LA FESTA MAJOR
Hi ha un document del segle XI, en que se cita Sant Cebrià de Tiana; en aquest document Guiscafred i la seva dona Filmera venien a l’abat de Sant Cugat unes terres que posseïen a Tiana. Literalment Tiana era esmentada de la manera següent: “ in Chomitato Barch., in marítima, in termine de parrochia S. Cipriani màrtir Tizana.”
No coneixem doncs, des de quan Sant Cebrià és el titular de la parròquia i patró de Tiana, però si sabem que ja ho era l’any 1018. En els primers anys del segle IV té lloc una gran propagació del cristianisme a les nostres comarques a causa de les predicacions de sant Cugat (mercader arribat de l’Àfrica) per les costes laietanes. És possible que fos aquet sant el que va introduir la devoció a Sant Cebrià a Tiana.
Si Sant Cebrià ja era venerat a Tiana des de la primeria del segle IV, ja serien uns 1.700 anys en la que Tiana celebra la seva festa patronal, però segur que la celebra des del 1018, és a dir, d’aquí a cinc anys podrem celebrar un mínim de 1.000 festes patronals.
La festa patronal era una festa que englobava un conjunt de solemnitats amb que una població celebra el seu patronatge. Quan aquesta festa és la més destacada del poble es converteix en la seva festa major.
Les festes majors catalanes se celebren almenys des del segle XIII. Al segle XIV la prodigalitat en les despeses féu que moltes constitucions de bisbats limitessin als clergues el nombre de convidats a l’àpat de festa major. Ferran el Catòlic, en una pragmàtica del 1487, prohibí que es fessin despeses superiors a deu sous per cada foc, però aquesta fou derogada l’any següent a petició dels pagesos, que negociaren amb el rei al•legant el costum de rebre per les festes majors els amics i els parents.
Dintre de la concepció actual de la Festa Major, els llocs naturals dels actes multitudinaris eren l’església per als actes religiosos i l’era per als profans. L’església a Tiana era l’Alegria, antiga parròquia de la Vila, i l’era es buscava gran i cèntrica, pel que en aquells temps ben bé podria ser la de Can Fàbregues, Can Cirera o Ca l’Andreu properes a la parròquia.
L’any 1.597 el Comú de Tiana comprà uns terrenys a La Vilesa als Marí, terrenys en els que actualment hi ha la Plaça de la Vila i l’ajuntament. Segurament amb aquesta adquisició la plaça passaria a ser el punt de trobada.
La festa major necessitava dels forasters, perquè el poble volia mostrar-se als de fora. Abans, el convidat a la festa gaudia d’uns certs privilegis. Els joves vinguts de les poblacions veïnes, deixant de banda rivalitats ancestrals, tenien un tracte especial. Les amigues o la germana d’aquella noia casada feia poc al poble, per posar exemples, formaven part d’aquest foraster institucionalitzat que la festa volia i afavoria , perquè les festes majors propiciaven el festeig i l’aparellament entre persones de diferents poblacions.
L’ofici solemne era una de les cerimònies més importants del primer dia de la festa major. Comptava amb la presència de les autoritats locals i amb la dels capellans dels pobles veïns. El sermó era un acte molt esperat, fins al punt de que es contractaven oradors amb renom per a tal fi.
L’església era doncs un lloc de trobada de la comunitat i la sortida d’ofici un dels moments en què les relacions socials més es feien sentir i d’on sortien matrimonis, acords i tractes econòmics. L’ofici d’un altre dia de la festa major era dedicat al record dels difunts del poble.
Els goigs són poesies populars dedicades a sants o a la Mare de Déu, que es cantaven col•lectivament en actes religiosos destacats per demanar o agrair l’ajut. La missa solemne de festa major era un d’aquests actes destacats en els que es recitaven els goigs. El goigs que coneixem a Sant Cebrià de Tiana són de l’any 1699.
El dinar del dia de Sant Cebrià era una festa familiar, però mantenia una estructura oberta. A diferència del dinar de Nadal, s’admetien forasters, amics o coneguts. Es celebrava al menjador més gran de la masia on es lluïa tot el millor: joc de taula, plats, coberts, copes ...El menjar era abundant i de qualitat.- Les mestresses guardaven els millors pollastres, d’aquells criats a casa, per a aquest dia. La sobretaula llarga i animada convidava a la conversa tot esperant l’hora del ball.
A les masies de Tiana es feia festa grossa, amb els convits, el matar el pollastre, l’anar mudats i l’abandonar per uns dies les llargues jornades laborals al camp.
La presència dels forasters tenia una importància molt gran , sobretot abans del segle XVIII que Tiana tenia poc més de 300 habitants, ja que possibilitava noves relacions personals, afavorides pel context lúdic de la festa, que molt sovint acabaven en festeig. El poble d’aquesta manera s’assegurava una necessària renovació genètica i l’establiment de vincles amb poblacions veïnes.
És obvi imaginar-se el delit amb què tothom esperava la festa major, sobretot la joventut.
Al segle XIX apareix l’envelat i els repertoris de ballables de parella que propiciaven el contacte físic entre ballador i balladora, entre home i dona, ja que els anteriors balls permetien poc més que el contacte de mans.
En programes de les festes majors de Tiana de finals del segle XIX i principis del segle XX veiem que s’interpretaven vals, masurca, xotis, rigodón, polka entre d’altres. La primera referència que tenim d’una sardana per a la festa major a Tiana es de l’any 1908, que fou interpretada juntament amb els altres balls abans esmentats. I ja anys després el pas-doble ,el foxtrt, el xarleston, l’swing, el tango .....
Per la festa major de l’any 1862 va tenir lloc un fet transcendental per a Tiana en general i per les seves festes majors en particular. S’inaugurava un grandiós i magnífic saló de ball que no tenia rival a Catalunya (segons la premsa de l’època) per les seves dimensions, elevat sostre i bon decorat. Era la Sala Giralt que ja ben començat el segle XX va ser el cine Tiana.. Ja per aquestes festes de mitjans del segle XIX està documentat que hi havia castell de focs d’artifici, però no només l’última nit tal com s’ha fet durant el segle XX, si no que hi havia focs les dues últimes nits. No tenim constància des de quan tenim focs d’artifici a la festa major de Tiana, però aquesta és una tradició molt antiga a Catalunya que es remunta als segles XII i XII per la influència que ens deixaren els àrabs.
El ball amb parella que apareix a principis del segle XIX propicia la necessitat d’un lloc per ballar, i d’aquesta manera apareixen a Catalunya cap a l’any 1840 l’envelat que és una construcció temporal per crear un espai lúdic i festiu, tractant-se d’un sostre lleuger suspès per un enginyós sistema d’antenes i cordes que permet de deixar tot l’espai interior sense cap suport i cobrir grans llums amb un pes total de material molt petit.
Recordem que l’origen de l’envelat és català i que es tracta d’una de les aportacions més originals a l’arquitectura popular mundial i que tan gran contribució catalana no mereix l’oblit. La construcció de l’envelat estava basada en la tecnologia marinera del maresme, a on probablement es va originar. L’envelat era una invenció. No resultava de l’ampliació de una tenda. En lloc de recolzar-se sobre l’estructura com el circ, penjava, amb el que s’aconseguia eliminar els postes interiors i col•locar la coberta horitzontal.
L’interior de l’envelat era decorat amb catifes, pintures i estampats que seguien els estils i modes de l’època. No hi mancaven les cadires i les llotges, des d’on les mares miraven esperançades o neguitoses els joves caçadors.
No sabem si quan es va inaugurar la Sala Giralt l’any 1862 a Tiana ja s’havia instal•lat algun envelat anteriorment. Una crònica de l’any 1854, que menciona diversos actes de la festa major i on es realitzaven, no menciona l’existència d’un envelat a Tiana.
A Tiana l’ajuntament no participava en l’organització dels actes de la festa major. La contribució de l’ajuntament es limitava al pagament de l’orquestra per l’ofici i la processó.
Antigament la processó sortia de l’antiga parròquia, avui l’Alegria amb les relíquies de Sant Cebrià.
Les relíquies de Sant Cebrià que tenia Tiana venien a ser una donació que Anton Testas, benefactor de Santa Maria del Mar, va fer l’any 1726 a la parròquia de Tiana. L’any 1822 va ser robada l’urna de plata que contenia la relíquia de sant Cebrià. Els lladres es van endur l’urna i van deixar la relíquia abandonada.
Antigament l’orquestra podia ser molt senzilla, potser només de tres músics , un cornamusaire, un flabiolaire i un tamborinaire, i si un any els recursos eren escassos es limitava a un acordionista que també tocava l’harmònica i els platerets. Els músics estaven els tres dies de festa major al poble, allotjant-se en cases de veïns del poble.
A la segona meitat del segle XIX ( quan el balls de parella s’anaven consolidant a Tiana) i fins a principis del segle XX els actes de la festa major eren organitzats i subvencionats per les entitats de Tiana. L’ajuntament només pagava l’orquestra per als oficis religiosos, i els veïns es trobaven amb balls a la sala Giralt i fins en dos envelats en un mateix any. Eren les entitats les que aixecaven els envelats. El ball d’envelat ja requeria la seva orquestra, per més modesta que fos. Per aquells temps l’envelat s’instal•lava a la Plaça de la Vila.
A finals dels anys 20 del segle XX i durant els anys trenta van haver-hi diverses temptatives d’organitzar una festa major única, però les diferències entre les entitats, principalment les diferències polítiques no van fer possible aquesta festa major única. Des de principis del segle XX es troben festes majors organitzades per “Els Nou Pins”, “El Dorado”, l’Orfeó i el Casino de Tiana.
Eren típics, i molts encara ho recorden, el ball del fanalet, la toia, i el ball de rams, que al mateix temps, feien obsequi a la parella i l’organització podia recollir uns dinerets o provocava l’aparellament dels més joves. També hi havia els balls robats i els de l’escombra que tenen característiques semblants, ja que en ambdós, un dels dos components de la parella era expulsat i substituït per un altre.
El sarauet o ball del migdia, tenia lloc a les 12h del migdia, i era gairebé obligat estrenar-hi vestit. Era un ball dedicat en un principi al fadrins i amb un objectiu clarament de provocar aparellaments.
Omplien la festa major molts altres actes. Per els mes menuts, tradicionals curses com la de sacs, el joc de l’olla, de l’ou, de pomes, la maroma i la cucanya. Per al jovent, curses atlètiques i competicions esportives. Així l’any 1900 tenen lloc diverses proves ciclistes i l’any 1902 té lloc el primer partit de futbol de festa major.
Era normal a l’època, que singulars esdeveniments tinguessin lloc el 16 de setembre a la festa major. Un exemple seria la inauguració esmentada de la sala Giralt l’any 1862. L’any 1896 es dóna per acabada la construcció de l’ajuntament, amb les escoles de nens i nenes, amb el revestiment de la façana, la benedicció pel bisbe de la campana de la parròquia el 1900 després d’acabar les obres de la façana, i la primera pedra del tramvia l’any 1915 i recordar que el tramvia s’havia d’inaugurar per la festa major del 1916, però un fallada tècnica va retardar la inauguració uns 45 dies.
Ja he comentat que l’any 1908 fou interpretada una sardana juntament amb les diferents interpretacions de l’orquestra, però la primera audició de sardanes per la festa major que tenim documentada és la del 16 de setembre de 1920 a las 12h a la sortida de l’ofici. Segurament des d’aquesta data la sardana no ha faltat mai en la programació de la festa major.
L’any 1939 finalitzada la guerra incivil, la festa major té un fort canvi: la festa major única. Desaparegudes per la dictadura les diferents opcions polítiques i amb elles les seves entitats culturals (Ateneu i Foment Cultural d’esquerres i dretes respectivament) la festa major passà a organitzar-se sota el control de l’ajuntament. L’ajuntament s’implicà totalment en la seva organització.
La fira s’instal•là a la plaça de la Vila i l’envelat a l’antic camp de futbol, si bé també va haver-hi alguna festa major al carrer Albèniz, al carrer Matas i al carrer de la Pau amb passeig de la Vilesa. Els pallassos i el ball infantil apareixen a la programació de la festa major l’envelat.
L’any 1987 se incorpora al programa d’actes de la festa major el correfoc, el coet d’inauguració i la figura del pregoner. Des de temps immemorial, un repic de campanes anunciava als tianencs l’inici de la festa major. Avui encara tenim el repic de campanes, el pregó i el coet. El que no se n’assabenta és per que no vol.
L’any 1993 va ser l’últim any amb envelat a la festa major. La causa de la seva desaparició no va ser que la jovent ja no ballés arrambats en parella, ni que els no tan joves deixessin de ballar els típics balls de festa major, doncs mai han deixat de fer-ho. La seva causa va ser exclusivament econòmica, pel seu elevat cost per només tres dies de festa major.
Avui ja no ens fa falta la festa major per trobar parella, però se’n troba, evidentment.
Josep ma Toffoli i Carbonell.- Setembre 2013
