LA SETMANA TRÀGICA A TIANA
La Setmana Tràgica del 26 de juliol
a l’1 d’agost del 1909 esclatà com a protesta popular contra la mobilització,
decretada pel govern de Maura, dels reservistes per a la guerra al Marroc. De
seguida la protesta pren un aire anticlerical que provoca incendis d’esglésies
i convents.
El dilluns 26 de juliol un
grup s’encaminava cap el convent de les monges carmelites de Badalona que topà
amb la Guàrdia Civil i fou dispersat pels trets d’aquests agents. També es
proposaven venir a cremar la Cartoixa de Montalegre. Així ho manifestaren ben
clar a un dels obrers de la Cartoixa: “Aquests padres se la faran”. Però aquest treballador els respongué: “Estan
a punt per rebre-us, i us esperen ben armats”. Altres persones els informaren
també en aquest sentit, que Montalegre estava molt ben defensat. Llavors
començaren a cercar armes i volien reunir uns quatre-cents fusells. Però com
que no els trobaren, desistiren d’atacar la Cartoixa.
S’havia dit que l’atac a la nostra Cartoixa fóra durant la nit del dilluns
al dimarts. L’alcalde de Tiana, Joan Garí, qui es portà sempre generosament amb
els cartoixans, es passà la nit sencera a l’Ajuntament, on cada mitja hora
rebia informació del sometent que vigilava en el camí de Badalona a la Cartoixa
on vetllaven, estratègicament repartits, catorze individus d’aquesta
organització.
El dimarts, a primera hora de la tarda, el pare prior convocà a reunió
gairebé tota la comunitat, donà compte del que sabia de la revolució que
acabava d’iniciar-se, de l’intent de cremar el convent de les carmelites de
Badalona, de les amenaces sobre Montalegre i de les generoses disposicions de
l’alcalde de Tiana i dels membres del sometent de Tiana.
Hi hagué parers ben diversos: uns parlaven d’abandonar la casa en el cas de
ser atacats, altres demanaven d’acudir als cònsols respectius (gairebé tots els
religiosos eren estrangers), i finalment alguns creien que la comunitat era
prou nombrosa per a resistir qualsevol atac. Mentrestant, el temps corria massa
de pressa per si es volia preparar una defensa del monestir, igual com per anar
a Badalona a buscar vestits de seglar on, a més, tot estava tancat. Així és que
no s’arribà a cap acord precís, fora de convocar de nou reunió a Capítol tan
bon punt es produís una nova alerta.
El dimecres dia 28, durant la missa conventual, arribà a la Cartoixa un
dels fidels amics de Badalona, Antoni Serra, àlies Coy, per comunicar les
darreres notícies en referència a la Cartoixa. Digué que acabava de rebre la
visita de dues persones vingudes expressament de Barcelona, dignes de tot
crèdit, les quals li asseguraren que una colla nombrosa d’anarquistes havia
sortit feia poc del barri de Sant Martí de Barcelona, i s’encaminava cap a
Montalegre per calar-hi foc. El telèfon entre el monestir i Badalona estava
tallat. De Tiana tampoc podien ajudar-los, encara que comptaven amb alguns
voluntaris, ja que aquests en aquelles hores estaven dispersos en els
respectius llocs de treball. No els quedava altre camí que obrir les portes i
marxar. La resistència era impossible ja que només comptaven amb alguns
fusells, dos revòlvers i quatre o cinc homes aptes per emprar-los.
Així que acabà la missa conventual, el pare prior reuní els pares a Capítol
i els notificà que calia que es retiressin i que per una bona estona
s’escampessin pel bosc dels voltants per tal d’evitar l’atac anunciat. La
comunitat viu una gran agitació. Cadascú mira de recollir de la cel·la els
objectes personals més necessaris, després es vesteixen de seglars amb el que troben, el menjar queda
a l’arbitri de cadascú de prendre el que pugui entre els articles deixats a la
seva disposició al pati d’entrada. Els vellets i els malalts omplen tres
tartanes, però no s’arriba a organitzar cap grup a causa de les presses.
Un grup es dirigeix cap a Sant Fost arribant cap a les onze. Demanen
acolliment i empara al rector i aquest els dóna a entendre que com més aviat
marxin millor serà. Catorze pares i vuit germans continuen en direcció a
Montmeló, i altres monjos s’entornaren per quedar-se prop de la Cartoixa, a les
altures veïnes, per si podien ajudar en algun moment. Tant a Montornés com a
Montmeló el grup tingué una bona acollida, però ben aviat de la seva arribada
tenien la mateixa alarma: un grup d’anarquistes anava al seu encontre. Al
final, arribaren al bosc de Santa Quitèria, on passaren la nit.
Però tornem a veure què passava a la Cartoixa. El mateix dimecres es
presentaren al pare prior el masover i el guarda de Can Sentromà, propietat
veïna, i el veí de Tiana Joaquim Nolis. Venien a oferir-se per a hostatjar-lo a
ell i a uns quants religiosos. El pare prior va haver de declinar l’ofrena de
la família Fortuny, propietaris de Can Sentromà, ja que per tractar-se dels
veïns immediats hauria estat comprometedor d’acollir-s’hi i era ben escassa la
seguretat que hom podia trobar-hi. En canvi, s’acceptà l’ofrena del senyor
Nolis, l’oferiment del qual fou acceptat per a dom Julien Duvier, monjo força
malalt, incapaç d’allunyar-se massa de Montalegre.
El senyor Nolis insistia
perquè el pare prior es quedés a casa seva, però aquest no volgué disposar
d’una estança confortable sabent que els seus súbdits havien de passar aquella
nit tenint per jaç la terra i per sostre el cel. Així que s’encaminà cap als
turons de la Conreria, dirigint.-se a la font de Sant Fructuós (l’actual font
del Ferro) on el prior passà la nit acompanyat d’un germà i un profés.
L’endemà, el pare prior hagué de confessar que no es creia capaç de passar una
segona nit en condicions tan dures. D’altra banda, l’alcalde de Tiana reclamava
la seva presència per tal de posar-se d’acord en les mesures de defensa de la
comunitat. I com que els anarquistes no havien donat cap senyal d’acostament,
el pare prior decidí tornar al monestir ja de bon matí. Després de les
disposicions oportunes, com sigui que la situació d’alarma no s’aclaria gens,
es retirà per acollir-se a can Nolis, des d’on podia prou eficaçment exercir la seva missió de cap de la comunitat
i mantenir els contactes necessaris amb les autoritats de Tiana.
Com que el prior portava l’hàbit cartoixà hauria estat
una imprudència sortir al carrer. El prior fou l’únic d’entre tots els
religiosos que conservà sempre l’hàbit durant totes aquelles jornades. La resta
va poder aconseguir vestit de seglar gràcies a les gestions de Joan Garí,
l’alcalde de Tiana. Com que no hauria
estat prudent que l’anéssin a visitar pel perill de posar en evidència els seus hostes, per mitjà d’alguns monjos el
pare prior féu arribar les ordres i instruccions tant als qui vetllaven al
monestir com a alguns dels membres dispersos de la comunitat. A partir del grup
esmentat que havia sortit cap a Sant Fost, un altre havia anat cap a Martorelles
i un tercer es dirigia a Alella.
El dimecres, tres germans i alguns criats amb algunes
armes s’havien quedat per defensar la Cartoixa contra possibles lladregots o
petits grups. Tenien l’ordre de retirar-se per una porta interior en el cas que
es presentés tanta gent que semblés inútil tota resistència. A la nit, muntaren
guàrdia entorn de la Cartoixa, i no quedava ningú dins de la Casa, per por
d’alguna sorpresa.
El dijous, un monjo i tres germans que passaren la nit en
els turons veïns demanaren tornar a la Cartoixa, però els dirigiren cap a Tiana
i hi trobaren hostatge en cases particulars, on s’estigueren fins a l’acabament
dels fets. El pare prior tingué la satisfacció de celebrar cada dia la missa a
les carmelites.
El dijous i el divendres van haver-hi noves alarmes
d’atacs a la Cartoixa com la del dimecres, però no arribaren a concretar-se en
res. Una llevadora de Badalona prestà un
bon servei a la Cartoixa en desviar un centenar d’individus que volien pujar
contra el monestir, amb el pretext que ací els esperaven amb una gran quantitat
de fusells i fins i tot de canons.
Dissabte, el pare prior envià un propi a Barcelona amb
una carta per al capità general, on demanava un nombre determinat de guàrdies
civils que protegissin el monestir. A les dues de la tarda, el tartaner de la
Cartoixa arribava a Can Nolis acompanyat de nou guàrdies civils, els quals
foren conduïts a la Cartoixa, on quedaren instal·lats. Aquesta presència de
força armada a Montalegre havia de tenir efectes inesperats.
Al llarg del mateix dissabte començaren a arribar noves
de Barcelona que feien saber dels estralls comesos pels anarquistes. Els veïns
de Tiana que hostatjaven algun cartoixà hagueren d’esverar-se, principalment en
sentir contar actes de venjança soferts pels que havien acollit sacerdots i
religiosos. Hom s’explica així que quan el pare prior féu preguntar al senyor
rector de Tiana si els cartoixans refugiats podrien assistir a la missa de
l’endemà diumenge sense comprometre els seus hostes, el rector respongué que no
ho creia pas oportú.
L’ambient de pànic augmentà encara més a Tiana a darrera
hora perquè corregué el rumor ( que no quedà confirmat més tard) que hom
preparava un atac nocturn a Montalegre. Llavors els tianencs raonaven que si
els assaltants eren rebutjats aquests, per venjar-se de la desfeta, no
deixarien de baixar a Tiana i emprendre els cartoixans acollits i llurs
protectors. Diverses famílies acudiren
al pare prior suplicant-li que impedís als guàrdies de tirar contra els
anarquistes.
En total eren vint-i-cinc els cartoixans recollits pels
tianencs, gairebé tots pagesos o obrers que tenien com a patrimoni únic, o
quasi, la casa on vivien. Tampoc podia pensar.-se a evacuar tots els cartoixans
acollits a cases de Tiana. I tots els tianencs sense excepció, tot i la por que
tenien, no estaven disposats a deixar
marxar els religiosos fins que s’hagués restablert la normalitat.
Una prova de la protecció dels cartoixans pels tianencs
va tenir per escenari la mateixa casa Nolis. Un veí de Tiana li digué al senyor
Nolis que temia per la seva vida pel fet que tenia acollits a can Nolis dos
cartoixans. Aquests religiosos manifestaren al senyor Nolis que se n’anirien de
seguida per tal de no comprometre més llurs hostes. En sentir-ho la senyora
Rosa Nolis, tia de Joaquim Nolis i propietària de la casa, respongué amb el seu
to vehement i decidit de sempre: “ Qui
és aquest que ve a aquestes hores a destorbar-nos? Que se’n torni.” I
dirigint-se als dos cartoixans afegí: “Vosaltres, aneu-vos-en ben tranquils a
dormir. I al primer revolucionari que es presenti, li obriré el cervell.”
L’endemà va saber-se que els altres cartoixans recollits
a Tiana havien rebut testimoniatges semblants per part de llurs hostes. Després
d’aquesta generositat dels tianencs, el pare prior va trametre a la Cartoixa,
perquè ho fessin saber als guàrdies civils, l’ordre de retirar-se si es
presentava una banda important d’anarquistes.
Sortosament, no s’hi presentà cap grup hostil, ja que
l’ordre del pare prior no fou comunicada al sergent que comandava la força fins
l’endemà. Però quan el sergent va enterar-se’n, féu constar que el prior no
podia demanar a l’autoritat que es retiressin de Montalegre i que ells tenien
de complir les ordres rebudes dels seus caps. Convenia, doncs, remarcar que la
Guàrdia Civil havia estat enviada per protegir Montalegre i no per posar-se al
servei del pare prior.
Durant el diumenge, hom notà que la situació s’encalmava
més cada hora que passava; la gent començava a tenir-ne prou. Tant, que quedà
decidit de tornar al treball el dilluns següent. La vida regular fou represa a
la Cartoixa definitivament el dia 3 d’agost, dimarts, al matí. De totes
maneres, des del dilluns dia 2, a vespres, foren represos els actes
conventuals, ja que el pare prior, amb els monjos que s’hi presentaren,
recitaren els oficis de vespres, i a la nit matines.
El novembre de l’any 1909 el prior i els altres monjos de
la comunitat atorguen la carta de germandat a la família Nolis arran de
l’hospitalitat que van donar al pare prior i altres monjos durant la Setmana
Tràgica.
Poc després d’acabada la Setmana Tràgica, concretament en
el ple municipal del 21 de setembre, s’aprova sol·licitar al ministre de
Governació la instal·lació a Tiana d’una caserna de la Guàrdia Civil composta
de cinc individus, per lo qual l’Ajuntament de Tiana es compromet a facilitar
allotjament gratuït i fer-se càrrec de les despeses de manutenció de
l’esmentada força i llurs famílies.
El pare prior ofereix una subvenció de dues-centes
pessetes, sempre que la corporació es comprometi a disposar que una parella de
la caserna ofereixi cada nit un servei de vigilància de la Cartoixa.
L’any 1910, el ministeri de Governació concedeix una caserna de la
Guàrdia Civil a Tiana, i no reunint les condicions convenients la casa del
carrer de Sant Domènech que s’havia escollit com a “Casa Cuartel”, el prior de
la Cartoixa ofereix un edifici al costat sud de l’edifici de la Conreria. El
prior manifesta que amb l’objectiu de
tenir més a prop i garantir la seguretat de la comunitat, ofereix no sols
l’allotjament gratuït, sinó també que la comunitat es farà càrrec de les
despeses mèdiques de la caserna de la Guàrdia Civil mentre subsisteixi la
caserna a l’edifici de la comunitat. Era evident que la comunitat no volia
tornar a passar un ensurt com el passat durant la Setmana Tràgica. Però va
passar-ho, i molt pitjor, durant la guerra civil.
Josep
Ma Toffoli i Carbonell
