Nº13.- Febrer 2010

LA LLEGENDA DEL TRESOR DE LA CARTOIXA DE MONTALEGRE

La Cartoixa de Montalegre va gaudir de grans possessions i rendes estenent els seus dominis molt més dels que té avui, de manera que la seva relació amb els habitants dels pobles de l’entorn eren molt freqüents. Algunes de les seves propietats més importants eren la Quadra de Mogoda, a Santa Perpètua, que comprenia 258 Ha. amb varies masies, dos molins i fins a una farga. Es cultivava amb colons; la meitat de la seva extensió per a cereals i llegums i la resta en plantacions arbòries i boscos.

El Mas Ram, als afores de Badalona, camí de Montalegre, es tenia en explotació directa sota la prefectura d’un germà convers, i donava feina entre 12 i 15 obrers fixos, a més dels eventuals. El seu producte principal era el vi, unes 200 càrregues anuals, i també donava una bona quantitat d’oli i garrofes.

El Mas Corts existent encara com els anteriors, a tocar amb les terres de la Conreria, en el terme municipal de Sant Fost, rendia uns 20 Hl. de cereals i 42 de llegums a l’any.

La Conreria, una bella i dilatada propietat, composta d’un enorme edifici i nombrosos boscos, va ser adquirida en l’any 1415 pel primer pare prior Domènec de Bonafé, per 7000 sous, és a dir 350 lliures.

Tenia també varis molins, com els de Sant Andreu de Palomar, tocant a Barcelona, que foren adquirits el 1484 pel preu de 4.000 lliures i que gaudien

de varis privilegis reials i el molí Llobarons, en el riu Besòs i terme de Martorelles.

Dos pous de gel, que es nomena pel peculiar d’aquesta indústria avui desapareguda. El més gran a tocar amb la Masia de can Donadéu al que dediquem el número 4 d’aquesta col·lecció, que s’aixeca a l’esquerra, passat el Km. 10 de la carretera de La Roca i que a l’any 1718 produí 1.233 càrregues de gel que foren venudes durant els mesos de juny i juliol a Barcelona a 9 i 10 sous la càrrega.

També tenia varies peces de terra i boscos, quasi bé sempre dins del termes de Tiana, Cabanyes i Sant Fost, així com d’altres finques enclavades en aquest perímetre, tals com la casa de Campsentelles, el castell de Cabanyes i els seus mansos i el de Can Canyelles, del que va venir a ser la Cartoixa de Montalegre en direcció nord, perllongava la seva extensió, i amb molt poques solucions de continuïtat, fins a Santa Perpètua de Mogoda, que tenia en la seva demarcació la finca més important del seu patrimoni i la base més quantiosa del seu pressupost: La Quadra de Mogoda, a l’altre costat del Besòs allunyat d’uns set Km.. El torrent que neix al cap de la Conreria i que sense rodejos d’importància mor al riu, formava una bona, natural i directa via de comunicació. Les urbanitzacions han parcel·lat i desfigurat el camí que en aquelles èpoques el pare Procurador, acompanyat del seu criat, els recorrien amb assiduïtat muntats en els seus muls.

Aquest extens patrimoni, relacionat en propietats rústiques, només era una quarta part del seu patrimoni total. Una altra quarta part corresponia a hipoteques i censos i la meitat restant es distribuïa en préstecs al Principat, a la ciutat de Barcelona, a la Vila i Regne de Mallorca i a les possessions del comte de Prades entre d’altres. Aquesta relació correspon a l’etapa inicial, a la defunció de Joan de Nea en l’any 1459.

De totes aquestes inversions, els delmes, cens, hipoteques, etc., requerien una administració feixuga degut a la gran quantitat de deutors i a la dispersió, ja que s’arribaren a comptar fins a 45 localitats diferents. Des de la mateixa vila de Tiana, a on en benefici propi, delmes i primícies es va tenir col·locat un capital de 1625 lliures, (la primera adquisició és de l’any 1437 per 1025 lliures), s’arribaren a places tan llunyanes com Parets, Granollers, Sant Celoni, Vilassar i Cabrera. També amb el pas dels anys es tingueren crèdits a la ciutat de Sabadell, i a la ciutat de Barcelona es comprà en l’any 1617 una casa en el carrer Copons n-7, per als procuradors i personal de la cartoixa, donant hospitalitat completa a religiosos i d’altres i en les que hi havia al mateix temps cavallerisses.

En l’any 1679, el Capítol General de l’Orde va prohibir noves capitalitzacions a aquelles cartoixes que comptessin amb patrimoni suficient per al seu manteniment, i va disposar que en aquests casos els excedents es fessin servir en millorar les edificacions i en almoines. Segurament amb aquesta decisió del Capítol General  hi ha l’arrel de moltes obres realitzades a la cartoixa de Montalegre a les primeries del segle XVIII, i també podrien ser les obres realitzades en l’antiga parròquia, avui ermita de la Verge de l’Alegria, en l’any 1728 si bé no hi ha cap prova documental de cap aportació per part de la Cartoixa, però recordem que el 23 de novembre de 1447, el papa Nicolau V atorgà una butlla al “Chantre” de Barcelona, en la que li concedí plens poder per a que s’incorporés la rectoria de Tiana i els seus beneficis a favor de la comunitat de Montalegre. Els monjos de Montalegre tenien el dret de presentar en cada vacant de la rectoria de Tiana un nou rector que en aquella època s’anomenava vicari perpetu. Els cartoixans percebien els drets eclesiàstics, dels quals una part era per al vicari perpetu, una altra per a Roma i la resta per al monestir. La cartoixa tenia també el privilegi reial de Carles V, pel que es concedia al monestir la facultat de tenir dos mossos amb armes i el mateix i el mateix uniforme que els fusellers de Valls (mossos d’Esquadra)

També hi ha constància que aquesta activitat en obres, que va agafar a tota la cartoixa, en l’any 1.790 es realitzà una reconstrucció total de la Conreria a l’amenaçar ruïna els seus edificis.

Hi ha una llarga llista d’obres realitzades en la Cartoixa a les primeries del segle XVIII que complien les instruccions donades pel Capítol General de l’Orde, però tant o més extens són els ajuts i les almoines que concediren els cartoixans. A la Conreria cada dia es donava a tots els pobres que es presentaven una lliura de pa, sense fer-ne cap distinció de pobres, amics o contraris, d’individus d’una mateixa família o de varies, de veïns del poble de Tiana o d’estranys, sense que en cap moment s’esbrinés quelcom.

De la Conreria baixava la multitud, que podia constar de centenars de persones a la mongia (entre 700 o 800 pobres), situant-se en el pla o passeig dels xipresos. Allà un llec els hi ensenyava primer la doctrina cristiana i després donar-los una abundant i saborosa sopa. Anècdotes de l’esplendor i magnitud dels ajuts donats pels cartoixans n’ha moltes. Un dia passava un grup de dones a prop de la Conreria i varen enviar-ne una a demanar almoina. El llec els hi preguntar quantes eren, i com que l’enviada respongué que unes quantes, va rebre sense més preguntes unes sis lliures de pa molt bo.

Si la família de l’indigent que demanava es componia de varis individus, la porció de pa es multiplicava pel nombre d’ells. En l’any 1829 va haver-hi una gran nevada a Tiana i de manera extraordinària bastava que una sola de les persones de la família pugés per l’ajut per rebre-la per a tots. Les viudes i malalts mereixien atenció especial, de manera que cada vuit dies es passava un pa de nou lliures a les vídues.

El monestir tenia farmàcia, que ocupava la peça del costat septentrional de l’atri de la mongia i proporcionava gratuïtament les medecines als pobres.

També es repartien vestits complets per als homes necessitats fins que es descobrí que hom els venia. A un veí de Tiana de nom Isidre se li donava tot allò que demanava per assistir a la seva mare paralítica. A un paleta de Tiana que tenia deu fills quasi bé sortits de la lactància, la Cartoixa s’encarregà de la seva manutenció fins que arribessin a l’edat de treballar, procurant-los la cartoixa la feina i que els continuessin protegint.

El cenobi sostenia una escola de primer ensenyament gratuït. Quan s’acoraven els nombrosos boscos, es deixava en peu un bon tros del tronc perquè l’aprofitessin els pobres.

Per acabar amb les almoines, mencionar que els enemics del monestir per a treure valor d’aquestes datives deien que el que feia el monestir era mantenir ganduls.

Amb aquesta llarga introducció ens podem fer una idea del patrimoni de la Cartoixa de Montalegre al tenir lloc els fets de 1835 amb la desamortització i venda de la Cartoixa i la ràpida sortida dels pares cartoixans. Un patrimoni que rendia, en l’any 1835, 13.000 lliures anuals.

En l’any 1835 formaven la comunitat de Montalegre el prior, el vicari, el mestre de novicis, l’encarregat dels cultius, divuit sacerdots més i dotze llecs. El Prior s’havia entrevistat amb el capità general, que li havia assegurat de que en cas de que perillessin els monjos i els interessos del monestir, els avisaria.

El dia 25 de juliol el foc va agafar en els convents de Barcelona, però els cartoixans no en tingueren coneixement fins al matí següent que els hi arribà la noticia per diferents conductes. Aquell mateix matí del 26 de juliol, el Pare Prior va anar cridant a la seva cel·la als monjos i va donar a cadascú una quantitat de diners per  a la seva subsistència. Les quantitats que entregà a cada monjo segons va manifestar posteriorment el fill del procurador de la casa, Andreu Roca, semblen increïbles doncs va afirmar que s’havia entregat a cada sacerdot 50 unces d’or i 10 a cada llec, o sigui, 800 duros i 160 duros respectivament. Segons el tianenc Francesc Andinach les quantitats foren de 10 unces. De totes maneres queda clar que el Prior els hi va repartir diners.

Per la tarda del diumenge dia 26, exceptuant el prior i algun altre monjo, els demés sortiren del monestir, quedant en els seus entorns, uns es refugiaren a Can Sentromà, uns altres a la Conreria. Per la nit del 26 al 27, o potser al matí del 27, les autoritats de Tiana i  els nacionals pujaren al monestir i varen prendre’n possessió amb la fi de protegir i prendre cura dels monjos i del monestir. El dia 27 es va notificar als monjos que retornessin al cenobi. Uns quants en varen fer cas i d’altres es negaren. L’alcalde de Tiana ordenà als monjos que retornessin a les seves cel·les. El dia 27 es realitzà la definitiva dispersió, quedant les autoritats i les milícies de Tiana amos del monestir. Durant els dies 26 i 27, el Prior, monjos i amics van procurar treure de dins i posar a sa i estalvi, mitjançant carros, els béns del monestir. Els monjos foren respectats pels revolucionaris de Tiana. El monestir posseïa moltes relíquies, que per a evitar furts sacrílegs es col·locaven en reliquiaris de fusta . Se’n varen salvar unes quantes i de les altres s’ignoren on anaren a parar.

Hagué una total dispersió dels monjos. Uns s’encaminaren directament cap a França, altres quatre es dirigiren cap a la plana de Vic a on tenien llurs cases. Dos es refugiaren al Masnou a on també s’estigué uns dies el Prior, que posteriorment es dirigí a Tolosa, França després d’una altra estada a Mataró. El pare Bonaventura Garcia es refugià ala casa rectoral de Tiana, dirigint-se posteriorment a Badalona, lloc on una partida de gent armada li prengué els objectes del monestir que havia salvat. Altres monjos s’abrigaren de l’hospitalitat que els hi donaren diferents veïns de Tiana, i fins i tot un d’ells, en Lluís Maria s’establí definitivament a la vila a on morí al cap d’uns anys.

El pare Mestre de Novicis, que va passar uns dies a Tiana acompanyant un pare malalt, va pensar en treure de la sagristia 1.000 duros que tenia amagats. La seva presència al monestir ocupat per a gent esvalotada era impossible i va haver de comptar amb la col·laboració del capità de la milícia de Tiana, Feliu Galzeran, i dos paletes perquè li entreguessin al pare mestre aquesta quantitat. A canvi del favor el pare va remunerar amb part dels diners als tres col·laboradors. Posteriorment es propagà la falsa notícia de que el pare Mestre havia mort per tal de que no fos capturat i pogués fugir amb els diners.   

Un sacerdot i un llec foren afusellats a Granollers. S’establiren en una masia, però entre la gent es xiuxiuejà que els dos frares s’havien portat els tresors de Montalegre i que els havien enterrat a l’església del poble. Havent excavat l’església sense cap resultat afusellaren els dos, acusant-los d’estar confabulats amb la causa carlista, acusació que aleshores es llançava contra tota persona a qui s’odiava.

Alguns monjos en les angusties i penes de la fugida entregaven en dipòsit les seves coses fins i tot a desconeguts, doncs molts cops tampoc podien dur a sobre. Els cartoixans dipositaren en mans del molt lleial Francesc Llimona de Tiana, diversos objectes de valor, tals com a cinc calzes, un ostensori secundari i d’altres coses. Entre els calzes, un era de gran valor. Llimona custodià amb tanta cura aquests objectes, que va guardar secret del calze de gran valor fins i tot a la seva esposa. Com que un dels cartoixans, poc després de sortir del monestir, va ser robat i va perdre la quantitat que li havia donat el rector, va dirigir-se a Llimona que li va fer entrega del millor calze. Al rebre’l el monjo exclamà: “Llimona ja sóc ric”, prova del gran valor de la mencionada peça. Quan en l’any 1.868 els monjos compraren novament el monestir, Llimona els hi féu entrega dels objectes dipositats. Durant aquells dies, Llimona allotjà a casa seva un monjo i li entregà un vestit de seglar per a poder fugir.

El pare conreador confià cinquanta lliures a Joaquim Cuní, veí de Tiana, i va repartir d’altres objectes a la família de Can Sentromà.

A la casa Arqués de Badalona, els monjos coneixedors de la honradesa dels seus habitants, dipositaren nombrosos ornaments i efectes. A l’assabentar-se els lliberals ho denunciaren i si bé no tot, bona part fou aprehès quedant compensats els denunciants amb la meitat del valor dels objectes. Al mossèn de Badalona també li deixaren en custòdia diferents ornaments, casulles, canelobres, etc.

Per l’extracció de fons que després de la fugida s’efectuà en el monestir i per diferents robaments efectuats, sembla ser que els superiors amagaren amb molta traça a l’edifici quantitats respectables, creient-les segures en amagatalls molt meditats. Ja quan acudiren les autoritats de Tiana i els nacional pujaren a la cartoixa, el Prior era disposant el destí de part dels seus fons, doncs tenia en la prioral a sobre la seva taula, paquets de diners en or.

En els dies que transcorregueren entre l’ocupació pels milicians i l’incendi, cadascú anava baixant els objectes que volien i se’ls enduien cap a casa. Un d’aquests milicians baixava una bóta de vi amb l’aixeta posada. Quan va ser enfront de ca la Magdalena aturà el carro i se’n va anar a fer una diligència a la vila. Quan retornà al carro, el vi de la bóta s’havia esfumat.

Els liberals de Tiana començaren fingint que anaven al monestir per a protegir i afavorir als monjos. Quan els religiosos estigueren absents, robaren del monestir tot allò que volgueren, traient el vi, el gra les bèsties, etc.. No volgueren matar els monjos, però si robar al monestir, manifestà anys més tard el tianenc Francesc Andinach.

Després de l’exclaustració, en el Mas Ram, propietat de Montalegre, s’hi guardaren papers de l’arxiu d’aquest monestir. El preciós arxiu de la comunitat es salvà de la destrucció i incendi quasi bé en la seva totalitat, doncs a la Reial Corona d’Aragó existeixen uns 7.000 documents d’ell. En canvi, en aquells dies de saqueig i incendi en algunes cases de Tiana es veien fulls de llibres, fets servir per embolicar cansalada i per  a altres usos semblants.

Segons el bibliotecari del seminari barcelonès, el tianenc doctor Antoni Fàbregues i Caneny, la biblioteca de la cartoixa constava de 5.000 a 6.000 volums. En 1835 fou llençada a l’hort, el que dóna al jardí de la cel·la prioral, i part va patir les flames, una altra es destruí, i una altra part es va salvar. Algunes carretades de llibres varen anar a parar a can Sentromà, de la noble família Fortuny, molt amiga del monestir. Allà estigueren molt de temps, però quan l’estat en tingué notícia, va recollir els llibres apoderant-se d’ells. En total foren 3.565 llibres que es traslladaren a Barcelona en divuit carros, acabant la majoria a la Biblioteca provincial universitària i algun exemplar a l’arxiu municipal barcelonès.

L’alcalde de Tiana escrivia al Govern Militar i Polític de Mataró, que en la matinada del dissabte u d’agost comparegueren un grup d’uns tres o quatre-cents malèvols pels voltants del monestir, cridant visques a Isabel II i a la llibertat, i mort per als frares. Comunicava també que la milícia urbana de Tiana féu una vigorosa resistència però que hagueren de cedir a la força superior, apoderant-se els malèvols de l’edifici i incendiant-lo per tots costats. Al sentir els tirs, els demés urbans de Tiana acudiren acompanyats del sergent segon de la milícia Josep Vivet, que amb els que eren al monestir, que s’havien hagut de retirar, tornaren a apoderar-se del mateix, desapareixent els malèvols sense saber la direcció que prengueren. Si bé va cremar tota la Cartoixa, la Conreria va quedar intacta, només es va cremar la porta i els guarniments de la capella. Des de la carretera reial de Barcelona a Mataró es veien grans i potents flames; i el cruixir de les fustes que cremaven se sentien des de ben lluny.

La Conreria va patir el saqueig igual que la Cartoixa, però no va ser incendiada gràcies a un milicià de Tiana anomenat Lluís Grífol que s’enfrontà amb el seu fusell als incendiaris i amenaçant en fotre un tret al que prengués foc, salvà l’edifici.

De la Conreria es contava el següent episodi: Quan entraren els liberals a la Conreria, un d’ells, anomenat Pau Fàbregues de Tiana, començà a transportar el vi, emmagatzemat a la Conreria, cap a casa seva. Aquest treball l’encomanà a un mosso. Quan ja creia que tenia totes les bótes a casa i ben plenes, estranyat de que el mosso tornés a buscar més vi a la Conreria, li va preguntar si no eren pas plenes les seves bótes, al que el mosso li respongué: Jo tinc el mateix dret al vi que vós; en lloc de portar-lo a casa seva, l’he portat a casa meva.

Tota la comarca coneixia la campana de la Conreria, que datava del temps en que Montalegre era convent de monges, comptant per tant amb molts segles d’existència. Es distingia pel seu vibrant i penetrant so i era coneguda amb el nom de La Mallerenga. Desaparegué del lloc i al cap d’un temps aparegué llençada sota un garrofer en terres del marquès de Monistrol. Sembla ser que finalment acabà a Gibraltar.

I és precisament del nom d’aquesta campana d’on ha sortit el nom d’aquesta col·lecció de cròniques o articles sobre la història de Tiana, en record d’aquesta campana que durant segles amb el seu repicar s’informava a la comarca. Antigament s’anomenava mallerenga a aquella dona xerraire, cridanera i cotilla, i és per aquest motiu que a la campana de la Conreria se la coneixia pel nom de La Mallerenga.

           

Si bé hi ha diverses hipòtesis de quins foren els que varen incendiar el monestir, cap d’elles fou posteriorment confirmada. Nombroses obres d’art que posseïa la cartoixa acabaren en cendres.

En l’any 1.835 abundaven a Tiana exaltats liberals, i havent-hi catòlics sincers, molts d’ells es trobaren forçats a prendre les armes. Les terres de Tiana pagaven el delme al monestir, i hom podia incitar de manera que acabant amb qui ho percebia es podia abolir la prestació. Això, juntament amb la poc creïble història de l’alcalde al Govern Militar fa pensar que els liberals de Tiana volgueren per un costat respectar la vida dels monjos, però per l’altre volien l’abolició del monestir. No van faltar tianencs que intentaren salvar les imatges i altres béns de l’incendi, tals com el mencionat Francesc Llimona i l’amo de can Caneny, Cebrià Fàbregues i Petit. Per l’altre costat, en els balls de Tiana hagué alguna dona que en les seves combinacions lluïen bonics encaixos d’albes de Montalegre

Durant el temps que el Prior fou a Mataró, envià a Tiana al colon del Mas Ram, anomenat Sebastià Roca, persona molt lleial als cartoixans i de gran confiança del Prior. L’encàrrec que duia era de demanar a un tianenc que li fes entrega del botall del vi bo, o sigui la bóta del vi dolç. Al demanar la bóta al veí de Tiana, aquest respongué “altres l’agafaren abans que jo”. Retornà Roca a Mataró amb el seu encàrrec, i al sentir-lo el Prior plorà llàgrimes com a cigrons. Conegut el cas a Tiana, al tianenc li va valer ser anomenat l’espanya barrals, és a dir manyà obridor de barrils, mot que indica el que amb el seu comportament pensava la gent de Tiana.

No tot acabà espoliat, però poca cosa quedà. Consta per exemple que Cebrià Galzeran va comprar dues mules del monestir per 784 rals i que tres campanes de la cartoixa acabaren en el municipi barcelonès. Per un altre costat, els pocs objectes i la seva naturalesa que sortiren a la subhasta i venda, indica que serien residus dels saqueigs.  

No hi ha documentació del detall del què succeí a Montalegre en l’any 1.835. Al disgregar-se de seguida els monjos i no tornar al monestir, no pogueren escriure una memòria del que va passar. No fou fins transcorregut 40 anys, que es recopilaren els fets en base a informació oral donada per a testimonis tianencs, que serien molt joves en el moment dels fets, o bé de descendents que relataven segons havien escoltat sempre a casa. Per aquest motiu, els fets recopilats són incomplets i molt poc rigor i detall.

Les enormes riqueses de la cartoixa i un desconeixement detallat del succeït, va fer néixer una llegenda de la cartoixa: L’enorme tresor que havien deixat amagats els cartoixans en el monestir”

Es digué a Tiana que els monjos tenien un amagatall de diners en el fons de la cisterna la bassa situats a la part baixa de l’hort. Quan transcorregut un temps, un monjo va anar a recollir-lo i es trobà que el tresor que hi havia allà amagat havia desaparegut.

També s’explicava per aquelles dates, que transcorregut un temps i quan la cartoixa ja havia passat a ser propietat privada, es presenta un monjo vestit de seglar, i fingint curiositat per a veure el monestir, que havia dit que havia recorregut molts anys abans, aconseguís que se’l deixés entrar i visitar-lo. Sortí, s’ignora per on, però es trobà una pedra o totxana aixecada, i a dins un amagatall buit, d’on es deduí que va treure el tresor allà amagat. Un fet potser una mica inversemblant però que forma part de la llegenda del tresor de la cartoixa.

Amb la desamortització, les propietats de la cartoixa passaren a mans privades. La Cartoixa, La Conreria, el Mas Ram, la Quadra de la Mogoda, aquesta darrera per a la seva venda per la desamortització es dividí la finca en tres lots, els boscos de la cartoixa, la casa que hi havia a Barcelona en el carrer Copons n-7 i totes les propietats restants. Els nombrosos censos i censals que cobrava el monestir passaren igual que els altres béns a les boques de l’Amortització i a ella acudirien a redimir-los els que ho pagaven. Els nombrosos delmes al principi els va cobrar la mateixa oficina, però finalment en l’any 1.837 varen ser abolits.

L’anomenada desamortització va poder ser una verdadera reforma agrària, sobretot que millorés la sort del camperol castellà, andalús i extremeny, però es va limitar a ser una transferència de béns de l’església a les classes econòmiques fortes, les úniques que tenien capital per a adquirir els béns eclesiàstics.

En l’any 1.867 l’Orde dels cartoixans adquirí un altre cop el monestir i alguna de les seves terres adjuntes pagant per tot, ni més ni menys que 80.000 duros. Sembla ser que el propietari estava disposat a vendre-la per la meitat, i sol·licità en un principi els 80.000 duros per a negociar i regatejar el preu. Gran fou la seva sorpresa, quan l’Orde de la Cartoixa acceptà el preu sense fer cap intent de comprar a més baix preu.

Amb ganes de repoblar la Cartoixa, començaren la restauració del temple i la de la línia de cel·les del costat meridional dels dos claustres grans. Però de cop i volta triomfà la revolució de setembre de 1.868 amb la proclamació de la Primera República i hagueren de renunciar al seu propòsit de restabliment monàstic. Finalment, expulsats de França pel seu govern, els cartoixans vingueren a repoblar Montalegre i el 19 de novembre de l’any 1.901 el cardenal Casañas beneïa i consagrava de nou l’església de la Cartoixa. En aquells moments la comunitat comptava amb 55 religiosos entre pares, llecs i  novicis. Amb posterioritat els cartoixans compraren també la Conreria.

Ja s’ha mencionat que les gents del lloc, tant els veïns de Tiana com els de Badalona, parlaven d’una gran quantitat de diners amagats entre els murs i encara que es realitzaren per tot aquell qui va voler intentar-ho nombroses proves, ningú aconseguí el preuat secret. En canvi, quan la Cartoixa fou adquirida de nou per la comunitat, arribaren allà dos pares, amb interessants documents i plànols, segons manifestaren els habitants dels contorns, dirigint-se al rector de Sant Fost de Campsentelles, per a que els hi permetés recollir d’una vella estàtua de Sant Bru, uns papers que foren amagats allà, quan els seus predecessors abandonaren la Cartoixa.

  

Es contava com a verídic, que buidada l’estàtua de fusta, es trobaren documents que indicaven clarament el lloc a on havien estat enterrats els béns que posseïa la comunitat quan foren expulsats del monestir. Pocs dies després, es començava la restauració de la Cartoixa de Montalegre, interrompuda, tal com hem dit, per la revolució de setembre de 1.868.

En les llegendes queda totalment barrejat la ficció amb la realitat, sense poder saber realment distingir-les. Va existir realment un tresor ocult a la Cartoixa? I d’haver existit, fou posteriorment localitzat, o encara queda una part important d’aquest tresor amagat???

Josep Ma Toffoli i Carbonell

Bibliografia:

Barraquer, G.- Los religiosos en Catalunya durante la primera mitad del siglo XIX. Vol III. Any 1915

La Cartuja de Santa Maria de Montalegre. Compendio Histórico. Any 1.960

Hemeroteca de la Vanguardia