers els seu negoci anà creixent, necessitant ja algun mosso per ajudar-lo en una empresa que prosperava i que arribà a tenir, en els seus millors temps, deu cavalls i diversos matxos. La petita tartana amb la que començà no cobria les necessitats del servei, especialment a l’època estival, pel que adquirí un cotxe de major capacitat. Feliu Barbeta ja tenia dues tartanes, Peral i Peralet, que feien el trajecte de Tiana a Montgat.

Lo Peralet feia el trajecte a l’hivern quan els passatgers eren escassos. Els diners no abundaven i el sentit de l’economia imperava més que ara. El preu del bitllet era de 0.25 ptes. per baixar i 0.35 per pujar. Molts diners per aquella època si tenim en compte que el jornal corrent era de catorze rals a quatre pessetes pels paletes i els pagesos no passaven dels onze o dotze rals. La capacitat del Peralet era d’unes sis persones.

Segons la font consultada, l’import del viatge variava, trobant també el preu de 0.40 i fins a 0.50 ptes. per viatge. Segurament aquest últim seria el cost del bitllet cap l’any 1916 quan fou substituït pel tramvia.

Als arxius municipals apareixen l’any 1888 Feliu Barbeta i Miquel Nevot com amos de tartana en parada, i Salvador Galvany i Felip Brunet com amos de carros de transport. En els comptes municipals apareix des d’aquesta època fins a la mort de Feliu Barbeta el pagament a Feliu Barbeta pel concepte de viajes verificados en tartana por individuos del Ayuntamiento, en comisión del mismo, durante el año pasado... Si bé apareixen desemborsaments a favor d’altres propietaris de tartanes, la majoria de pagaments per viatges d’assumptes oficials i de representació són efectuats a Feliu Barbeta.

Si el negoci d’en Feliu Barbeta prosperà ràpidament fou a base de molt d’esforç i treball. En un principi, el final del trajecte de lo Peralet a Tiana era a la placeta de Sant Domènec (confluència del carrer de les Flors amb el carrer de sant Domènec). Al comprar lo Peral i augmentar el negoci, adquirí el que es coneixeria com a Can Feliu, al costat de la Sala Giral on avui és la farmàcia

El servei es revolucionà al posar en funcionament la nova tartana monumental de setze places que, quan les necessitats ho requerien, podia transportar fins a divuit o vint passatgers ben apinyats. Una tartana coneguda popularment, per la seva forma allargassada pel nom de Lo Peral.

El Sr. Barbeta era molt emprenedor i va tenir també altres negocis. Un d’ells fou la carteria de Tiana, i potser fou el primer en distribuir algun diari a Tiana. A primera hora del matí baixava a l’estació de Montgat a recollir el correu i pujava també a Tiana algun diari. El correu era distribuït a peu o, en el millor dels casos, pel mateix Barbeta sobre una mula.

Un jove ben plantat i molt treballador li feia de carter; era en Josep Dalmau. A en Barbeta li agradava que el carter tingués bona presència. En Josep Dalmau havia de fer el servei militar, però donat que el sr. Barbeta estava content amb el seu treballador, s’interessà per a que en Dalmau es lliurés de fer el servei. En aquella època era possible rescabalar aquesta obligació a canvi del pagament de 300 duros, quantitat equivalent a la que guanyava un peó durant un any (com en tantes altres ocasions pagant sant Pere canta). Barbeta va recaptar aquesta quantitat entre els estiuejants i altres col·laboradors , i Dalmau va poder continuar treballant. A la mort d’en Barbeta, en Dalmau va anar a treballar a la Porcellana de Montgat, i anys després fundà juntament amb Carmel Casanovas (alcalde de Tiana durant la segregació de Montgat) i Esteban Clavell la Ceràmica Industrial Montgatina. Josep Dalmau fou alcalde de Montgat acabada la guerra civil.

A les nits d’estiu, Feliu Barbeta baixava a les joves i senyores estiuejants a banyar-se a la platja doncs, encara que els models de bany de l’època tapaven fins els turmells, a aquelles hores les dones es podien banyar més tranquil·les, i amb menys vergonya. Això portà a Feliu Barbeta a ser pioner en un altre negoci muntant el que, possiblement, foren els primers banys de Montgat. Al llibre Records de Tiana de l’any 1901, surt una fotografia d’aquests banys.

Feliu Barbeta era també l’ànima dels Tres Tombs aquells anys, i seva era la bandera o pendó de Sant Antoni. Al principi era de color vermella, però li van fer notar que sant Antoni no era màrtir i la canvià per una altra brodada sobre un fons blanc. La seva tercera dona, Josepa Solé, també era una gran amant dels cavalls, i per aquesta raó en morir, els seus fills dipositaren sobre el seu fèretre aquesta bandera blanca. Quan morí en Barbeta, fou l’avi Vilaró qui continuà amb l’organització dels Tres Tombs.

Moltes anècdotes tindria en Barbeta en els seus nombrosos viatges, tot i que poques queden vives avui en el record. En una ocasió, a l’hivern, va haver d’anar a buscar a un frare cartoixà a l’estació per portar-lo a la Cartoixa; la nit era fosca i l’aspecte del frare, amb la seva llarga barba i la caputxa, no li inspirava molta confiança. En un moment del viatge el frare li preguntà:

-Bon home, que teniu por?
-Doncs sí- contestà en Barbeta
-Doncs estigui tranquil !! – li respongué el frare ensenyant-li una pistolota que portava amagada a l’hàbit, cosa que espantà encara més a en Barbeta, el qual accelerà la marxa de la tartana.

En aquella època, el final de trajecte a Tiana es trobava con ja s’ha dit on avui hi ha la farmàcia. A la planta baixa tenien les cotxeres i l’estable dels cavalls, i al pis la vivenda de la família Barbeta. Un dia, a l’arribar la tartana a les nou del matí a Tiana, un passatger, religiós, va demanar per fer les seves necessitats i li indicaren que la comuna era al pis superior. S’oblidaren d’ell fins que, cap a la una la dona d’en Feliu Barbeta pujà al pis superior on el trobà dormint sobre un llit.

En altres ocasions, fou Isaac Albèniz qui es quedà a passar la nit a casa d’en Barbeta.

L’avi Vilaró explicava a la revista Tiana que, una vegada la tartana d’en Feliu Barbeta no podia passar per la riera, a causa del mal estat en que havia quedat després d’unes fortes pluges, i hagué de baixar pel camí vell de Montgat. Prop de Can Mixon, la tartana volcà i caigué per un terraplè d’uns dos metres, quedant un passatger amb el barret fins les orelles i proferint amargues queixes perquè s’ofegava. Afortunadament, l’accident no passà d’aquí i aquesta escena fou molt comentada i motiu d’hilaritat entre els presents. Al moment va comparèixer el vell de Can Mixon, i en veure la tartana sobre la seva vinya, s’interessà abans que res per saber si cap dels seus ceps havia quedat malmès.

Aquets fet tingué lloc el 1904, la vigília de Sant Antoni Abat, Festa Major petita de Tiana, i en aquest viatge transportava els membres del Coro, els quals , l’endemà, van oferir una espelma a Sant Antoni com acció de gràcies per no haver pres mal.

En més d’una ocasió, per permetre el pas de la tartana pe la riera, Feliu Barbeta es veia obligat a reomplir amb pedres els forats i socs que deixava l’aigua de les pluges.

L’any 1907 s’obrí un nou camí entre Montgat i Tiana, l’actual carretera. Lo Peral deixà de circular per la riera, i el nou trajecte representà una gran millora pels usuaris. Però al seu torn, aquesta nova carretera oferia, al costat dels avenços tècnics de l’època, altres oportunitats de negocis i la possible aparició de competència pel negoci d’en Feliu Barbeta.

Conscient d’això, el juliol de 1911, Feliu Barbeta presentà una instància a l’Ajuntament de Tiana per a que donés curs i elevés al govern civil una petició d’inspecció d’un automòbil que sota la seva gestió oferiria el servei de conducció de viatgers de Tiana a Montgat i viceversa. Amb l’assessorament de Lluís Verdera (corredor de cotxes que arribà a competir a Montecarlo, padrí d’un dels seus fills i estiuejant a Tiana), comprà un Chevrolet a Auto American Salón, del Passeig de Gracia, número 100.

Aquest fet destaca novament el caràcter emprenedor d’en Feliu Barbeta. Fins 1907 no hi hagué un reglament de circulació i una obligació de matricular-se al Govern Civil. El nombre de cotxes matriculats l’any 1915 era de 1922 cotxes. Aquestes dades apunten l’escassíssim nombre de cotxes que hi hauria el 1911 i la innovadora proposta per Tiana del sr. Barbeta.

El servei es mantingué, però, poc temps per manca de rendibilitat. L’elevat cost del conductor, que venia diàriament des de Barcelona, no es cobria amb l’escàs passatge que feia us del cotxe. Feliu Barbeta se’l va haver de vendre, recuperant el que li havia costat. Aquest mateix cotxe passà a fer el servei de Mataró a Argentona.

El maig de 1914 va estar a punt d’ocórrer una veritable catàstrofe a conseqüència del mal funcionament dels frens d’una de les tartanes que feien el recorregut de Tiana a l’estació del tren. L’Ajuntament ordenà una visita d’inspecció a tots els carruatges que es dedicaven al transport de viatgers a Tiana a fi de garantir el bon funcionament de frens, corretges i altres elements.

L’any 1913 començà la història que ocasionaria la desaparició definitiva de lo Peral. El sr. Garí presentà al Govern Civil i a la Prefectura d’Obres Públiques el projecte de tramvia elèctric que des de l’estació de Montgat es dirigiria al poble de Tiana. El 1915 es col·locà la primera pedra, i finalment al 1916 el tramvia entrà en servei desapareixent definitivament lo Peral.

S’acabaren aquells viatges de lo Peral que, circulant ja per la carretera, baixava a primera hora cap a l’estació de Montgat, portant als estiuejants de l’època cap a Barcelona, els quals prèviament havien adquirit a can Pau, per deu cèntims, un tros de coca, deliciós esmorzar que es prenien diàriament dins de lo Peral.

Es deixà d’escoltar cada matí la campana d’en Barbeta que semblava repicar a Glòria amb un soroll agut i estrident avisant al veïnat que anés de pressa per pujar a la tartana disposada a portar-los cap a Montgat per prendre el ferrocarril cap a Barcelona.

Una relació curiosa entre el tramvia, el sr. Garí i el sr. Barbeta està en el fet que el senyor Garí comprà al senyor Barbeta tant l’edifici del carrer del Centre, on Barbeta havia construït la casa el 1897, amb la intenció d’instal·lar-hi les cotxeres, com el terreny del carrer Anselm Clavé, on es construí la central elèctrica i la ampliació de les cotxeres.

El cessament de lo Peral, va suposar un gran cop i disgust per en Feliu Barbeta que ja tenia 55 anys. Poc després, el 19 de juny de 1919, moria víctima d’una malaltia. Un Feliu Barbeta molt emprenedor, no només en els negocis sinó també en les activitats que es desenvolupaven a Tiana: en els Tres Tombs, tal com hem vist, o en l’organització de balls i festes com gran ballador que era. Feliu Barbeta era una persona molt catòlica i sempre utilitzava l’expressió “Viva Déu!!”.

Després de la seva mort, la seva vídua mantingué durant uns pocs anys el negoci de les tartanes. El febrer de 1922 apareix als comptes municipals un pagament a la Vídua de Feliu Barbeta de 50 ptes. per viatges a Barcelona en tartana, transportant malalts a l’hospital, i al maig de 1923 hi ha un pagament de 15 ptes per un viatge en tartana a la Conreria per servei de l’alcaldia. Poc després hagué de vendre’s el local i la vivenda al senyor Vilaró, que també tenia tartanes pel transport. Na Josepa Solé obrí una botiga de comestibles en el carrer de Sant Cebrià on despatxava cigrons i mongetes, entre altres coses.

Josepa Solé hagué d’abandonar el servei de carteria poc després de la mort d’en Feliu Barbeta, arran d’una llei de Martinez Anido, per la qual una dona no podia estar al front d’una carteria. Així el 30 de setembre de 1920 la vídua d’en Feliu Barbeta deixava a disposició de les autoritats la carteria del poble de Tiana que havia regentat fins el moment.

L’any 2.010 l’ajuntament de Tiana dona el nom de Feliu Barbeta a un dels carrers de la vila. Són pocs, segurament massa pocs, els carrers de carrera de Tiana amb nom de tianencs nascuts a la vila.

Josep Ma Toffoli i Carbonell

dijous, 1 de juliol del 2010

N. 16.- Juliol 2010


EN EL CENTENARI DEL CASINO DE TIANA

Desprès de la construcció del tren de Barcelona a Mataró a meitat del segle XIX, moltes famílies benestants de Barcelona van construir les segones residències al Maresme en general i a Tiana en particular. Amb el creixement de la riquesa de la burgesia barcelonesa, Tiana esdevingué escollida per moltes famílies per estiuejar a la nostra vila.

Imponents construccions on aflorava el luxe i l’ostentació es van construir a Tiana. A la segona meitat del segle XIX les construccions més importants eren al voltant de l‘eix de la riera de Tiana. Cases com Can Castellar, Can Mascaró, Can Puigcarbó, Can Coll, i Can Noguera són d’aquesta època. Amb l’obertura del Passeig de la Vilesa, a principis del segle XX es va construir Can Xipell, La Casa de la Punxa, Can Garí, Can Boccato i un llarg etc.

Les institucions culturals i de lleure tingueren una gran expansió a la segona meitat del segle XIX i els estiuejants no van ser una excepció. Al Masnou, l’any 1.875, s’inaugurava el Casino del Masnou i els estiuejants de Tiana es reunien a la Sala Giral amb el nom de Casino dels Forasters. La primera referència que tenim del casino és de l’any 1884 a través de La Vanguardia que informava el dia 14 de setembre sobre la festa major de Tiana.

Entre els molts estiuejants d’aquella època podem recordar a Isaac Albèniz, al que ja varem dedicar un numero d’aquesta col·lecció. També el doctor Josep Mascaró i Capella (1838-1905), primer fill adoptiu de Tiana, que va ser l’any 1880 quan es va decidir a venir a Tiana a passar els estius amb la família, comprant dos anys mes tard uns terrenys on es va fer una casa. El doctor Mascaró va ser president de l’Ateneu Barcelonès, president del Col·legi de Metges de Barcelona i regidor i tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona entre altres càrrecs.

Roman Grassot i Elies (1841-1915) advocat i hisendat barceloní que estiuejava a la Riera de Tiana a finals del segle XIX i principis del XX. Amb la seva germana Dolors eren propietaris del camp de Grassot de Barcelona i va caure en la temptació irresistible de viure de rendes, ja que l’any 1866 s’inicià en l’aventura d’administrar i treure profit del patrimoni heretat del pare, podent dedicar-se quasi en exclusiva a una activitat com la de propietari rendista. També a Tiana posseïen sengles cases la germana de Romà, Dolors i la seva cunyada Rafaela, sent Tiana, d’aquesta manera, un punt de trobada familiar. A l’urbanitzar-se el Camp de Grassot, l’any 1866, el territori que abasta i pertany al municipi de Gràcia, comprenia la part alta del passeig de San Joan i la travessera de Gracia.

Isidre Reventós i Amiguet (1849-1911), fill d’una família acomodada, era mestre d’obres i constructor. La relació de Reventós amb Tiana va néixer en casar-se l’any 1879 amb Conxita Bordoy i Tuyet. Els pares de Conxita, que vivien a Barcelona, tenien casa al carrer Sant Bru, on passaven la Setmana Santa i l’estiu. Els Reventós varen tenir nou fills entre 1881 i 1897 i varen construir una casa a la Riera de Tiana envoltada de jardí, (avui Can Noguera), entrant a formar part de la colònia d’estiuejants. Isidre Reventós participà en els Jocs Florals de Barcelona, guanyant l’Englantina l’any 1.876. Va formar part del moviment cultural catalanista i l’any 1871 va ser un dels fundadors de la revista La Renaixença”. Era amic personal d’Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, mossèn Cinto Verdaguer, Albèniz i un llarg etc. Els seus fills Ramon i Cinto,van tenir una estreta amistat amb Pablo Picasso. Isidre Reventós va ser mestre d’obres consultor de l’ajuntament de Tiana de l’abril de 1884 fins l’agost del 1902 en que va presentar la seva renúncia. Joan Reventós i Carner exdirigent del PSC i expresident del Parlament de Catalunya era nét de Isidre Reventós.

Ernest Castellar i Serra (1855-1917) advocat i polític. Va ser regidor de l’ajuntament de Barcelona, diputat a les corts per la província de Barcelona i senador durant tres legislatures, del 1899 al 1904, per la província de Tarragona. Casat amb Paula Pich i Martí eren propietaris de Can Castellar. Els últims anys va viure retirat de la política i dedicat per complet al seu bufet d’advocat gaudint a Barcelona d’una alta consideració, sent també, magistrat suplent de l’Audiència de Barcelona . Va se advocat assessor de l’ajuntament de Tiana de forma totalment desinteressada des del 1909 fins al 1917, any de la seva mort. Poc desprès de morir, l’ajuntament de Tiana, per unanimitat, donà el seu nom a un carrer de la vila.

Domingo Moncanut va ser president del gremi de mestres fusters de Barcelona. La seva empresa situada al carrer Aurora, 14 de Barcelona era capdavantera en la construcció i arranjament de locals i botigues de Barcelona, amb treballs de fusteria i reclams lluminosos. Per exemple, l’any 1914 s’inaugurava en la façana dels magatzems El Siglo, el reclam lluminós construït per la casa Montcanut. La seva casa d’estiueig era a la Riera de Tiana numero 20, formant part actualment del catàleg del patrimoni arquitectònic de Tiana

Aquesta llista de influents estiuejants a Tiana es pot allargar a bastament, però la mostra del sis mencionats ens dona una idea de l’ampla i variada colònia estiuenca a finals del segle XIX, que com he mencionat abans es reunien a la Sala Giralt amb el nom de Casino dels Forasters. Dos actes han quedat àmpliament documentats de tots els anys en que els estiuejants utilitzaven la Sala Giralt: la Festa Major dels anys 1901 i 1906

Per la Festa Major de l’any 1901, la colònia estiuenca va organitzar uns Jocs Florals humorístics presidits pel doctor Josep Mascaró, en el que es van rebre vuitanta-nou composicions. Desprès dels Jocs Florals es va publicar un llibre titulat “Records de Tiana”, per l’editorial d’un altre estiuejant, Miquel Seguí que es pot consultar a la Biblioteca Can Baratau. L’any 1901 el president del Casino dels Forasters era Roderic Robert, que anys més tard es construiria La Casa de la Punxa. Roderic Robert tenia, juntament amb el seu germà Santiago, una empresa dedicada a la fabricació i comercialització de materials per a les farmàcies, adrogueries, laboratoris i industries similars.

Per la Festa Major de l’any 1906, la colònia estiuenca va organitzar l’últim concert d’Albèniz a l’estat, del que es va parlar en un numero anterior.

Llorenç Brunet era un dibuixant i il·lustrador nascut a Badalona i que vivia a Tiana, en el barri de Montgat, amb molta relació amb la colònia estiuenca. Gairebé cada any realitzava una exposició, primer a la Sala Giral i desprès a la sala Albèniz. L’any 1904, amb motiu d’un altre certamen humorístic, Brunet va realitzar una auca dels socis del Casino. Recordem que El Cau de la Conreria té el seu origen en un estudi-taller  que cap a l’any 1916 va obrir l’artista Brunet.

Al número 12 d’aquesta col·lecció es va comentar que segurament l’entitat “L’Agrupació Els Nou Pins” es va formar l’any 1909 també a la Sala Giral. Tinc la hipòtesi que els estiuejants, a l’haver de compartir la sala, perdien la seva independència i iniciativa, anant a remolc de la nova entitat de tianencs. Això, juntament al fet que un jove estiuejant va anar per la festa major amb espardenyes, quan els nois havien d’anar amb corbata i sabates, va provocar un procés de ruptura i es va posar en marxa la idea de la creació de un Casino amb local propi per part de la colònia estiuenca.

El dia 8 de setembre de 1910 reunits a Can Cabanach (al costat de Can Pau) a dos quarts de dotze del matí, es procedia a la constitució formal i definitiva de la Societat Casino de Tiana, de la qual s’havien presentat els estatuts al Governador Civil de la Província el 30 d’agost. Van assistir un total de 23 socis a l’assemblea constituent, trobant-se  entre els assistents els tianencs Joan Garí i Pere Artusa. A l’acta de l’assemblea constituent, s’indicava que el nombre de socis fundadors subscrits a la data era de trenta-un socis

La primera junta directiva va quedar formada en la següent forma: President; Ernest Castellar, Tresorer; Miquel Seguí, Secretari; Lluís Lamaña, Vocals; Josep Bonastre, Domingo Moncanut, Rogeli Pasqual i Josep Ventura. Quedava nomenat president el que havia estat senador i que d’aquesta manera donava més prestigi i patxoca a l’entitat.

Els estatuts deien que la Societat Casino de Tiana, era aliena a tota finalitat política, utilitària i especulativa, tenint per exclusiu objectiu l’esbarjo dels veïns de la població i de les famílies forasteres que en ella estiuejaven. Per atendre les despeses de construcció del nou Casino, es comptava amb els ingressos que per entrades i mensualitats percebia la Societat i per les cèdules de fundador amb un valor nominal de dues-centes cinquanta pessetes cadascuna i amb una primera emissió de dues-centes cèdules totalitzant cinquanta mil pessetes.

La darrera cèdula de la primera emissió va ser adquirida l’any 1924. L’any 1925 es posa en marxa una segona emissió de 100 cèdules (números 201 al 300), al mateix valor de les de la primera emissió, essent l’última adquirida l’any 1957. El mateix any 1957 es produeix una nova ampliació de 700 cèdules de fundador (números 301 al 1.000), també a dues-centes cinquanta pessetes cadascuna.

La junta directiva decideix el 20 de desembre del 1910 la adquisició, als germans Antoni i Dolors Recaño, d’un terreny de mil dos-cents setanta vuit metres quadrats situat en l’avinguda Albèniz de Tiana. El dos de gener del 1911 es signa  l’adquisició davant notari. Les condicions consistien a concedir en emfiteusi és a dir, a canvi de la imposició d’un cànon o pensió anual sobre la finca.

Entre altres, els pactes d’aquesta emfiteusi, foren que s’abonaria la pensió anual de 180 pessetes, pensió que s’havia de pagar el vint-i-cinc de desembre de cada any. El cens es podia redimir per part del Casino previ pagament de cinc mil pessetes en efectiu. Finalment el cens es va redimir desprès de la guerra civil.

El 27 d’abril de 1911, el president Ernest Castellar sol·licita el permís per construir un edifici projectat per Ramon Riudor i dedicat com a Sala d’Espectacles. En el ple de l’Ajuntament del 2 de maig es concedeix el permís per a la seva construcció. La construcció es  va fer en un temps rècord de tres mesos. En anteriors publicacions es menciona que la Sala Albèniz es va inaugurar el 25 de juliol. Aquesta data era la que oficialment començava la temporada d’estiu cada any.

Per  una altra banda, a La Vanguardia del dia 6 d’agost de 1911 podem llegir: Hoy con motivo de la inauguración del magnifico edificio construido para Casino y teatro, tendrán efecto en el pintoresco pueblo de Tiana diversos festejos organizados por la cada dia mas inmensa colonia veraniega. Entre los actos anunciados, figura una kermesse a beneficio de los pobres de la población, que será amenizada por la banda de la Casa provincial de Caridad, habiendo anunciado su asistencia el diputado por el distrito don Pedro G. Maristany, y otras distinguidas personalidades invitadas por los organizadores de los festejos, los cuales prometen ser muy concurridos.

Si fem cas a La Vanguardia, la inauguració va tenir lloc el dia 6 d’agost. Des de la seva inauguració, la Sala porta el nom de Albèniz i era el punt on es realitzaven els concerts, balls, teatre, tómboles, exposicions i tota mena d’activitats d’esbarjo. Recordem que l’any 1911 encara no hi havia electricitat a Tiana. Consta que les nits dels dijous i les tardes del diumenge de l’estiu del any 1913. hi havia sessions de cinema.
                                                                              
La relació de famílies socis de l’any 1913 és: Castellar, Lamaña, Seguí, Moncanut, Ventura, Planes, Redón, Pascual, Brunet, Blanch, Regordosa, Noguera, Garriga, Solano, Alcobé, Serra, Vidal, Jordana, Baucells, Godó, Veiret, Florejachs, Trias, Vilá, Barrau, Montaner, Camps, Comas de Mora, Ferrer, Guell, Puigcarbó, Torres, Xipell, Juan Bautista Pellicer, Señan, Gonzalez, Nonell, Mendoza, Pineda, Rodriguez i Aguiloé.  (Potser aquesta relació no sigui complerta)

Només era soci el cap de família i hi havia dos tipus de socis. El soci fundador, el que adquiria una cèdula de soci fundador  i tenia una quota anual de 50 pessetes i el soci numerari amb dret d’entrada de cinc pessetes i quota anual de 60 pessetes. Per ser membre de la Junta Directiva calia ser soci fundador.

L’any 1914 se instal·la en els jardins del Casino un tir al blanc i el 29 d’agost del mateix any actua en la Sala Albèniz l’actor Enric Borràs en la representació de l’obra “La Mare eterna”.  L’actor acudia a Tiana a pregaria del seu íntim amic, l’artista i dibuixant Llorenç Brunet

Els diners recaptats amb les cèdules de fundador no van ser suficients per pagar els costos de construcció del Casino, i van ser sufragades en gran part pel soci Domingo Moncanut. Potser per aquesta raó, al cessar de la presidència el Sr. Castellar l’any  1915 fou nomenat nou president el Sr. Moncanut que sembla ser que al final va poder recuperar els diners avançats per les obres.

Per més detalls sobre la història del Casino es pot consultar a la Biblioteca de Can Baratau, al llibre publicat sobre l’historia del Casino.

Josep Ma Toffoli i Carbonell

dimarts, 1 de juny del 2010

Nº-15.- Juny 2010


MONTALEGRE, EPISODI TRADICIONALISTA

 Com que Ferran VII, no va tenir fills varons i quedant excloses les dones de la potestat reial d’acord amb la Llei Sàlica, els liberals varen aconseguir que el 31 de desembre de 1832 el rei abolís l’esmentada llei, quedant hereva del tron la nena Isabel, mentre el germà del rei, Carles de Borbó, perdia els seus drets de successió.

Anys més tard, enderrocada Isabel II, s’instaurà la Primera República. Eren moments de gran agitació social i política. El carlisme reconeixia al seu nou monarca, Carles VII, i es preparava per a una nova guerra. L’enrenou social va provocar que algunes partides decidissin alçar-se en armes per a sorprendre un estat dèbil. Aquells alçaments varen anar germinant i prosperaren en instaurar, el general Prim, una nova monarquia, la d’Amadeu de Savoia, contrària al pensament carlista.

En aquells dies d’agost de 1869, diverses partides carlistes s’estaven organitzant en el Vallès, concretament des de Mollet fins a Sant Cugat, i un grup es preparava a Montalegre.

Un grup de carlistes decidí reunir-se a la font de les Monges, molt a prop de la cartoixa de Montalegre. En total havien de ser deu i, veient que un tardava a assistir a la cita, un dels reunits, de nom Isidre Duñó, es va dirigir a un petit cim per veure si venia el que faltava. Però, en dirigir la vista cap al camí per on havia de venir el company que faltava, va veure grups de carrabiners i guàrdies civils que estaven ocupant els diversos camins i encerclant el lloc on estaven els seus companys conversant asseguts tranquil·lament al peu de la font.

Tot seguit, arribaren a les orelles d’Isidre Duñó les veus de ¡Alto! que varen pronunciar els carrabiners, veient, amagat entre la brolla, com els lligaven de dos en dos i pogué sentir clarament com el cap donava ordres perquè es cerqués a un altre, doncs havien ser nou els que havien de caure presoners, comprenent en aquell moment que el que havia deixat d’acudir a la cita era el traïdor que els va vendre. I és que el traïdor , de nom Jaume, els va vendre, per cinquanta unces d’or, al Capità General, comunicant-li que el dia cinc d’agost, entre les tres i les quatre de la tarda, s’havien de reunir nou carlistes a la font de les Monges.

La tropa havia arribat a Tiana cap a les deu del matí i no va sortir del poble fins a primera hora de la tarda. L’espia va sortir amb la tropa cap a les tres de la tarda, guiant-los fins a la font.

Lligats de dos en dos i custodiats per la força armada varen seguir el camí que porta a Sant Fost, però a la mitja hora de caminar, en arribar a una plana, a un quilòmetre aproximadament de Sant Fost, els detinguts foren afusellats.

Al cap de poc temps es presentà l’alcalde de Sant Fost, donant-se a conèixer com a tal, i el cap de la columna li respongué que a bona hora arribava, doncs li ordenava que donés sepultura immediatament a nou facinerosos que acabaven de ser afusellats.

En aquell moment va arribar una dona astorada i, encarant-se amb el cap de la columna, li va dir cridant:”Perquè heu afusellat el meu fill? Assassins! El meu fill era un pobre idiota que, en el que era a l’abast del seu pensar, era tan liberal com el seu pare.”

A la Conreria hi havia. en aquell temps, algunes famílies d’estiuejants que s’allotjaven allà i, de la custòdia de l’edifici, se n’ocupava Joan Villa, de 39 anys,  natural de Tiana, que era deficient mental. Fou fet presoner i executat com a sospitós de ser el novè carlista que cercaven. I és que la columna, al posar-se en marxa, passant per la Conreria, varen trobar al pobre infeliç del guarda i el varen agafar perquè els servís de guia. Entre els executats hi havia, també, un jove de quinze anys i un altre de divuit.

Els nou executats varen ser enterrats en una gran fossa que varen obrir en el cementiri de Sant Fost, i la creu de la seva tomba va ser, durant molt anys, lloc de pelegrinatge del carlisme. El senyor rector de Sant Fost va rebre ordres terminants de l’autoritat militar, en les que se l’amenaçava si deixava remoure la terra on estaven enterrats els executats.

Al començament es va informar que a la partida de carlistes se’ls van agafar trabucs, bales i pólvora, però la realitat és que estaven completament desarmats i que van ser detinguts sense oferir resistència.

El cap de la columna, després d’aquesta acció, fou ascendit a coronel, doncs va complir l’ordre del aleshores ministre de la Guerra, el general Prim, que ordenava matar  a qualsevol carlista que s’aixequés en armes.

Cal destacar alguns fets de les guerres carlistes.

El 1855 va haver-hi un aixecament carlista a Aragó i a Catalunya. A Catalunya varen ser passats per les armes tots els carlistes que varen caure presoners, mentre que als d’Aragó se’ls va perdonar la vida.

El 1856 va haver-hi un aixecament a Madrid i a Barcelona.  Vençuda la insurrecció, a Madrid es va permetre als vençuts que es retiressin a llurs cases, mentre que Gràcia va presenciar l’execució de tretze infeliços, culpables del mateix delicte que a Madrid quedava impune.

Mentre a la presó de Ciudad Real hi havia 80 presoners carlistes i 50 a la d’Astorga, a Montalegre, pel mateix delicte, eren passats per les armes en el moment de ser agafats.

Les cinquanta unces que va rebre el traïdor varen obrir els ulls cobdiciosos dels seus companys. I una nit fou lligat de mans i obligat a retornar les monedes, essent assassinat a continuació. Just fi pel Judes que va vendre als seus companys.

Josep Mª Toffoli Carbonell


La Mallerenga és de distribució gratuïta i no rep cap tipus d’ajuda ni subvenció

dilluns, 1 de març del 2010

Nº14.- Març 2010


1854.- EL MESTRE CLAVÉ FÉU ESTADA A TIANA.

La vinguda del mestre a la nostra vila no fou pas la d’un excursionista o d’un estiuejant que venia a passar-hi una temporada. El seu desplaçament fortuït fou motivat per les circumstàncies greus que tenien atribolada Barcelona: l’epidèmia colèrica, que s’havia presentat amb una extrema virulència, i el moviment revolucionari iniciat a Vicàlvaro i que s’estengué a la capital barcelonina amb un marcat caràcter social, nou fins llavors en aquests rebomboris. En Clavé no era un home espantadís ni feble que es deixés abatre pels esdeveniments i menys que abandonés els seus companys en moments de perill. El cas llavors presentava, però, un altre aspecte. A causa d l’epidèmia, els teatres restaven tancats i suspesos tots els espectacles i, per consegüent la presència de Clavé era innecessària i àdhuc imprudent perquè l’èxode dels barcelonins que fugien de la ciutat era impressionant. A més a més, i en un altre aspecte, no havia d’exposar-se a persecucions completament inútils i que no farien més que perjudicar l’obra dels seus amors: l’actuació de les societats corals que havia fundat i quina llavor anava germinant, ja tenia proves ben recents dels mals ulls amb què eren mirades i el recel que inspiraven a les autoritats i certs sectors les agrupacions d’obrers sense altre objectiu que el de cantar públicament.

No s’avenien a la idea que els treballadors poguessin reunir-se per una finalitat tan innocent; en tot veien misteris, conspiracions i àdhuc els títols de les cançons i els noms de les entitats corals els semblaven encobridors de maquinacions nefastes. Precisament, en ocasió dels concerts que Clavé, amb els seus, donava als jardins de “La Ninfa” – entre el Passeig de Gràcia i els que foren després Rambla Catalunya i carrer de València fins a Provença – l’Alcalde Corregidor va comminar al propietari del local amb el tancament per permetre que es convertís en una cátedra de vagancia i que la clase obrera debía ocuparse en trabajar y no en cantar. Més tard obligà a que enllumenés el Passeig de Gràcia a despeses seves perquè no hi podia haver seguretat mentre duressin els concerts per la mena de gent que els freqüentava. Finalment, foren sospesos els balls i els concerts i Clavé hagué d’acollir-se a l’hospitalitat dels “Camps Elisis”, quals empresaris no es feien sospitosos a les autoritats. Amb aquests antecedents, es compren que Clavé abandonés temporalment Barcelona, aconsellat pels seus amics i companys, i fou llavors que va instal·lar-se per una temporada a Tiana a l’estiu de 1854.

No es cregui que ací en Clavé fes una vida de repòs deixant-se bressolar per les delícies d’aquesta formosa població, la pau sedant del seu ambient i l’exuberància, llavors, de les seves pinedes, vinyes i tarongerars. Segurament, a Tiana degué traçar el pla de futures campanyes i la reorganització de les masses corals que havien d’escampar-se ràpidament per tot Catalunya i àdhuc fora de la nostra terra. Però, a més, mentre va romandre a la nostre vila, va desplegar una activitat extraordinària.

Els jardins del cafè Giral segons uns, o la Sala Giral segons altres, fou l’escenari i el marc de la seva actuació. No tenim confirmada la data de la construcció de la sala Giral que jo situaria al principi dels anys seixanta. L’any 1846 Francesc Giral consta com estanquer amb un lloc de venda de tabac i que també tenia quinze telers. Ignasi Giral, fill de Francesc, nascut a Tiana l’any 1828, fou cafeter (després de ser sastre) i va fer edificar la Sala Giral. I Pau, un altre fill de Francesc Giral, fou empresari i propietari de la fàbrica tèxtil Giral i alcalde de Tiana. Ambdós, doncs, continuaren els  negocis empresos per llur pare, l’un passant d’estanquer a cafeter i  l’altre muntant una important fàbrica tèxtil.

El Juny de 1851 Ignasi Giral i Viaplana comprà una casa amb el seu pati i sortida per darrere al carrer de la Plaça, constant com a sastre en el  moment de la compra. En aquest primer edifici Ignasi Giral deuria començar el seu negoci de cafeter, segurament compartit amb el seu ofici de sastre, arranjant el pati posterior com a terrassa on Clavé desplegaria la seva activitat. Aquest edifici adquirit el 1851 correspon al que va ser l’entrada al cinema. No li deuria anar malament el negoci i, amb ganes d’ampliar-lo o degut a l’augment de la seva família, l’Ignasi Giral comprava la casa veïna, també amb un hort o pati posterior, a l’octubre de 1856. Aquest segon edifici és on avui hi ha el restaurant “l’Avi Mingo”. Finalment, a l’octubre de 1860, augmentà de  nou la seva propietat en comprar part del pati posterior del seu cosí i veí Francesc de Asís Giral i Portas, adquirint també el dret de treure aigua  del pou de casa del seu cosí. Aquest pati posterior era el de la casa veïna per sota del que va ser l’entrada del cinema. Curiosament, en aquesta última compra Ignasi Giral encara consta com a sastre, i és de suposar que la adquisició de més terreny a la part posterior de casa seva, i l’adquisició del dret a l’aigua del pou veí, la faria per tal de poder edificar la Sala Giral, de aquí la hipòtesi de que la Sala Giral deu ser dels anys seixanta del segle XIX. Baldomer Giral, fill de l’Ignasi, que va continuar amb el negoci, va néixer a Tiana l’any 1855.

Allà, al cafè Giral, Clavé va ensinistrar en pocs dies un cor de jovent, el primer que hi hagué a Tiana. Mentrestant, sol o acompanyat pel cor, en Clavé cantava cançons, tocava la guitarra i sonava la flauta. De tant en tant rebia la visita dels seus amics de Barcelona que li duien noves, rebien instruccions i, entre tots, es preparaven per a les brillants i triomfals jornades que havien de consagrar per sempre més l’obra claveriana.

En una d’aquestes visites, efectuada un diumenge, els membres de “La Societat Coral Euterpe” primera societat coral fundada per Clavé, volgué homenatjar amb un acte senzill el mestre i agrair als tianencs la bona acollida que li havien donat, amb l’execució, amb acompanyament de piano i guitarra, d’un enfilall de balls corejats que foren seguits per la nombrosa concurrència que va assistir-hi, tant de tianencs com de forasters. Com a fi de festa, hom va representar una sarsueleta titulada “Paco Madria”, lletra i música d’en Clavé, en la qual varen prendre part l’autor i el senyor Evarist Bosch.

Aquells tianencs que Clavé va agrupar en la seva estada en una colla de jovent als quals ensenyà a cantar foren els primers que varen conèixer les melodioses estrofes de La Font del Roure, inspirada a Clavé aquí, a Tiana, en el nostre paisatge, en un indret que uns situen pels volts de Can Fàbregas i d’altres pel de Can Sentromà. Sigui com sigui , sembla ben demostrat que La Font del Roure va néixer a Tiana.

Una altra obra d’Anselm Clavé, que segons els historiadors Josep Ma Poblet y Jaume Carbonell va ser estrenada a Tiana, és “La Revolución” dirigint el cor el mestre Clavé.

“La campana” és una cançó revolucionària composada pel republicà Abdó Terradas, el 1841. Fou una cançó molt popular entre la classe treballadora del segle XIX i per alguns el vertader himne de Riego o Marsellesa dels revolucionaris catalans. La historiografia tradicional ha atribuït la lletra de l’himne a Abdó Terrades i la música a Josep Anselm Clavé. Certs biògrafs d’Anselm Clavé dubten d’aquesta interpretació i els fa pensar que l’autor de la música i la lletra de la Campana fou del mateix Abdó Terrades. Clavé posteriorment cità un fragment de la Campana  en la seva obra La Revolución.

En les biografies de Anselm Clavé apareix “La Revolución” datada al març de 1869. L’obra és un himne revolucionari que exalta la lluita del poble pel seu alliberament de la monarquia, i que Clavé va treure a la llum l’any després de la Revolució de Setembre, La Gloriosa. Però contràriament al que tothom havia cregut, hi ha també la teoria de que Clavé no la va compondre en aquell moment per glorificar el fet revolucionari del 1868, si més no en la seva totalitat, sinó que és una obra realitzada el 1854 per a glorificar les mobilitzacions obreres d’aquell any.

I és durant l’estada de Clavé a Tiana de quan tenim noticia de la primera interpretació de la Revolución, a partir de les paraules del cronista del Diari de Barcelona que narra les activitats de Clavé en la nostra Vila publicades el 20 de setembre de 1854.

En la pintoresca población de Tiana se han albergado, durante el funesto predominio del cólera en Barcelona, numerosas familias que han recibido de parte de sus moradores la mas cordial y deferente hospitalidad. Por esto entre vecinos y forasteros ha reinado constantemente una no interrumpida série de recíprocas atenciones, pudiendo citarse como prueba de ello la numerosa concurrencia que diariamente se reune en la galeria del acreditado y espacioso café de D. Ignacio Giralt, cuyo dueño por su parte no perdona medio de complacer á sus favorecedores, disponiendo de un esmerado servicio que puede competir con el de los cafés de la capital.

Merced a la existencia de tan amistosas relaciones, durante las altas horas del dia los forasteros encuentran en la casa del Sr. Giralt, los periódicos de Barcelona y algunos de la corte, y en las primeras horas de la noche se tocan escogidas piezas de música por espertos pianistas, se baila durante un breve rato, y se cantan por aficionados, coros de óperas o canciones nacionales.

Una feliz coincidencia a dado mayor realce á estas modestísimas diversiones que no tienen otro objeto que dar alguna espansion á los ánimos naturalmente contristados en razon de las aflictivas circunstancias que estamos atravesando. D. José Anselmo Clavé, el conocido director de los bailes coreados de los Campos Eliseos; - ese jóven de privilegiado talento, cuyas producciones asi prácticas como musicales llevan impresas el sello del genio, cuando el autor entre las fatigosas tareas de un taller industrial, apenas ha tenido tiempo para dedicarse á estudios literarios y artísticos, - ha fijado su residencia en Tiana. El Sr. Clavé canta y representa sus composiciones; toca la guitarra, la flauta, y bajo se esperta dirección se organiza en breves momentos un acorde coro de voces; con semejante elemento las reuniones de Tiana han cobrado nuevo prestigio.

En razon á lo calamitoso de la época no han tenido efecto en el presente año las funciones propias de la fiesta mayor. Una circunstancia imprevista facilitó no obstante el que en la noche del domingo se improvisara una reunion, revestida del mayor atractivo. Algunos de los apreciables jóvenes que forman parte del coro del señor Clavé, pasaron á Tiana con objeto de visitar á su amigo y maestro, y á una simple indicación, procediendo con la mas obsequiosa amabilidad, se prestaron á cantar, como en un concierto y con acompañamiento de piano y guitarra, una escogida série de danzas coreadas. A nosotros que muchas veces hemos asistido con el mayor interés á oir los coros de los Campos Eliseos, nos produjo un bellísimo efecto el escuchar en otro sitio no menos campestre las delicadas inspiraciones del Sr. Clavé, envueltas, ora en los aires de una festiva contradanza catalana o de un ligero valz pastoril, ora en recuerdos de la jota aragonesa ó en seductores y brillantes destellos de tonadas andaluzas. Algunos de los coros del Sr. Clavé,y un canto patriótico y un anatema contra el último ministerio, son hermosos trozos de música popular. Los vecinos y forasteros de Tiana los aplaudieron con justo entusiasmo. Tambien gustó muchísimo la representación de una linda y corta zarzuela titulada: << Paco Mandria >> desempeñada con mucho acierto por el Sr. Clavé, que es su autor, y por D. Evaristo Bosch.

El Sr. Clavé colocado dignamente al frente de una escogida reunion de jóvenes que dócilmente escuchan sus instrucciones; dotado de talento, de inspiración y de buena voluntad, ha creado una escuela que puede ser fecunda en resultados, estableciendo el primero en Barcelona esos coros populares tan generalizados en Alemania y que tan favorables resultados producen para la propagacion y desarrollo del buen gusto musical. El Sr. Clavé es en el dia, - no sin justo motivo, - el poeta, el cantor favorito y predilecto del pueblo.

Com bé diu la crònica, amb motiu de l’epidèmia foren suspesos els actes de La Festa Major. Però de totes maneres la nit del diumenge 17 de setembre va tenir lloc l’esmentada actuació.

El cronista no esmenta el títol concret de “La Revolución”, però per la descripció que fa, es pot deduir que es tracta d’aquesta obra. Ja a Barcelona, durant la temporada del 1855, Clavé la va programar amb el seu títol de La Revolución als concerts efectuats als Camps Elisis els dies 27-05-1855 i 28-05-1855, sense que es torni  a tenir-ne notícies fins el 1869, data en la qual s’ha atribuït, sense tenir en compte aquest precedent

Que l’estada de Clavé a la vila de Tiana  refugiant-se de l’epidèmia de còlera que castigà fortament Barcelona durant l’estiu del 1854 era una pràctica que havien fet moltes famílies que podien permetre’s sortir de la ciutat durant una temporada fins que passés el perill de contagi, queda reflectit en un altra crònica del Diari de Barcelona del 26 de setembre de 1854, quedant palès que Clavé no es va saber estar quiet a Tiana i sovint va ser l’ànima de reunions socials i teatrals a les que hi acudien sovint, tal com hem llegit a la anterior crònica del Diari de Barcelona, alguns membres de la Societat Coral La Fraternidad que ell dirigia a Barcelona, per a interpretar algunes peces del seu repertori.

L’esmentada crònica del Diari de Barcelona diu: Tiana 25 de setembre.

El Excmo. Sr. D. Pascual Madoz, deseoso de abrazar á algunas personas amigas, y alguna de ellas compañeras de emigración, que residen en Tiana, les avisó que en la tarde de ayer, si se lo permitian las muchas y graves atenciones del cargo que ejerce, pasaria á visitarlas. Efectivamente, pudo cumplirles su oferta, y los tianenses, y las muchas personas que accidentalmente residen en este pueblo, tuvieron la mayor satisfacción en que tan feliz conyuntura les proporcionase la ocasión de mostrar sus simpatías á la persona que tan noblemente ha hecho frente, en las calamitosas circunstancias que estamos atravesando, á todas las atenciones y conflictos que se han presentado, asi en la capital, como en distintos puntos de la provincia.

El Sr. De Madoz llegó á la estacin de Mongat con el ferro-carril de las tres de la tarde, y fue recibido por el Ayuntamiento de Tiana, presidido por su digno alcalde D. Pablo Giralt, y por comisiones de vecinos y forasteros. La población presentaba el animado aspecto de un dia de fiesta mayor. S.E. descansó un breve rato en la casa del Sr. Alcalde; después pasó a visitar la casa de Galceran y la en que habita el Sr. D. Rafael Degollada.

En el café se improvisó un pequeño baile y una seccion de coros del Sr. Clavé dio mayor realce á la fiesta. Al anochecer volvió el Sr. Gobernador á la casa del Sr. Giralt, en donde se tenia preparado un ramillete, que, si bien dispuesto con modesta sencillez, tenia al menos el aliciente de que era expresión de los mejores deseos y tributo sincero del mas amistoso aprecio. Algunos brindis, alusivos á las circunstancias, y en los cuales el Sr. Madoz consignó las bellas ideas de que se siente poseido en el bien del pais y de la prosperidad de Cataluña, coronaron dignamente la fiesta.

La hermosa casa de recreo del señor Tapis, apareció victoriosamente adornada con banderas é iluminada con faroles de colores. El señor Madoz, seguido de numerosa comitiva, y precedido de varias personas que llevaban hachas de cera, presenció en dicha casa el disparo de algunos fuegos de artificio, y los preparativos para elevar un globo aerostático, que no pudo tener efecto por causa del tiempo. Durante esta segunda funcion, los coros del señor Clavé, volvieron á amenizar los intermedios con alguno de sus armoniosos cantos.

A las diez de la noche se embarcaba el señor Gobernador en un tren especial, mostrándose vivamente complacido de la galante y entusiasta acogida que acababa de dispensarle. El pueblo de Tiana conservará un grato é inolvidable recuerdo de la visita del Exmo. Sr. D. Pascual Madoz.

Per completar algunes dades  que ens dóna el cronista mencionem que el Excm. Sr. D. Pascual Madoz, polític espanyol de tendència liberal, al triomfar la revolució de 1854 fou nomenat Governador Civil de Barcelona el 9 d’agost de 1854. El 1838 havia estat elegit diputat per Lleida i l’any 1855 fou nomenat Ministre d’Hisenda. Entre 1830 i 1832 va estar exiliat a França, per aquest motiu el cronista parla de saludar i abraçar a Tiana a companys d’emigració. Segurament els Galceran podrien haver estat uns d’aquests companys d’emigració 

El Sr. Rafael Degollada que habitava en Can Galceran (avui Can Jordana) era un advocat i polític liberal que havia estat nomenat regidor de l’ajuntament de Barcelona, president de la Junta Suprema de Govern de la província de Barcelona, i que l’any 1854 fou elegit diputat a les corts constituents. Hem de suposar que el Sr. Degollada era amic de la família Galceran, que eren de forta convicció lliberal, i també va venir a Tiana per refugiar-se de l’epidèmia.

No he aconseguit esbrinar qui era el senyor Tapis i la seva bonica casa d‘estiueig, però per aquestes cròniques podem suposar que la colònia de forasters  començava a créixer ràpidament desprès de la inauguració  del tren a Mataró l’any 1848. El cronista, per altre part, destaca les moltes persones que accidentalment residien a Tiana amb motiu de l’epidèmia

No sabem exactament quan va arribar Clavé a Tiana, però tenint en compte el desenvolupament de  l’epidèmia a Barcelona , i que els diumenges 23 i 30 de juliol van actuar als Camps Elisis (situats al Passeig de Garcia) els grups de cors dirigits per Clavé, podem suposar que la seva arribada podria ser a principis d’agost.

Tranquil·litzada Barcelona – apaivagada quan menys l’epidèmia – retornà en Clavé a la brega i es indubtable que va emportar-se un bon record de Tiana. Tampoc coneixem la data exacta de quan Clavé va tornar a Barcelona.

Les cròniques de l’època, parlen que molts barcelonins van començar a tornar a Barcelona a primers d’octubre. El 7 d’octubre la Junta Permanent de Sanitat anuncia que a la ciutat de Barcelona desapareix el còlera en la seva forma epidèmica. El diumenge 8 d’octubre es canta a la parròquia de Tiana un Te-Deum en acció de gràcies per la fi de l’epidèmia. El dia 10 d’octubre té lloc el Te-Deum a la ciutat de Barcelona.

El diumenge 29 la direcció dels Camps Elisis anuncia que debido a la gran aceptación con una numerosa concurrencia que habían tenido los bailes coreados que se habían celebrado antes de la epidemia en el Salón Circular en las tardes de los días de fiesta, había dispuesto que  partir del mencionado día 29 que el acreditado cuerpo de coros dirigido por su inteligente maestro D. José Anselmo Clavé verifique en la tarde de ese día el canto de diversas piezas. En el programa de l’esmentat dia 29 d’octubre hi apareix una contradansa catalana: “La font del roure”.

Es pot comprovar que en les successives tardes dels dies de festa durant el mes de novembre varen actuar els cors dirigits per Clavé als Camps Elisis. Seria, doncs, durant el  mes d’octubre que Clavé deixaria Tiana, tornant a Barcelona, després d’uns dos mesos d’estada a la nostra vila.

Per finalitzar aquest article, repassem la incidència de l’epidèmia de còlera a Tiana. A Tiana va afectar principalment el barri de Marina, és a dir, Montgat. Aquesta epidèmia va desbordar definitivament el vell cementiri i es van començar immediatament les obres de l’actual en uns terrenys adquirits a Joan Junoy i Polvent, propietari de Can Cirera.

El 20 d’agost del 1854, vista la situació, el Ple de l’Ajuntament, reunits els regidors i els màxims contribuents, va acordar la creació d’un nou cementiri i va quedar oberta i sense tancar la sessió fins que s’escollissin uns terrenys per al nou cementiri. L’endemà, 21 d’agost, reunits a la casa del campaner, es van dirigir a la vinya contigua abans anomenada de Padró i Alsina i llavors propietat de Joan Junoy i Pelvent, van reconèixer el terreny i va resultar que complia les circumstancies que preveien les lleis per a la construcció d’un nou cementiri. Immediatament van començar les obres, que van ser subvencionades en la part més important per l’avançament de 3.500 rals de billó que va fer el Sr. Pau Giralt Vilaplana i en un altra petita part, pels 800 rals de billó que va avançar el Sr. Joan Francí, quantitats que al cap de vint anys encara no els havien estat restituïdes.

Tan gran i urgent era la necessitat d’aquest nou cementiri que es van començar a enterrar els primers morts abans de tenir el corresponent permís del governador, per la qual cosa els regidors  de  Tiana  van  rebre  una forta
 sanció. Aquesta sanció els va ser retirada  després  de  presentar  el corresponent recurs i demostrar el gran esforç amb què els regidors havien ajudat els afectats per l’epidèmia de còlera.

L’any 1854 hi va haver 149 defuncions a Tiana davant les 56 de l’any 1853, les 49 de l’any 1856 i 53 del 1857. Amb aquests números podríem afirmar que les víctimes a Tiana de l’epidèmia del còlera del 1854 eren gairebé un centenar  i com segons una noticia publicada al Diari de Barcelona, a Montgat l’epidèmia havia causat la mort del voltant del 20% de la seva població, podríem afirmar que la totalitat o casi la totalitat dels afectats a Tiana eren del barri de Montgat.

Entre l’11 d’agost i l’1 d’octubre, dates de l’epidèmia, hi va haver a Tiana un total de 109 defuncions per tots els conceptes.
Josep Ma Toffoli i Carbonell

dilluns, 1 de febrer del 2010

Nº13.- Febrer 2010


LA LLEGENDA DEL TRESOR DE LA CARTOIXA DE MONTALEGRE

La Cartoixa de Montalegre va gaudir de grans possessions i rendes estenent els seus dominis molt més dels que té avui, de manera que la seva relació amb els habitants dels pobles de l’entorn eren molt freqüents. Algunes de les seves propietats més importants eren la Quadra de Mogoda, a Santa Perpètua, que comprenia 258 Ha. amb varies masies, dos molins i fins a una farga. Es cultivava amb colons; la meitat de la seva extensió per a cereals i llegums i la resta en plantacions arbòries i boscos.

El Mas Ram, als afores de Badalona, camí de Montalegre, es tenia en explotació directa sota la prefectura d’un germà convers, i donava feina entre 12 i 15 obrers fixos, a més dels eventuals. El seu producte principal era el vi, unes 200 càrregues anuals, i també donava una bona quantitat d’oli i garrofes.

El Mas Corts existent encara com els anteriors, a tocar amb les terres de la Conreria, en el terme municipal de Sant Fost, rendia uns 20 Hl. de cereals i 42 de llegums a l’any.

La Conreria, una bella i dilatada propietat, composta d’un enorme edifici i nombrosos boscos, va ser adquirida en l’any 1415 pel primer pare prior Domènec de Bonafé, per 7000 sous, és a dir 350 lliures.

Tenia també varis molins, com els de Sant Andreu de Palomar, tocant a Barcelona, que foren adquirits el 1484 pel preu de 4.000 lliures i que gaudien

de varis privilegis reials i el molí Llobarons, en el riu Besòs i terme de Martorelles.

Dos pous de gel, que es nomena pel peculiar d’aquesta indústria avui desapareguda. El més gran a tocar amb la Masia de can Donadéu al que dediquem el número 4 d’aquesta col·lecció, que s’aixeca a l’esquerra, passat el Km. 10 de la carretera de La Roca i que a l’any 1718 produí 1.233 càrregues de gel que foren venudes durant els mesos de juny i juliol a Barcelona a 9 i 10 sous la càrrega.

També tenia varies peces de terra i boscos, quasi bé sempre dins del termes de Tiana, Cabanyes i Sant Fost, així com d’altres finques enclavades en aquest perímetre, tals com la casa de Campsentelles, el castell de Cabanyes i els seus mansos i el de Can Canyelles, del que va venir a ser la Cartoixa de Montalegre en direcció nord, perllongava la seva extensió, i amb molt poques solucions de continuïtat, fins a Santa Perpètua de Mogoda, que tenia en la seva demarcació la finca més important del seu patrimoni i la base més quantiosa del seu pressupost: La Quadra de Mogoda, a l’altre costat del Besòs allunyat d’uns set Km.. El torrent que neix al cap de la Conreria i que sense rodejos d’importància mor al riu, formava una bona, natural i directa via de comunicació. Les urbanitzacions han parcel·lat i desfigurat el camí que en aquelles èpoques el pare Procurador, acompanyat del seu criat, els recorrien amb assiduïtat muntats en els seus muls.
Aquest extens patrimoni, relacionat en propietats rústiques, només era una quarta part del seu patrimoni total. Una altra quarta part corresponia a hipoteques i censos i la meitat restant es distribuïa en préstecs al Principat, a la ciutat de Barcelona, a la Vila i Regne de Mallorca i a les possessions del comte de Prades entre d’altres. Aquesta relació correspon a l’etapa inicial, a la defunció de Joan de Nea en l’any 1459.

De totes aquestes inversions, els delmes, cens, hipoteques, etc., requerien una administració feixuga degut a la gran quantitat de deutors i a la dispersió, ja que s’arribaren a comptar fins a 45 localitats diferents. Des de la mateixa vila de Tiana, a on en benefici propi, delmes i primícies es va tenir col·locat un capital de 1625 lliures, (la primera adquisició és de l’any 1437 per 1025 lliures), s’arribaren a places tan llunyanes com Parets, Granollers, Sant Celoni, Vilassar i Cabrera. També amb el pas dels anys es tingueren crèdits a la ciutat de Sabadell, i a la ciutat de Barcelona es comprà en l’any 1617 una casa en el carrer Copons n-7, per als procuradors i personal de la cartoixa, donant hospitalitat completa a religiosos i d’altres i en les que hi havia al mateix temps cavallerisses.

En l’any 1679, el Capítol General de l’Orde va prohibir noves capitalitzacions a aquelles cartoixes que comptessin amb patrimoni suficient per al seu manteniment, i va disposar que en aquests casos els excedents es fessin servir en millorar les edificacions i en almoines. Segurament amb aquesta decisió del Capítol General  hi ha l’arrel de moltes obres realitzades a la cartoixa de Montalegre a les primeries del segle XVIII, i també podrien ser les obres realitzades en l’antiga parròquia, avui ermita de la Verge de l’Alegria, en l’any 1728 si bé no hi ha cap prova documental de cap aportació per part de la Cartoixa, però recordem que el 23 de novembre de 1447, el papa Nicolau V atorgà una butlla al “Chantre” de Barcelona, en la que li concedí plens poder per a que s’incorporés la rectoria de Tiana i els seus beneficis a favor de la comunitat de Montalegre. Els monjos de Montalegre tenien el dret de presentar en cada vacant de la rectoria de Tiana un nou rector que en aquella època s’anomenava vicari perpetu. Els cartoixans percebien els drets eclesiàstics, dels quals una part era per al vicari perpetu, una altra per a Roma i la resta per al monestir. La cartoixa tenia també el privilegi reial de Carles V, pel que es concedia al monestir la facultat de tenir dos mossos amb armes i el mateix i el mateix uniforme que els fusellers de Valls (mossos d’Esquadra)

També hi ha constància que aquesta activitat en obres, que va agafar a tota la cartoixa, en l’any 1.790 es realitzà una reconstrucció total de la Conreria a l’amenaçar ruïna els seus edificis.

Hi ha una llarga llista d’obres realitzades en la Cartoixa a les primeries del segle XVIII que complien les instruccions donades pel Capítol General de l’Orde, però tant o més extens són els ajuts i les almoines que concediren els cartoixans. A la Conreria cada dia es donava a tots els pobres que es presentaven una lliura de pa, sense fer-ne cap distinció de pobres, amics o contraris, d’individus d’una mateixa família o de varies, de veïns del poble de Tiana o d’estranys, sense que en cap moment s’esbrinés quelcom.

De la Conreria baixava la multitud, que podia constar de centenars de persones a la mongia (entre 700 o 800 pobres), situant-se en el pla o passeig dels xipresos. Allà un llec els hi ensenyava primer la doctrina cristiana i després donar-los una abundant i saborosa sopa. Anècdotes de l’esplendor i magnitud dels ajuts donats pels cartoixans n’ha moltes. Un dia passava un grup de dones a prop de la Conreria i varen enviar-ne una a demanar almoina. El llec els hi preguntar quantes eren, i com que l’enviada respongué que unes quantes, va rebre sense més preguntes unes sis lliures de pa molt bo.

Si la família de l’indigent que demanava es componia de varis individus, la porció de pa es multiplicava pel nombre d’ells. En l’any 1829 va haver-hi una gran nevada a Tiana i de manera extraordinària bastava que una sola de les persones de la família pugés per l’ajut per rebre-la per a tots. Les viudes i malalts mereixien atenció especial, de manera que cada vuit dies es passava un pa de nou lliures a les vídues.
El monestir tenia farmàcia, que ocupava la peça del costat septentrional de l’atri de la mongia i proporcionava gratuïtament les medecines als pobres.

També es repartien vestits complets per als homes necessitats fins que es descobrí que hom els venia. A un veí de Tiana de nom Isidre se li donava tot allò que demanava per assistir a la seva mare paralítica. A un paleta de Tiana que tenia deu fills quasi bé sortits de la lactància, la Cartoixa s’encarregà de la seva manutenció fins que arribessin a l’edat de treballar, procurant-los la cartoixa la feina i que els continuessin protegint.

El cenobi sostenia una escola de primer ensenyament gratuït. Quan s’acoraven els nombrosos boscos, es deixava en peu un bon tros del tronc perquè l’aprofitessin els pobres.

Per acabar amb les almoines, mencionar que els enemics del monestir per a treure valor d’aquestes datives deien que el que feia el monestir era mantenir ganduls.

Amb aquesta llarga introducció ens podem fer una idea del patrimoni de la Cartoixa de Montalegre al tenir lloc els fets de 1835 amb la desamortització i venda de la Cartoixa i la ràpida sortida dels pares cartoixans. Un patrimoni que rendia, en l’any 1835, 13.000 lliures anuals.

En l’any 1835 formaven la comunitat de Montalegre el prior, el vicari, el mestre de novicis, l’encarregat dels cultius, divuit sacerdots més i dotze llecs. El Prior s’havia entrevistat amb el capità general, que li havia assegurat de que en cas de que perillessin els monjos i els interessos del monestir, els avisaria.

El dia 25 de juliol el foc va agafar en els convents de Barcelona, però els cartoixans no en tingueren coneixement fins al matí següent que els hi arribà la noticia per diferents conductes. Aquell mateix matí del 26 de juliol, el Pare Prior va anar cridant a la seva cel·la als monjos i va donar a cadascú una quantitat de diners per  a la seva subsistència. Les quantitats que entregà a cada monjo segons va manifestar posteriorment el fill del procurador de la casa, Andreu Roca, semblen increïbles doncs va afirmar que s’havia entregat a cada sacerdot 50 unces d’or i 10 a cada llec, o sigui, 800 duros i 160 duros respectivament. Segons el tianenc Francesc Andinach les quantitats foren de 10 unces. De totes maneres queda clar que el Prior els hi va repartir diners.

Per la tarda del diumenge dia 26, exceptuant el prior i algun altre monjo, els demés sortiren del monestir, quedant en els seus entorns, uns es refugiaren a Can Sentromà, uns altres a la Conreria. Per la nit del 26 al 27, o potser al matí del 27, les autoritats de Tiana i  els nacionals pujaren al monestir i varen prendre’n possessió amb la fi de protegir i prendre cura dels monjos i del monestir. El dia 27 es va notificar als monjos que retornessin al cenobi. Uns quants en varen fer cas i d’altres es negaren. L’alcalde de Tiana ordenà als monjos que retornessin a les seves cel·les. El dia 27 es realitzà la definitiva dispersió, quedant les autoritats i les milícies de Tiana amos del monestir. Durant els dies 26 i 27, el Prior, monjos i amics van procurar treure de dins i posar a sa i estalvi, mitjançant carros, els béns del monestir. Els monjos foren respectats pels revolucionaris de Tiana. El monestir posseïa moltes relíquies, que per a evitar furts sacrílegs es col·locaven en reliquiaris de fusta . Se’n varen salvar unes quantes i de les altres s’ignoren on anaren a parar.

Hagué una total dispersió dels monjos. Uns s’encaminaren directament cap a França, altres quatre es dirigiren cap a la plana de Vic a on tenien llurs cases. Dos es refugiaren al Masnou a on també s’estigué uns dies el Prior, que posteriorment es dirigí a Tolosa, França després d’una altra estada a Mataró. El pare Bonaventura Garcia es refugià ala casa rectoral de Tiana, dirigint-se posteriorment a Badalona, lloc on una partida de gent armada li prengué els objectes del monestir que havia salvat. Altres monjos s’abrigaren de l’hospitalitat que els hi donaren diferents veïns de Tiana, i fins i tot un d’ells, en Lluís Maria s’establí definitivament a la vila a on morí al cap d’uns anys.

El pare Mestre de Novicis, que va passar uns dies a Tiana acompanyant un pare malalt, va pensar en treure de la sagristia 1.000 duros que tenia amagats. La seva presència al monestir ocupat per a gent esvalotada era impossible i va haver de comptar amb la col·laboració del capità de la milícia de Tiana, Feliu Galzeran, i dos paletes perquè li entreguessin al pare mestre aquesta quantitat. A canvi del favor el pare va remunerar amb part dels diners als tres col·laboradors. Posteriorment es propagà la falsa notícia de que el pare Mestre havia mort per tal de que no fos capturat i pogués fugir amb els diners.   

Un sacerdot i un llec foren afusellats a Granollers. S’establiren en una masia, però entre la gent es xiuxiuejà que els dos frares s’havien portat els tresors de Montalegre i que els havien enterrat a l’església del poble. Havent excavat l’església sense cap resultat afusellaren els dos, acusant-los d’estar confabulats amb la causa carlista, acusació que aleshores es llançava contra tota persona a qui s’odiava.


Alguns monjos en les angusties i penes de la fugida entregaven en dipòsit les seves coses fins i tot a desconeguts, doncs molts cops tampoc podien dur a sobre. Els cartoixans dipositaren en mans del molt lleial Francesc Llimona de Tiana, diversos objectes de valor, tals com a cinc calzes, un ostensori secundari i d’altres coses. Entre els calzes, un era de gran valor. Llimona custodià amb tanta cura aquests objectes, que va guardar secret del calze de gran valor fins i tot a la seva esposa. Com que un dels cartoixans, poc després de sortir del monestir, va ser robat i va perdre la quantitat que li havia donat el rector, va dirigir-se a Llimona que li va fer entrega del millor calze. Al rebre’l el monjo exclamà: “Llimona ja sóc ric”, prova del gran valor de la mencionada peça. Quan en l’any 1.868 els monjos compraren novament el monestir, Llimona els hi féu entrega dels objectes dipositats. Durant aquells dies, Llimona allotjà a casa seva un monjo i li entregà un vestit de seglar per a poder fugir.

El pare conreador confià cinquanta lliures a Joaquim Cuní, veí de Tiana, i va repartir d’altres objectes a la família de Can Sentromà.
A la casa Arqués de Badalona, els monjos coneixedors de la honradesa dels seus habitants, dipositaren nombrosos ornaments i efectes. A l’assabentar-se els lliberals ho denunciaren i si bé no tot, bona part fou aprehès quedant compensats els denunciants amb la meitat del valor dels objectes. Al mossèn de Badalona també li deixaren en custòdia diferents ornaments, casulles, canelobres, etc.

Per l’extracció de fons que després de la fugida s’efectuà en el monestir i per diferents robaments efectuats, sembla ser que els superiors amagaren amb molta traça a l’edifici quantitats respectables, creient-les segures en amagatalls molt meditats. Ja quan acudiren les autoritats de Tiana i els nacional pujaren a la cartoixa, el Prior era disposant el destí de part dels seus fons, doncs tenia en la prioral a sobre la seva taula, paquets de diners en or.

En els dies que transcorregueren entre l’ocupació pels milicians i l’incendi, cadascú anava baixant els objectes que volien i se’ls enduien cap a casa. Un d’aquests milicians baixava una bóta de vi amb l’aixeta posada. Quan va ser enfront de ca la Magdalena aturà el carro i se’n va anar a fer una diligència a la vila. Quan retornà al carro, el vi de la bóta s’havia esfumat.

Els liberals de Tiana començaren fingint que anaven al monestir per a protegir i afavorir als monjos. Quan els religiosos estigueren absents, robaren del monestir tot allò que volgueren, traient el vi, el gra les bèsties, etc.. No volgueren matar els monjos, però si robar al monestir, manifestà anys més tard el tianenc Francesc Andinach.

Després de l’exclaustració, en el Mas Ram, propietat de Montalegre, s’hi guardaren papers de l’arxiu d’aquest monestir. El preciós arxiu de la comunitat es salvà de la destrucció i incendi quasi bé en la seva totalitat, doncs a la Reial Corona d’Aragó existeixen uns 7.000 documents d’ell. En canvi, en aquells dies de saqueig i incendi en algunes cases de Tiana es veien fulls de llibres, fets servir per embolicar cansalada i per  a altres usos semblants.

Segons el bibliotecari del seminari barcelonès, el tianenc doctor Antoni Fàbregues i Caneny, la biblioteca de la cartoixa constava de 5.000 a 6.000 volums. En 1835 fou llençada a l’hort, el que dóna al jardí de la cel·la prioral, i part va patir les flames, una altra es destruí, i una altra part es va salvar. Algunes carretades de llibres varen anar a parar a can Sentromà, de la noble família Fortuny, molt amiga del monestir. Allà estigueren molt de temps, però quan l’estat en tingué notícia, va recollir els llibres apoderant-se d’ells. En total foren 3.565 llibres que es traslladaren a Barcelona en divuit carros, acabant la majoria a la Biblioteca provincial universitària i algun exemplar a l’arxiu municipal barcelonès.

L’alcalde de Tiana escrivia al Govern Militar i Polític de Mataró, que en la matinada del dissabte u d’agost comparegueren un grup d’uns tres o quatre-cents malèvols pels voltants del monestir, cridant visques a Isabel II i a la llibertat, i mort per als frares. Comunicava també que la milícia urbana de Tiana féu una vigorosa resistència però que hagueren de cedir a la força superior, apoderant-se els malèvols de l’edifici i incendiant-lo per tots costats. Al sentir els tirs, els demés urbans de Tiana acudiren acompanyats del sergent segon de la milícia Josep Vivet, que amb els que eren al monestir, que s’havien hagut de retirar, tornaren a apoderar-se del mateix, desapareixent els malèvols sense saber la direcció que prengueren. Si bé va cremar tota la Cartoixa, la Conreria va quedar intacta, només es va cremar la porta i els guarniments de la capella. Des de la carretera reial de Barcelona a Mataró es veien grans i potents flames; i el cruixir de les fustes que cremaven se sentien des de ben lluny.

La Conreria va patir el saqueig igual que la Cartoixa, però no va ser incendiada gràcies a un milicià de Tiana anomenat Lluís Grífol que s’enfrontà amb el seu fusell als incendiaris i amenaçant en fotre un tret al que prengués foc, salvà l’edifici.

De la Conreria es contava el següent episodi: Quan entraren els liberals a la Conreria, un d’ells, anomenat Pau Fàbregues de Tiana, començà a transportar el vi, emmagatzemat a la Conreria, cap a casa seva. Aquest treball l’encomanà a un mosso. Quan ja creia que tenia totes les bótes a casa i ben plenes, estranyat de que el mosso tornés a buscar més vi a la Conreria, li va preguntar si no eren pas plenes les seves bótes, al que el mosso li respongué: Jo tinc el mateix dret al vi que vós; en lloc de portar-lo a casa seva, l’he portat a casa meva.

Tota la comarca coneixia la campana de la Conreria, que datava del temps en que Montalegre era convent de monges, comptant per tant amb molts segles d’existència. Es distingia pel seu vibrant i penetrant so i era coneguda amb el nom de La Mallerenga. Desaparegué del lloc i al cap d’un temps aparegué llençada sota un garrofer en terres del marquès de Monistrol. Sembla ser que finalment acabà a Gibraltar.

I és precisament del nom d’aquesta campana d’on ha sortit el nom d’aquesta col·lecció de cròniques o articles sobre la història de Tiana, en record d’aquesta campana que durant segles amb el seu repicar s’informava a la comarca. Antigament s’anomenava mallerenga a aquella dona xerraire, cridanera i cotilla, i és per aquest motiu que a la campana de la Conreria se la coneixia pel nom de La Mallerenga.
           
Si bé hi ha diverses hipòtesis de quins foren els que varen incendiar el monestir, cap d’elles fou posteriorment confirmada. Nombroses obres d’art que posseïa la cartoixa acabaren en cendres.

En l’any 1.835 abundaven a Tiana exaltats liberals, i havent-hi catòlics sincers, molts d’ells es trobaren forçats a prendre les armes. Les terres de Tiana pagaven el delme al monestir, i hom podia incitar de manera que acabant amb qui ho percebia es podia abolir la prestació. Això, juntament amb la poc creïble història de l’alcalde al Govern Militar fa pensar que els liberals de Tiana volgueren per un costat respectar la vida dels monjos, però per l’altre volien l’abolició del monestir. No van faltar tianencs que intentaren salvar les imatges i altres béns de l’incendi, tals com el mencionat Francesc Llimona i l’amo de can Caneny, Cebrià Fàbregues i Petit. Per l’altre costat, en els balls de Tiana hagué alguna dona que en les seves combinacions lluïen bonics encaixos d’albes de Montalegre

Durant el temps que el Prior fou a Mataró, envià a Tiana al colon del Mas Ram, anomenat Sebastià Roca, persona molt lleial als cartoixans i de gran confiança del Prior. L’encàrrec que duia era de demanar a un tianenc que li fes entrega del botall del vi bo, o sigui la bóta del vi dolç. Al demanar la bóta al veí de Tiana, aquest respongué “altres l’agafaren abans que jo”. Retornà Roca a Mataró amb el seu encàrrec, i al sentir-lo el Prior plorà llàgrimes com a cigrons. Conegut el cas a Tiana, al tianenc li va valer ser anomenat l’espanya barrals, és a dir manyà obridor de barrils, mot que indica el que amb el seu comportament pensava la gent de Tiana.

No tot acabà espoliat, però poca cosa quedà. Consta per exemple que Cebrià Galzeran va comprar dues mules del monestir per 784 rals i que tres campanes de la cartoixa acabaren en el municipi barcelonès. Per un altre costat, els pocs objectes i la seva naturalesa que sortiren a la subhasta i venda, indica que serien residus dels saqueigs.  

No hi ha documentació del detall del què succeí a Montalegre en l’any 1.835. Al disgregar-se de seguida els monjos i no tornar al monestir, no pogueren escriure una memòria del que va passar. No fou fins transcorregut 40 anys, que es recopilaren els fets en base a informació oral donada per a testimonis tianencs, que serien molt joves en el moment dels fets, o bé de descendents que relataven segons havien escoltat sempre a casa. Per aquest motiu, els fets recopilats són incomplets i molt poc rigor i detall.

Les enormes riqueses de la cartoixa i un desconeixement detallat del succeït, va fer néixer una llegenda de la cartoixa: L’enorme tresor que havien deixat amagats els cartoixans en el monestir”

Es digué a Tiana que els monjos tenien un amagatall de diners en el fons de la cisterna la bassa situats a la part baixa de l’hort. Quan transcorregut un temps, un monjo va anar a recollir-lo i es trobà que el tresor que hi havia allà amagat havia desaparegut.

També s’explicava per aquelles dates, que transcorregut un temps i quan la cartoixa ja havia passat a ser propietat privada, es presenta un monjo vestit de seglar, i fingint curiositat per a veure el monestir, que havia dit que havia recorregut molts anys abans, aconseguís que se’l deixés entrar i visitar-lo. Sortí, s’ignora per on, però es trobà una pedra o totxana aixecada, i a dins un amagatall buit, d’on es deduí que va treure el tresor allà amagat. Un fet potser una mica inversemblant però que forma part de la llegenda del tresor de la cartoixa.

Amb la desamortització, les propietats de la cartoixa passaren a mans privades. La Cartoixa, La Conreria, el Mas Ram, la Quadra de la Mogoda, aquesta darrera per a la seva venda per la desamortització es dividí la finca en tres lots, els boscos de la cartoixa, la casa que hi havia a Barcelona en el carrer Copons n-7 i totes les propietats restants. Els nombrosos censos i censals que cobrava el monestir passaren igual que els altres béns a les boques de l’Amortització i a ella acudirien a redimir-los els que ho pagaven. Els nombrosos delmes al principi els va cobrar la mateixa oficina, però finalment en l’any 1.837 varen ser abolits.

L’anomenada desamortització va poder ser una verdadera reforma agrària, sobretot que millorés la sort del camperol castellà, andalús i extremeny, però es va limitar a ser una transferència de béns de l’església a les classes econòmiques fortes, les úniques que tenien capital per a adquirir els béns eclesiàstics.

En l’any 1.867 l’Orde dels cartoixans adquirí un altre cop el monestir i alguna de les seves terres adjuntes pagant per tot, ni més ni menys que 80.000 duros. Sembla ser que el propietari estava disposat a vendre-la per la meitat, i sol·licità en un principi els 80.000 duros per a negociar i regatejar el preu. Gran fou la seva sorpresa, quan l’Orde de la Cartoixa acceptà el preu sense fer cap intent de comprar a més baix preu.
Amb ganes de repoblar la Cartoixa, començaren la restauració del temple i la de la línia de cel·les del costat meridional dels dos claustres grans. Però de cop i volta triomfà la revolució de setembre de 1.868 amb la proclamació de la Primera República i hagueren de renunciar al seu propòsit de restabliment monàstic. Finalment, expulsats de França pel seu govern, els cartoixans vingueren a repoblar Montalegre i el 19 de novembre de l’any 1.901 el cardenal Casañas beneïa i consagrava de nou l’església de la Cartoixa. En aquells moments la comunitat comptava amb 55 religiosos entre pares, llecs i  novicis. Amb posterioritat els cartoixans compraren també la Conreria.

Ja s’ha mencionat que les gents del lloc, tant els veïns de Tiana com els de Badalona, parlaven d’una gran quantitat de diners amagats entre els murs i encara que es realitzaren per tot aquell qui va voler intentar-ho nombroses proves, ningú aconseguí el preuat secret. En canvi, quan la Cartoixa fou adquirida de nou per la comunitat, arribaren allà dos pares, amb interessants documents i plànols, segons manifestaren els habitants dels contorns, dirigint-se al rector de Sant Fost de Campsentelles, per a que els hi permetés recollir d’una vella estàtua de Sant Bru, uns papers que foren amagats allà, quan els seus predecessors abandonaren la Cartoixa.
  
Es contava com a verídic, que buidada l’estàtua de fusta, es trobaren documents que indicaven clarament el lloc a on havien estat enterrats els béns que posseïa la comunitat quan foren expulsats del monestir. Pocs dies després, es començava la restauració de la Cartoixa de Montalegre, interrompuda, tal com hem dit, per la revolució de setembre de 1.868.

En les llegendes queda totalment barrejat la ficció amb la realitat, sense poder saber realment distingir-les. Va existir realment un tresor ocult a la Cartoixa? I d’haver existit, fou posteriorment localitzat, o encara queda una part important d’aquest tresor amagat???

Josep Ma Toffoli i Carbonell


Bibliografia:
Barraquer, G.- Los religiosos en Catalunya durante la primera mitad del siglo XIX. Vol III. Any 1915
La Cartuja de Santa Maria de Montalegre. Compendio Histórico. Any 1.960
Hemeroteca de la Vanguardia