Nº14.- Març 2010

1854.- EL MESTRE CLAVÉ FÉU ESTADA A TIANA.

La vinguda del mestre a la nostra vila no fou pas la d’un excursionista o d’un estiuejant que venia a passar-hi una temporada. El seu desplaçament fortuït fou motivat per les circumstàncies greus que tenien atribolada Barcelona: l’epidèmia colèrica, que s’havia presentat amb una extrema virulència, i el moviment revolucionari iniciat a Vicàlvaro i que s’estengué a la capital barcelonina amb un marcat caràcter social, nou fins llavors en aquests rebomboris. En Clavé no era un home espantadís ni feble que es deixés abatre pels esdeveniments i menys que abandonés els seus companys en moments de perill. El cas llavors presentava, però, un altre aspecte. A causa d l’epidèmia, els teatres restaven tancats i suspesos tots els espectacles i, per consegüent la presència de Clavé era innecessària i àdhuc imprudent perquè l’èxode dels barcelonins que fugien de la ciutat era impressionant. A més a més, i en un altre aspecte, no havia d’exposar-se a persecucions completament inútils i que no farien més que perjudicar l’obra dels seus amors: l’actuació de les societats corals que havia fundat i quina llavor anava germinant, ja tenia proves ben recents dels mals ulls amb què eren mirades i el recel que inspiraven a les autoritats i certs sectors les agrupacions d’obrers sense altre objectiu que el de cantar públicament.

No s’avenien a la idea que els treballadors poguessin reunir-se per una finalitat tan innocent; en tot veien misteris, conspiracions i àdhuc els títols de les cançons i els noms de les entitats corals els semblaven encobridors de maquinacions nefastes. Precisament, en ocasió dels concerts que Clavé, amb els seus, donava als jardins de “La Ninfa” – entre el Passeig de Gràcia i els que foren després Rambla Catalunya i carrer de València fins a Provença – l’Alcalde Corregidor va comminar al propietari del local amb el tancament per permetre que es convertís en una cátedra de vagancia i que la clase obrera debía ocuparse en trabajar y no en cantar. Més tard obligà a que enllumenés el Passeig de Gràcia a despeses seves perquè no hi podia haver seguretat mentre duressin els concerts per la mena de gent que els freqüentava. Finalment, foren sospesos els balls i els concerts i Clavé hagué d’acollir-se a l’hospitalitat dels “Camps Elisis”, quals empresaris no es feien sospitosos a les autoritats. Amb aquests antecedents, es compren que Clavé abandonés temporalment Barcelona, aconsellat pels seus amics i companys, i fou llavors que va instal·lar-se per una temporada a Tiana a l’estiu de 1854.

No es cregui que ací en Clavé fes una vida de repòs deixant-se bressolar per les delícies d’aquesta formosa població, la pau sedant del seu ambient i l’exuberància, llavors, de les seves pinedes, vinyes i tarongerars. Segurament, a Tiana degué traçar el pla de futures campanyes i la reorganització de les masses corals que havien d’escampar-se ràpidament per tot Catalunya i àdhuc fora de la nostra terra. Però, a més, mentre va romandre a la nostre vila, va desplegar una activitat extraordinària.

Els jardins del cafè Giral segons uns, o la Sala Giral segons altres, fou l’escenari i el marc de la seva actuació. No tenim confirmada la data de la construcció de la sala Giral que jo situaria al principi dels anys seixanta. L’any 1846 Francesc Giral consta com estanquer amb un lloc de venda de tabac i que també tenia quinze telers. Ignasi Giral, fill de Francesc, nascut a Tiana l’any 1828, fou cafeter (després de ser sastre) i va fer edificar la Sala Giral. I Pau, un altre fill de Francesc Giral, fou empresari i propietari de la fàbrica tèxtil Giral i alcalde de Tiana. Ambdós, doncs, continuaren els  negocis empresos per llur pare, l’un passant d’estanquer a cafeter i  l’altre muntant una important fàbrica tèxtil.

El Juny de 1851 Ignasi Giral i Viaplana comprà una casa amb el seu pati i sortida per darrere al carrer de la Plaça, constant com a sastre en el  moment de la compra. En aquest primer edifici Ignasi Giral deuria començar el seu negoci de cafeter, segurament compartit amb el seu ofici de sastre, arranjant el pati posterior com a terrassa on Clavé desplegaria la seva activitat. Aquest edifici adquirit el 1851 correspon al que va ser l’entrada al cinema. No li deuria anar malament el negoci i, amb ganes d’ampliar-lo o degut a l’augment de la seva família, l’Ignasi Giral comprava la casa veïna, també amb un hort o pati posterior, a l’octubre de 1856. Aquest segon edifici és on avui hi ha el restaurant “l’Avi Mingo”. Finalment, a l’octubre de 1860, augmentà de  nou la seva propietat en comprar part del pati posterior del seu cosí i veí Francesc de Asís Giral i Portas, adquirint també el dret de treure aigua  del pou de casa del seu cosí. Aquest pati posterior era el de la casa veïna per sota del que va ser l’entrada del cinema. Curiosament, en aquesta última compra Ignasi Giral encara consta com a sastre, i és de suposar que la adquisició de més terreny a la part posterior de casa seva, i l’adquisició del dret a l’aigua del pou veí, la faria per tal de poder edificar la Sala Giral, de aquí la hipòtesi de que la Sala Giral deu ser dels anys seixanta del segle XIX. Baldomer Giral, fill de l’Ignasi, que va continuar amb el negoci, va néixer a Tiana l’any 1855.

Allà, al cafè Giral, Clavé va ensinistrar en pocs dies un cor de jovent, el primer que hi hagué a Tiana. Mentrestant, sol o acompanyat pel cor, en Clavé cantava cançons, tocava la guitarra i sonava la flauta. De tant en tant rebia la visita dels seus amics de Barcelona que li duien noves, rebien instruccions i, entre tots, es preparaven per a les brillants i triomfals jornades que havien de consagrar per sempre més l’obra claveriana.

En una d’aquestes visites, efectuada un diumenge, els membres de “La Societat Coral Euterpe” primera societat coral fundada per Clavé, volgué homenatjar amb un acte senzill el mestre i agrair als tianencs la bona acollida que li havien donat, amb l’execució, amb acompanyament de piano i guitarra, d’un enfilall de balls corejats que foren seguits per la nombrosa concurrència que va assistir-hi, tant de tianencs com de forasters. Com a fi de festa, hom va representar una sarsueleta titulada “Paco Madria”, lletra i música d’en Clavé, en la qual varen prendre part l’autor i el senyor Evarist Bosch.

Aquells tianencs que Clavé va agrupar en la seva estada en una colla de jovent als quals ensenyà a cantar foren els primers que varen conèixer les melodioses estrofes de La Font del Roure, inspirada a Clavé aquí, a Tiana, en el nostre paisatge, en un indret que uns situen pels volts de Can Fàbregas i d’altres pel de Can Sentromà. Sigui com sigui , sembla ben demostrat que La Font del Roure va néixer a Tiana.

Una altra obra d’Anselm Clavé, que segons els historiadors Josep Ma Poblet y Jaume Carbonell va ser estrenada a Tiana, és “La Revolución” dirigint el cor el mestre Clavé.

“La campana” és una cançó revolucionària composada pel republicà Abdó Terradas, el 1841. Fou una cançó molt popular entre la classe treballadora del segle XIX i per alguns el vertader himne de Riego o Marsellesa dels revolucionaris catalans. La historiografia tradicional ha atribuït la lletra de l’himne a Abdó Terrades i la música a Josep Anselm Clavé. Certs biògrafs d’Anselm Clavé dubten d’aquesta interpretació i els fa pensar que l’autor de la música i la lletra de la Campana fou del mateix Abdó Terrades. Clavé posteriorment cità un fragment de la Campana  en la seva obra La Revolución.

En les biografies de Anselm Clavé apareix “La Revolución” datada al març de 1869. L’obra és un himne revolucionari que exalta la lluita del poble pel seu alliberament de la monarquia, i que Clavé va treure a la llum l’any després de la Revolució de Setembre, La Gloriosa. Però contràriament al que tothom havia cregut, hi ha també la teoria de que Clavé no la va compondre en aquell moment per glorificar el fet revolucionari del 1868, si més no en la seva totalitat, sinó que és una obra realitzada el 1854 per a glorificar les mobilitzacions obreres d’aquell any.

I és durant l’estada de Clavé a Tiana de quan tenim noticia de la primera interpretació de la Revolución, a partir de les paraules del cronista del Diari de Barcelona que narra les activitats de Clavé en la nostra Vila publicades el 20 de setembre de 1854.

En la pintoresca población de Tiana se han albergado, durante el funesto predominio del cólera en Barcelona, numerosas familias que han recibido de parte de sus moradores la mas cordial y deferente hospitalidad. Por esto entre vecinos y forasteros ha reinado constantemente una no interrumpida série de recíprocas atenciones, pudiendo citarse como prueba de ello la numerosa concurrencia que diariamente se reune en la galeria del acreditado y espacioso café de D. Ignacio Giralt, cuyo dueño por su parte no perdona medio de complacer á sus favorecedores, disponiendo de un esmerado servicio que puede competir con el de los cafés de la capital.

Merced a la existencia de tan amistosas relaciones, durante las altas horas del dia los forasteros encuentran en la casa del Sr. Giralt, los periódicos de Barcelona y algunos de la corte, y en las primeras horas de la noche se tocan escogidas piezas de música por espertos pianistas, se baila durante un breve rato, y se cantan por aficionados, coros de óperas o canciones nacionales.

Una feliz coincidencia a dado mayor realce á estas modestísimas diversiones que no tienen otro objeto que dar alguna espansion á los ánimos naturalmente contristados en razon de las aflictivas circunstancias que estamos atravesando. D. José Anselmo Clavé, el conocido director de los bailes coreados de los Campos Eliseos; - ese jóven de privilegiado talento, cuyas producciones asi prácticas como musicales llevan impresas el sello del genio, cuando el autor entre las fatigosas tareas de un taller industrial, apenas ha tenido tiempo para dedicarse á estudios literarios y artísticos, - ha fijado su residencia en Tiana. El Sr. Clavé canta y representa sus composiciones; toca la guitarra, la flauta, y bajo se esperta dirección se organiza en breves momentos un acorde coro de voces; con semejante elemento las reuniones de Tiana han cobrado nuevo prestigio.

En razon á lo calamitoso de la época no han tenido efecto en el presente año las funciones propias de la fiesta mayor. Una circunstancia imprevista facilitó no obstante el que en la noche del domingo se improvisara una reunion, revestida del mayor atractivo. Algunos de los apreciables jóvenes que forman parte del coro del señor Clavé, pasaron á Tiana con objeto de visitar á su amigo y maestro, y á una simple indicación, procediendo con la mas obsequiosa amabilidad, se prestaron á cantar, como en un concierto y con acompañamiento de piano y guitarra, una escogida série de danzas coreadas. A nosotros que muchas veces hemos asistido con el mayor interés á oir los coros de los Campos Eliseos, nos produjo un bellísimo efecto el escuchar en otro sitio no menos campestre las delicadas inspiraciones del Sr. Clavé, envueltas, ora en los aires de una festiva contradanza catalana o de un ligero valz pastoril, ora en recuerdos de la jota aragonesa ó en seductores y brillantes destellos de tonadas andaluzas. Algunos de los coros del Sr. Clavé,y un canto patriótico y un anatema contra el último ministerio, son hermosos trozos de música popular. Los vecinos y forasteros de Tiana los aplaudieron con justo entusiasmo. Tambien gustó muchísimo la representación de una linda y corta zarzuela titulada: << Paco Mandria >> desempeñada con mucho acierto por el Sr. Clavé, que es su autor, y por D. Evaristo Bosch.

El Sr. Clavé colocado dignamente al frente de una escogida reunion de jóvenes que dócilmente escuchan sus instrucciones; dotado de talento, de inspiración y de buena voluntad, ha creado una escuela que puede ser fecunda en resultados, estableciendo el primero en Barcelona esos coros populares tan generalizados en Alemania y que tan favorables resultados producen para la propagacion y desarrollo del buen gusto musical. El Sr. Clavé es en el dia, - no sin justo motivo, - el poeta, el cantor favorito y predilecto del pueblo.

Com bé diu la crònica, amb motiu de l’epidèmia foren suspesos els actes de La Festa Major. Però de totes maneres la nit del diumenge 17 de setembre va tenir lloc l’esmentada actuació.

El cronista no esmenta el títol concret de “La Revolución”, però per la descripció que fa, es pot deduir que es tracta d’aquesta obra. Ja a Barcelona, durant la temporada del 1855, Clavé la va programar amb el seu títol de La Revolución als concerts efectuats als Camps Elisis els dies 27-05-1855 i 28-05-1855, sense que es torni  a tenir-ne notícies fins el 1869, data en la qual s’ha atribuït, sense tenir en compte aquest precedent

Que l’estada de Clavé a la vila de Tiana  refugiant-se de l’epidèmia de còlera que castigà fortament Barcelona durant l’estiu del 1854 era una pràctica que havien fet moltes famílies que podien permetre’s sortir de la ciutat durant una temporada fins que passés el perill de contagi, queda reflectit en un altra crònica del Diari de Barcelona del 26 de setembre de 1854, quedant palès que Clavé no es va saber estar quiet a Tiana i sovint va ser l’ànima de reunions socials i teatrals a les que hi acudien sovint, tal com hem llegit a la anterior crònica del Diari de Barcelona, alguns membres de la Societat Coral La Fraternidad que ell dirigia a Barcelona, per a interpretar algunes peces del seu repertori.

L’esmentada crònica del Diari de Barcelona diu: Tiana 25 de setembre.

El Excmo. Sr. D. Pascual Madoz, deseoso de abrazar á algunas personas amigas, y alguna de ellas compañeras de emigración, que residen en Tiana, les avisó que en la tarde de ayer, si se lo permitian las muchas y graves atenciones del cargo que ejerce, pasaria á visitarlas. Efectivamente, pudo cumplirles su oferta, y los tianenses, y las muchas personas que accidentalmente residen en este pueblo, tuvieron la mayor satisfacción en que tan feliz conyuntura les proporcionase la ocasión de mostrar sus simpatías á la persona que tan noblemente ha hecho frente, en las calamitosas circunstancias que estamos atravesando, á todas las atenciones y conflictos que se han presentado, asi en la capital, como en distintos puntos de la provincia.

El Sr. De Madoz llegó á la estacin de Mongat con el ferro-carril de las tres de la tarde, y fue recibido por el Ayuntamiento de Tiana, presidido por su digno alcalde D. Pablo Giralt, y por comisiones de vecinos y forasteros. La población presentaba el animado aspecto de un dia de fiesta mayor. S.E. descansó un breve rato en la casa del Sr. Alcalde; después pasó a visitar la casa de Galceran y la en que habita el Sr. D. Rafael Degollada.

En el café se improvisó un pequeño baile y una seccion de coros del Sr. Clavé dio mayor realce á la fiesta. Al anochecer volvió el Sr. Gobernador á la casa del Sr. Giralt, en donde se tenia preparado un ramillete, que, si bien dispuesto con modesta sencillez, tenia al menos el aliciente de que era expresión de los mejores deseos y tributo sincero del mas amistoso aprecio. Algunos brindis, alusivos á las circunstancias, y en los cuales el Sr. Madoz consignó las bellas ideas de que se siente poseido en el bien del pais y de la prosperidad de Cataluña, coronaron dignamente la fiesta.

La hermosa casa de recreo del señor Tapis, apareció victoriosamente adornada con banderas é iluminada con faroles de colores. El señor Madoz, seguido de numerosa comitiva, y precedido de varias personas que llevaban hachas de cera, presenció en dicha casa el disparo de algunos fuegos de artificio, y los preparativos para elevar un globo aerostático, que no pudo tener efecto por causa del tiempo. Durante esta segunda funcion, los coros del señor Clavé, volvieron á amenizar los intermedios con alguno de sus armoniosos cantos.

A las diez de la noche se embarcaba el señor Gobernador en un tren especial, mostrándose vivamente complacido de la galante y entusiasta acogida que acababa de dispensarle. El pueblo de Tiana conservará un grato é inolvidable recuerdo de la visita del Exmo. Sr. D. Pascual Madoz.

Per completar algunes dades  que ens dóna el cronista mencionem que el Excm. Sr. D. Pascual Madoz, polític espanyol de tendència liberal, al triomfar la revolució de 1854 fou nomenat Governador Civil de Barcelona el 9 d’agost de 1854. El 1838 havia estat elegit diputat per Lleida i l’any 1855 fou nomenat Ministre d’Hisenda. Entre 1830 i 1832 va estar exiliat a França, per aquest motiu el cronista parla de saludar i abraçar a Tiana a companys d’emigració. Segurament els Galceran podrien haver estat uns d’aquests companys d’emigració 

El Sr. Rafael Degollada que habitava en Can Galceran (avui Can Jordana) era un advocat i polític liberal que havia estat nomenat regidor de l’ajuntament de Barcelona, president de la Junta Suprema de Govern de la província de Barcelona, i que l’any 1854 fou elegit diputat a les corts constituents. Hem de suposar que el Sr. Degollada era amic de la família Galceran, que eren de forta convicció lliberal, i també va venir a Tiana per refugiar-se de l’epidèmia.

No he aconseguit esbrinar qui era el senyor Tapis i la seva bonica casa d‘estiueig, però per aquestes cròniques podem suposar que la colònia de forasters  començava a créixer ràpidament desprès de la inauguració  del tren a Mataró l’any 1848. El cronista, per altre part, destaca les moltes persones que accidentalment residien a Tiana amb motiu de l’epidèmia

No sabem exactament quan va arribar Clavé a Tiana, però tenint en compte el desenvolupament de  l’epidèmia a Barcelona , i que els diumenges 23 i 30 de juliol van actuar als Camps Elisis (situats al Passeig de Garcia) els grups de cors dirigits per Clavé, podem suposar que la seva arribada podria ser a principis d’agost.

Tranquil·litzada Barcelona – apaivagada quan menys l’epidèmia – retornà en Clavé a la brega i es indubtable que va emportar-se un bon record de Tiana. Tampoc coneixem la data exacta de quan Clavé va tornar a Barcelona.

Les cròniques de l’època, parlen que molts barcelonins van començar a tornar a Barcelona a primers d’octubre. El 7 d’octubre la Junta Permanent de Sanitat anuncia que a la ciutat de Barcelona desapareix el còlera en la seva forma epidèmica. El diumenge 8 d’octubre es canta a la parròquia de Tiana un Te-Deum en acció de gràcies per la fi de l’epidèmia. El dia 10 d’octubre té lloc el Te-Deum a la ciutat de Barcelona.

El diumenge 29 la direcció dels Camps Elisis anuncia que debido a la gran aceptación con una numerosa concurrencia que habían tenido los bailes coreados que se habían celebrado antes de la epidemia en el Salón Circular en las tardes de los días de fiesta, había dispuesto que  partir del mencionado día 29 que el acreditado cuerpo de coros dirigido por su inteligente maestro D. José Anselmo Clavé verifique en la tarde de ese día el canto de diversas piezas. En el programa de l’esmentat dia 29 d’octubre hi apareix una contradansa catalana: “La font del roure”.

Es pot comprovar que en les successives tardes dels dies de festa durant el mes de novembre varen actuar els cors dirigits per Clavé als Camps Elisis. Seria, doncs, durant el  mes d’octubre que Clavé deixaria Tiana, tornant a Barcelona, després d’uns dos mesos d’estada a la nostra vila.

Per finalitzar aquest article, repassem la incidència de l’epidèmia de còlera a Tiana. A Tiana va afectar principalment el barri de Marina, és a dir, Montgat. Aquesta epidèmia va desbordar definitivament el vell cementiri i es van començar immediatament les obres de l’actual en uns terrenys adquirits a Joan Junoy i Polvent, propietari de Can Cirera.

El 20 d’agost del 1854, vista la situació, el Ple de l’Ajuntament, reunits els regidors i els màxims contribuents, va acordar la creació d’un nou cementiri i va quedar oberta i sense tancar la sessió fins que s’escollissin uns terrenys per al nou cementiri. L’endemà, 21 d’agost, reunits a la casa del campaner, es van dirigir a la vinya contigua abans anomenada de Padró i Alsina i llavors propietat de Joan Junoy i Pelvent, van reconèixer el terreny i va resultar que complia les circumstancies que preveien les lleis per a la construcció d’un nou cementiri. Immediatament van començar les obres, que van ser subvencionades en la part més important per l’avançament de 3.500 rals de billó que va fer el Sr. Pau Giralt Vilaplana i en un altra petita part, pels 800 rals de billó que va avançar el Sr. Joan Francí, quantitats que al cap de vint anys encara no els havien estat restituïdes.

Tan gran i urgent era la necessitat d’aquest nou cementiri que es van començar a enterrar els primers morts abans de tenir el corresponent permís del governador, per la qual cosa els regidors  de  Tiana  van  rebre  una forta

 sanció. Aquesta sanció els va ser retirada  després  de  presentar  el corresponent recurs i demostrar el gran esforç amb què els regidors havien ajudat els afectats per l’epidèmia de còlera.

L’any 1854 hi va haver 149 defuncions a Tiana davant les 56 de l’any 1853, les 49 de l’any 1856 i 53 del 1857. Amb aquests números podríem afirmar que les víctimes a Tiana de l’epidèmia del còlera del 1854 eren gairebé un centenar  i com segons una noticia publicada al Diari de Barcelona, a Montgat l’epidèmia havia causat la mort del voltant del 20% de la seva població, podríem afirmar que la totalitat o casi la totalitat dels afectats a Tiana eren del barri de Montgat.

Entre l’11 d’agost i l’1 d’octubre, dates de l’epidèmia, hi va haver a Tiana un total de 109 defuncions per tots els conceptes.

Josep Ma Toffoli i Carbonell

Nº13.- Febrer 2010

LA LLEGENDA DEL TRESOR DE LA CARTOIXA DE MONTALEGRE

La Cartoixa de Montalegre va gaudir de grans possessions i rendes estenent els seus dominis molt més dels que té avui, de manera que la seva relació amb els habitants dels pobles de l’entorn eren molt freqüents. Algunes de les seves propietats més importants eren la Quadra de Mogoda, a Santa Perpètua, que comprenia 258 Ha. amb varies masies, dos molins i fins a una farga. Es cultivava amb colons; la meitat de la seva extensió per a cereals i llegums i la resta en plantacions arbòries i boscos.

El Mas Ram, als afores de Badalona, camí de Montalegre, es tenia en explotació directa sota la prefectura d’un germà convers, i donava feina entre 12 i 15 obrers fixos, a més dels eventuals. El seu producte principal era el vi, unes 200 càrregues anuals, i també donava una bona quantitat d’oli i garrofes.

El Mas Corts existent encara com els anteriors, a tocar amb les terres de la Conreria, en el terme municipal de Sant Fost, rendia uns 20 Hl. de cereals i 42 de llegums a l’any.

La Conreria, una bella i dilatada propietat, composta d’un enorme edifici i nombrosos boscos, va ser adquirida en l’any 1415 pel primer pare prior Domènec de Bonafé, per 7000 sous, és a dir 350 lliures.

Tenia també varis molins, com els de Sant Andreu de Palomar, tocant a Barcelona, que foren adquirits el 1484 pel preu de 4.000 lliures i que gaudien

de varis privilegis reials i el molí Llobarons, en el riu Besòs i terme de Martorelles.

Dos pous de gel, que es nomena pel peculiar d’aquesta indústria avui desapareguda. El més gran a tocar amb la Masia de can Donadéu al que dediquem el número 4 d’aquesta col·lecció, que s’aixeca a l’esquerra, passat el Km. 10 de la carretera de La Roca i que a l’any 1718 produí 1.233 càrregues de gel que foren venudes durant els mesos de juny i juliol a Barcelona a 9 i 10 sous la càrrega.

També tenia varies peces de terra i boscos, quasi bé sempre dins del termes de Tiana, Cabanyes i Sant Fost, així com d’altres finques enclavades en aquest perímetre, tals com la casa de Campsentelles, el castell de Cabanyes i els seus mansos i el de Can Canyelles, del que va venir a ser la Cartoixa de Montalegre en direcció nord, perllongava la seva extensió, i amb molt poques solucions de continuïtat, fins a Santa Perpètua de Mogoda, que tenia en la seva demarcació la finca més important del seu patrimoni i la base més quantiosa del seu pressupost: La Quadra de Mogoda, a l’altre costat del Besòs allunyat d’uns set Km.. El torrent que neix al cap de la Conreria i que sense rodejos d’importància mor al riu, formava una bona, natural i directa via de comunicació. Les urbanitzacions han parcel·lat i desfigurat el camí que en aquelles èpoques el pare Procurador, acompanyat del seu criat, els recorrien amb assiduïtat muntats en els seus muls.

Aquest extens patrimoni, relacionat en propietats rústiques, només era una quarta part del seu patrimoni total. Una altra quarta part corresponia a hipoteques i censos i la meitat restant es distribuïa en préstecs al Principat, a la ciutat de Barcelona, a la Vila i Regne de Mallorca i a les possessions del comte de Prades entre d’altres. Aquesta relació correspon a l’etapa inicial, a la defunció de Joan de Nea en l’any 1459.

De totes aquestes inversions, els delmes, cens, hipoteques, etc., requerien una administració feixuga degut a la gran quantitat de deutors i a la dispersió, ja que s’arribaren a comptar fins a 45 localitats diferents. Des de la mateixa vila de Tiana, a on en benefici propi, delmes i primícies es va tenir col·locat un capital de 1625 lliures, (la primera adquisició és de l’any 1437 per 1025 lliures), s’arribaren a places tan llunyanes com Parets, Granollers, Sant Celoni, Vilassar i Cabrera. També amb el pas dels anys es tingueren crèdits a la ciutat de Sabadell, i a la ciutat de Barcelona es comprà en l’any 1617 una casa en el carrer Copons n-7, per als procuradors i personal de la cartoixa, donant hospitalitat completa a religiosos i d’altres i en les que hi havia al mateix temps cavallerisses.

En l’any 1679, el Capítol General de l’Orde va prohibir noves capitalitzacions a aquelles cartoixes que comptessin amb patrimoni suficient per al seu manteniment, i va disposar que en aquests casos els excedents es fessin servir en millorar les edificacions i en almoines. Segurament amb aquesta decisió del Capítol General  hi ha l’arrel de moltes obres realitzades a la cartoixa de Montalegre a les primeries del segle XVIII, i també podrien ser les obres realitzades en l’antiga parròquia, avui ermita de la Verge de l’Alegria, en l’any 1728 si bé no hi ha cap prova documental de cap aportació per part de la Cartoixa, però recordem que el 23 de novembre de 1447, el papa Nicolau V atorgà una butlla al “Chantre” de Barcelona, en la que li concedí plens poder per a que s’incorporés la rectoria de Tiana i els seus beneficis a favor de la comunitat de Montalegre. Els monjos de Montalegre tenien el dret de presentar en cada vacant de la rectoria de Tiana un nou rector que en aquella època s’anomenava vicari perpetu. Els cartoixans percebien els drets eclesiàstics, dels quals una part era per al vicari perpetu, una altra per a Roma i la resta per al monestir. La cartoixa tenia també el privilegi reial de Carles V, pel que es concedia al monestir la facultat de tenir dos mossos amb armes i el mateix i el mateix uniforme que els fusellers de Valls (mossos d’Esquadra)

També hi ha constància que aquesta activitat en obres, que va agafar a tota la cartoixa, en l’any 1.790 es realitzà una reconstrucció total de la Conreria a l’amenaçar ruïna els seus edificis.

Hi ha una llarga llista d’obres realitzades en la Cartoixa a les primeries del segle XVIII que complien les instruccions donades pel Capítol General de l’Orde, però tant o més extens són els ajuts i les almoines que concediren els cartoixans. A la Conreria cada dia es donava a tots els pobres que es presentaven una lliura de pa, sense fer-ne cap distinció de pobres, amics o contraris, d’individus d’una mateixa família o de varies, de veïns del poble de Tiana o d’estranys, sense que en cap moment s’esbrinés quelcom.

De la Conreria baixava la multitud, que podia constar de centenars de persones a la mongia (entre 700 o 800 pobres), situant-se en el pla o passeig dels xipresos. Allà un llec els hi ensenyava primer la doctrina cristiana i després donar-los una abundant i saborosa sopa. Anècdotes de l’esplendor i magnitud dels ajuts donats pels cartoixans n’ha moltes. Un dia passava un grup de dones a prop de la Conreria i varen enviar-ne una a demanar almoina. El llec els hi preguntar quantes eren, i com que l’enviada respongué que unes quantes, va rebre sense més preguntes unes sis lliures de pa molt bo.

Si la família de l’indigent que demanava es componia de varis individus, la porció de pa es multiplicava pel nombre d’ells. En l’any 1829 va haver-hi una gran nevada a Tiana i de manera extraordinària bastava que una sola de les persones de la família pugés per l’ajut per rebre-la per a tots. Les viudes i malalts mereixien atenció especial, de manera que cada vuit dies es passava un pa de nou lliures a les vídues.

El monestir tenia farmàcia, que ocupava la peça del costat septentrional de l’atri de la mongia i proporcionava gratuïtament les medecines als pobres.

També es repartien vestits complets per als homes necessitats fins que es descobrí que hom els venia. A un veí de Tiana de nom Isidre se li donava tot allò que demanava per assistir a la seva mare paralítica. A un paleta de Tiana que tenia deu fills quasi bé sortits de la lactància, la Cartoixa s’encarregà de la seva manutenció fins que arribessin a l’edat de treballar, procurant-los la cartoixa la feina i que els continuessin protegint.

El cenobi sostenia una escola de primer ensenyament gratuït. Quan s’acoraven els nombrosos boscos, es deixava en peu un bon tros del tronc perquè l’aprofitessin els pobres.

Per acabar amb les almoines, mencionar que els enemics del monestir per a treure valor d’aquestes datives deien que el que feia el monestir era mantenir ganduls.

Amb aquesta llarga introducció ens podem fer una idea del patrimoni de la Cartoixa de Montalegre al tenir lloc els fets de 1835 amb la desamortització i venda de la Cartoixa i la ràpida sortida dels pares cartoixans. Un patrimoni que rendia, en l’any 1835, 13.000 lliures anuals.

En l’any 1835 formaven la comunitat de Montalegre el prior, el vicari, el mestre de novicis, l’encarregat dels cultius, divuit sacerdots més i dotze llecs. El Prior s’havia entrevistat amb el capità general, que li havia assegurat de que en cas de que perillessin els monjos i els interessos del monestir, els avisaria.

El dia 25 de juliol el foc va agafar en els convents de Barcelona, però els cartoixans no en tingueren coneixement fins al matí següent que els hi arribà la noticia per diferents conductes. Aquell mateix matí del 26 de juliol, el Pare Prior va anar cridant a la seva cel·la als monjos i va donar a cadascú una quantitat de diners per  a la seva subsistència. Les quantitats que entregà a cada monjo segons va manifestar posteriorment el fill del procurador de la casa, Andreu Roca, semblen increïbles doncs va afirmar que s’havia entregat a cada sacerdot 50 unces d’or i 10 a cada llec, o sigui, 800 duros i 160 duros respectivament. Segons el tianenc Francesc Andinach les quantitats foren de 10 unces. De totes maneres queda clar que el Prior els hi va repartir diners.

Per la tarda del diumenge dia 26, exceptuant el prior i algun altre monjo, els demés sortiren del monestir, quedant en els seus entorns, uns es refugiaren a Can Sentromà, uns altres a la Conreria. Per la nit del 26 al 27, o potser al matí del 27, les autoritats de Tiana i  els nacionals pujaren al monestir i varen prendre’n possessió amb la fi de protegir i prendre cura dels monjos i del monestir. El dia 27 es va notificar als monjos que retornessin al cenobi. Uns quants en varen fer cas i d’altres es negaren. L’alcalde de Tiana ordenà als monjos que retornessin a les seves cel·les. El dia 27 es realitzà la definitiva dispersió, quedant les autoritats i les milícies de Tiana amos del monestir. Durant els dies 26 i 27, el Prior, monjos i amics van procurar treure de dins i posar a sa i estalvi, mitjançant carros, els béns del monestir. Els monjos foren respectats pels revolucionaris de Tiana. El monestir posseïa moltes relíquies, que per a evitar furts sacrílegs es col·locaven en reliquiaris de fusta . Se’n varen salvar unes quantes i de les altres s’ignoren on anaren a parar.

Hagué una total dispersió dels monjos. Uns s’encaminaren directament cap a França, altres quatre es dirigiren cap a la plana de Vic a on tenien llurs cases. Dos es refugiaren al Masnou a on també s’estigué uns dies el Prior, que posteriorment es dirigí a Tolosa, França després d’una altra estada a Mataró. El pare Bonaventura Garcia es refugià ala casa rectoral de Tiana, dirigint-se posteriorment a Badalona, lloc on una partida de gent armada li prengué els objectes del monestir que havia salvat. Altres monjos s’abrigaren de l’hospitalitat que els hi donaren diferents veïns de Tiana, i fins i tot un d’ells, en Lluís Maria s’establí definitivament a la vila a on morí al cap d’uns anys.

El pare Mestre de Novicis, que va passar uns dies a Tiana acompanyant un pare malalt, va pensar en treure de la sagristia 1.000 duros que tenia amagats. La seva presència al monestir ocupat per a gent esvalotada era impossible i va haver de comptar amb la col·laboració del capità de la milícia de Tiana, Feliu Galzeran, i dos paletes perquè li entreguessin al pare mestre aquesta quantitat. A canvi del favor el pare va remunerar amb part dels diners als tres col·laboradors. Posteriorment es propagà la falsa notícia de que el pare Mestre havia mort per tal de que no fos capturat i pogués fugir amb els diners.   

Un sacerdot i un llec foren afusellats a Granollers. S’establiren en una masia, però entre la gent es xiuxiuejà que els dos frares s’havien portat els tresors de Montalegre i que els havien enterrat a l’església del poble. Havent excavat l’església sense cap resultat afusellaren els dos, acusant-los d’estar confabulats amb la causa carlista, acusació que aleshores es llançava contra tota persona a qui s’odiava.

Alguns monjos en les angusties i penes de la fugida entregaven en dipòsit les seves coses fins i tot a desconeguts, doncs molts cops tampoc podien dur a sobre. Els cartoixans dipositaren en mans del molt lleial Francesc Llimona de Tiana, diversos objectes de valor, tals com a cinc calzes, un ostensori secundari i d’altres coses. Entre els calzes, un era de gran valor. Llimona custodià amb tanta cura aquests objectes, que va guardar secret del calze de gran valor fins i tot a la seva esposa. Com que un dels cartoixans, poc després de sortir del monestir, va ser robat i va perdre la quantitat que li havia donat el rector, va dirigir-se a Llimona que li va fer entrega del millor calze. Al rebre’l el monjo exclamà: “Llimona ja sóc ric”, prova del gran valor de la mencionada peça. Quan en l’any 1.868 els monjos compraren novament el monestir, Llimona els hi féu entrega dels objectes dipositats. Durant aquells dies, Llimona allotjà a casa seva un monjo i li entregà un vestit de seglar per a poder fugir.

El pare conreador confià cinquanta lliures a Joaquim Cuní, veí de Tiana, i va repartir d’altres objectes a la família de Can Sentromà.

A la casa Arqués de Badalona, els monjos coneixedors de la honradesa dels seus habitants, dipositaren nombrosos ornaments i efectes. A l’assabentar-se els lliberals ho denunciaren i si bé no tot, bona part fou aprehès quedant compensats els denunciants amb la meitat del valor dels objectes. Al mossèn de Badalona també li deixaren en custòdia diferents ornaments, casulles, canelobres, etc.

Per l’extracció de fons que després de la fugida s’efectuà en el monestir i per diferents robaments efectuats, sembla ser que els superiors amagaren amb molta traça a l’edifici quantitats respectables, creient-les segures en amagatalls molt meditats. Ja quan acudiren les autoritats de Tiana i els nacional pujaren a la cartoixa, el Prior era disposant el destí de part dels seus fons, doncs tenia en la prioral a sobre la seva taula, paquets de diners en or.

En els dies que transcorregueren entre l’ocupació pels milicians i l’incendi, cadascú anava baixant els objectes que volien i se’ls enduien cap a casa. Un d’aquests milicians baixava una bóta de vi amb l’aixeta posada. Quan va ser enfront de ca la Magdalena aturà el carro i se’n va anar a fer una diligència a la vila. Quan retornà al carro, el vi de la bóta s’havia esfumat.

Els liberals de Tiana començaren fingint que anaven al monestir per a protegir i afavorir als monjos. Quan els religiosos estigueren absents, robaren del monestir tot allò que volgueren, traient el vi, el gra les bèsties, etc.. No volgueren matar els monjos, però si robar al monestir, manifestà anys més tard el tianenc Francesc Andinach.

Després de l’exclaustració, en el Mas Ram, propietat de Montalegre, s’hi guardaren papers de l’arxiu d’aquest monestir. El preciós arxiu de la comunitat es salvà de la destrucció i incendi quasi bé en la seva totalitat, doncs a la Reial Corona d’Aragó existeixen uns 7.000 documents d’ell. En canvi, en aquells dies de saqueig i incendi en algunes cases de Tiana es veien fulls de llibres, fets servir per embolicar cansalada i per  a altres usos semblants.

Segons el bibliotecari del seminari barcelonès, el tianenc doctor Antoni Fàbregues i Caneny, la biblioteca de la cartoixa constava de 5.000 a 6.000 volums. En 1835 fou llençada a l’hort, el que dóna al jardí de la cel·la prioral, i part va patir les flames, una altra es destruí, i una altra part es va salvar. Algunes carretades de llibres varen anar a parar a can Sentromà, de la noble família Fortuny, molt amiga del monestir. Allà estigueren molt de temps, però quan l’estat en tingué notícia, va recollir els llibres apoderant-se d’ells. En total foren 3.565 llibres que es traslladaren a Barcelona en divuit carros, acabant la majoria a la Biblioteca provincial universitària i algun exemplar a l’arxiu municipal barcelonès.

L’alcalde de Tiana escrivia al Govern Militar i Polític de Mataró, que en la matinada del dissabte u d’agost comparegueren un grup d’uns tres o quatre-cents malèvols pels voltants del monestir, cridant visques a Isabel II i a la llibertat, i mort per als frares. Comunicava també que la milícia urbana de Tiana féu una vigorosa resistència però que hagueren de cedir a la força superior, apoderant-se els malèvols de l’edifici i incendiant-lo per tots costats. Al sentir els tirs, els demés urbans de Tiana acudiren acompanyats del sergent segon de la milícia Josep Vivet, que amb els que eren al monestir, que s’havien hagut de retirar, tornaren a apoderar-se del mateix, desapareixent els malèvols sense saber la direcció que prengueren. Si bé va cremar tota la Cartoixa, la Conreria va quedar intacta, només es va cremar la porta i els guarniments de la capella. Des de la carretera reial de Barcelona a Mataró es veien grans i potents flames; i el cruixir de les fustes que cremaven se sentien des de ben lluny.

La Conreria va patir el saqueig igual que la Cartoixa, però no va ser incendiada gràcies a un milicià de Tiana anomenat Lluís Grífol que s’enfrontà amb el seu fusell als incendiaris i amenaçant en fotre un tret al que prengués foc, salvà l’edifici.

De la Conreria es contava el següent episodi: Quan entraren els liberals a la Conreria, un d’ells, anomenat Pau Fàbregues de Tiana, començà a transportar el vi, emmagatzemat a la Conreria, cap a casa seva. Aquest treball l’encomanà a un mosso. Quan ja creia que tenia totes les bótes a casa i ben plenes, estranyat de que el mosso tornés a buscar més vi a la Conreria, li va preguntar si no eren pas plenes les seves bótes, al que el mosso li respongué: Jo tinc el mateix dret al vi que vós; en lloc de portar-lo a casa seva, l’he portat a casa meva.

Tota la comarca coneixia la campana de la Conreria, que datava del temps en que Montalegre era convent de monges, comptant per tant amb molts segles d’existència. Es distingia pel seu vibrant i penetrant so i era coneguda amb el nom de La Mallerenga. Desaparegué del lloc i al cap d’un temps aparegué llençada sota un garrofer en terres del marquès de Monistrol. Sembla ser que finalment acabà a Gibraltar.

I és precisament del nom d’aquesta campana d’on ha sortit el nom d’aquesta col·lecció de cròniques o articles sobre la història de Tiana, en record d’aquesta campana que durant segles amb el seu repicar s’informava a la comarca. Antigament s’anomenava mallerenga a aquella dona xerraire, cridanera i cotilla, i és per aquest motiu que a la campana de la Conreria se la coneixia pel nom de La Mallerenga.

           

Si bé hi ha diverses hipòtesis de quins foren els que varen incendiar el monestir, cap d’elles fou posteriorment confirmada. Nombroses obres d’art que posseïa la cartoixa acabaren en cendres.

En l’any 1.835 abundaven a Tiana exaltats liberals, i havent-hi catòlics sincers, molts d’ells es trobaren forçats a prendre les armes. Les terres de Tiana pagaven el delme al monestir, i hom podia incitar de manera que acabant amb qui ho percebia es podia abolir la prestació. Això, juntament amb la poc creïble història de l’alcalde al Govern Militar fa pensar que els liberals de Tiana volgueren per un costat respectar la vida dels monjos, però per l’altre volien l’abolició del monestir. No van faltar tianencs que intentaren salvar les imatges i altres béns de l’incendi, tals com el mencionat Francesc Llimona i l’amo de can Caneny, Cebrià Fàbregues i Petit. Per l’altre costat, en els balls de Tiana hagué alguna dona que en les seves combinacions lluïen bonics encaixos d’albes de Montalegre

Durant el temps que el Prior fou a Mataró, envià a Tiana al colon del Mas Ram, anomenat Sebastià Roca, persona molt lleial als cartoixans i de gran confiança del Prior. L’encàrrec que duia era de demanar a un tianenc que li fes entrega del botall del vi bo, o sigui la bóta del vi dolç. Al demanar la bóta al veí de Tiana, aquest respongué “altres l’agafaren abans que jo”. Retornà Roca a Mataró amb el seu encàrrec, i al sentir-lo el Prior plorà llàgrimes com a cigrons. Conegut el cas a Tiana, al tianenc li va valer ser anomenat l’espanya barrals, és a dir manyà obridor de barrils, mot que indica el que amb el seu comportament pensava la gent de Tiana.

No tot acabà espoliat, però poca cosa quedà. Consta per exemple que Cebrià Galzeran va comprar dues mules del monestir per 784 rals i que tres campanes de la cartoixa acabaren en el municipi barcelonès. Per un altre costat, els pocs objectes i la seva naturalesa que sortiren a la subhasta i venda, indica que serien residus dels saqueigs.  

No hi ha documentació del detall del què succeí a Montalegre en l’any 1.835. Al disgregar-se de seguida els monjos i no tornar al monestir, no pogueren escriure una memòria del que va passar. No fou fins transcorregut 40 anys, que es recopilaren els fets en base a informació oral donada per a testimonis tianencs, que serien molt joves en el moment dels fets, o bé de descendents que relataven segons havien escoltat sempre a casa. Per aquest motiu, els fets recopilats són incomplets i molt poc rigor i detall.

Les enormes riqueses de la cartoixa i un desconeixement detallat del succeït, va fer néixer una llegenda de la cartoixa: L’enorme tresor que havien deixat amagats els cartoixans en el monestir”

Es digué a Tiana que els monjos tenien un amagatall de diners en el fons de la cisterna la bassa situats a la part baixa de l’hort. Quan transcorregut un temps, un monjo va anar a recollir-lo i es trobà que el tresor que hi havia allà amagat havia desaparegut.

També s’explicava per aquelles dates, que transcorregut un temps i quan la cartoixa ja havia passat a ser propietat privada, es presenta un monjo vestit de seglar, i fingint curiositat per a veure el monestir, que havia dit que havia recorregut molts anys abans, aconseguís que se’l deixés entrar i visitar-lo. Sortí, s’ignora per on, però es trobà una pedra o totxana aixecada, i a dins un amagatall buit, d’on es deduí que va treure el tresor allà amagat. Un fet potser una mica inversemblant però que forma part de la llegenda del tresor de la cartoixa.

Amb la desamortització, les propietats de la cartoixa passaren a mans privades. La Cartoixa, La Conreria, el Mas Ram, la Quadra de la Mogoda, aquesta darrera per a la seva venda per la desamortització es dividí la finca en tres lots, els boscos de la cartoixa, la casa que hi havia a Barcelona en el carrer Copons n-7 i totes les propietats restants. Els nombrosos censos i censals que cobrava el monestir passaren igual que els altres béns a les boques de l’Amortització i a ella acudirien a redimir-los els que ho pagaven. Els nombrosos delmes al principi els va cobrar la mateixa oficina, però finalment en l’any 1.837 varen ser abolits.

L’anomenada desamortització va poder ser una verdadera reforma agrària, sobretot que millorés la sort del camperol castellà, andalús i extremeny, però es va limitar a ser una transferència de béns de l’església a les classes econòmiques fortes, les úniques que tenien capital per a adquirir els béns eclesiàstics.

En l’any 1.867 l’Orde dels cartoixans adquirí un altre cop el monestir i alguna de les seves terres adjuntes pagant per tot, ni més ni menys que 80.000 duros. Sembla ser que el propietari estava disposat a vendre-la per la meitat, i sol·licità en un principi els 80.000 duros per a negociar i regatejar el preu. Gran fou la seva sorpresa, quan l’Orde de la Cartoixa acceptà el preu sense fer cap intent de comprar a més baix preu.

Amb ganes de repoblar la Cartoixa, començaren la restauració del temple i la de la línia de cel·les del costat meridional dels dos claustres grans. Però de cop i volta triomfà la revolució de setembre de 1.868 amb la proclamació de la Primera República i hagueren de renunciar al seu propòsit de restabliment monàstic. Finalment, expulsats de França pel seu govern, els cartoixans vingueren a repoblar Montalegre i el 19 de novembre de l’any 1.901 el cardenal Casañas beneïa i consagrava de nou l’església de la Cartoixa. En aquells moments la comunitat comptava amb 55 religiosos entre pares, llecs i  novicis. Amb posterioritat els cartoixans compraren també la Conreria.

Ja s’ha mencionat que les gents del lloc, tant els veïns de Tiana com els de Badalona, parlaven d’una gran quantitat de diners amagats entre els murs i encara que es realitzaren per tot aquell qui va voler intentar-ho nombroses proves, ningú aconseguí el preuat secret. En canvi, quan la Cartoixa fou adquirida de nou per la comunitat, arribaren allà dos pares, amb interessants documents i plànols, segons manifestaren els habitants dels contorns, dirigint-se al rector de Sant Fost de Campsentelles, per a que els hi permetés recollir d’una vella estàtua de Sant Bru, uns papers que foren amagats allà, quan els seus predecessors abandonaren la Cartoixa.

  

Es contava com a verídic, que buidada l’estàtua de fusta, es trobaren documents que indicaven clarament el lloc a on havien estat enterrats els béns que posseïa la comunitat quan foren expulsats del monestir. Pocs dies després, es començava la restauració de la Cartoixa de Montalegre, interrompuda, tal com hem dit, per la revolució de setembre de 1.868.

En les llegendes queda totalment barrejat la ficció amb la realitat, sense poder saber realment distingir-les. Va existir realment un tresor ocult a la Cartoixa? I d’haver existit, fou posteriorment localitzat, o encara queda una part important d’aquest tresor amagat???

Josep Ma Toffoli i Carbonell

Bibliografia:

Barraquer, G.- Los religiosos en Catalunya durante la primera mitad del siglo XIX. Vol III. Any 1915

La Cartuja de Santa Maria de Montalegre. Compendio Histórico. Any 1.960

Hemeroteca de la Vanguardia

Nº 12.- Setembre 2009

EN EL CENTENARI DELS NOU PINS

 Un dels símbols mes representatius de la nostra Vila són Els Nou Pins. Si amb el tramvia, un altre dels nostres símbols, tenim força documentació i coneixem força el seu origen, la seva trajectòria i la seva història, no podem dir el mateix dels Nou Pins.

Els Nou Pins estaven situats al més alt del turó que porta el seu nom. Eren Nou Pins de notable corpulència i alçada, visibles des de la costa i des de moltes milles mar endins, de manera que era punt de referència dels mariners i pescadors per orientar-se en la costa del maresme. Per una fotografia que tenim de l’any 1.901, i reproduïda a l’última pàgina d’aquest número, podem estimar l’alçada del pi reproduït de 20 a 25 metres i una base de 3 a 4 metres de circumferència.

Sabem per un escrit de Francesc Comajuan i Rovira, que era Mestre Nacional de Tiana a finals del segle XIX i secretari de l’Ajuntament a principis del segle XX, que l’any 1.884 el Turó dels Nou Pins tenia només quatre pins, especificant que feia pocs anys, (sense dir el nombre exacte), el turó estava coronat per nou vells pins i que les tempestats i els anys havien reduït el nombre només a quatre, sense que per aquesta causa es canviés el nom al turó. Per aquest escrit del Sr. Comajuan, podem suposar que a mitjans dels segle XIX el turó encara estaria coronat pels Nou Pins.

En un altre escrit de l’any 1.952, Lluís Riudor i Carol, arquitecte municipal de

Tiana deia que ell recordava que quedaven tres enormes pins pinyoners de extraordinàries dimensions. No mencionava a quines dates es referia, però segurament seria a començaments del segle XX, cap a l’any 1.915, doncs el Sr. Lluís Riudor va néixer l’any 1.905.

No he trobat a cap lloc quan va caure l’últim dels Nou Pins, però sembla que va ser durant els anys de la primera guerra mundial, i segurament acabaria a la llar de foc d’alguna família tianenca. De ser així, la desaparició total dels Nou Pins coincidiria en els temps amb la construcció i inauguració del tramvia.

Dels orígens dels Nou Pins no tenim dades. Hi ha, fins i tot, la teoria de que venen de la època romana, teoria que es creu molt poc probable si tenim en compte el temps que poden viure els pins.

La forta arrel que han agafat els Nou Pins a Tiana ve demostrada per les diverses entitats que tenen els Nou Pins en el seu escut i pels fallits intents de replantar-los durant els anys de la post guerra civil. Ara fa precisament cent anys de la creació a Tiana d’una entitat amb el nom de “ L’Agrupació Els Nou Pins”.

A començaments del segle XX, la colònia estiuenca, o casino dels forasters, organitzava actes per la festa major a la sala Giralt. Contretament dels anys 1901, 1906 i 1908 hi ha informació dels actes organitzats, per la colònia, a la sala Giralt, i de l’any 1.910 dels actes que ja van ser organitzats per L’Agrupació Els Nou Pins. 

De l’any 1909 no s’ha localitzat el programa de la Festa Major, però sembla ser que va haver-hi un petit altercat, però molt significatiu, i que representaria un fort canvi en la colònia estiuenca.

Sembla ser que un tal Novelles, estiuejant que vivia a la casa de la palmera, va anar a la Sala Giralt amb espardenyes, per la Festa Major, quan els nois havien d’anar amb corbata i sabates. Sembla ser que aquest incident va provocar un procés de ruptura amb la sala Giralt i es va posar en marxa la idea de la creació d’un Casino propi per part de la colònia estiuenca.

Com no s’ha localitzat el programa de la Festa Major de l’any 1.909, el que s’exposa ara no deixa de ser una mera hipòtesi. Si l’entitat “L’Agrupació Els Nou Pins” s’hagués format l’any 1.909, hauria pogut organitzar els actes de la Sala Giralt per la Festa Major posant les normes per assistir-hi. En aquest cas els estiuejants, que durant els estius havien pogut organitzar els seus balls i activitats, veurien com havien de compartir la sala amb una altra entitat, perdent la seva iniciativa i independència. L’incident amb el jove Novelles era una confirmació de la nova situació a la sala Giralt.

Aquest fet és el que ens pot fer suposar que “L’Agrupació Els Nou Pins”  podria haver estat fundada l’any 1.909 i complir ara el centenari de la seva fundació. En tot cas pel setembre de 1910 hi ha constància documental de la seva existència. Per una altra banda, els estiuejants legalitzaven i inscrivien en el registre d’entitats el Casino de Tiana  el setembre de l’any 1.910.

Per complementar les dades, comentar que l’any 1.901 s’estimava que hi havia entre 80 i 100 famílies d’estiuejants i Roderic Robert i Laporta era el president del Casino dels Forasters. L’any 1.904 el nombre de socis forasters del Casino de Tiana era de 38, amb el qual agrupava quasi el 50% de la colònia estiuenca. L’any 1.905 Roderic Robert era nomenat president de la Creu Roja de Tiana.

De les Festes Majors d’aquesta època tenim alguna curiositat. En els programes de la Festa Major de l’any 1.908 tant en el de  la Sala Giralt com en el programa d’altres actes de la Festa Major, possiblement organitzats per “Eldorado Tianense” s’anuncia entre els diferents balls una sardana. Era habitual en aquella època que las sardanes fossin interpretades per l’orquestra de ball de saló com una peça més del seu repertori. Aquesta és la primera referència que conec de que es balla una sardana a Tiana. D’una audició de sardanes amb cobla, la referència més antiga documentada que hi ha localitzada, és una audició a la plaça de l’església per la Festa Major de l’any 1920.

El programa de la Festa Major de l’any 1.911 de L’Agrupació Els Nou Pins és el primer programa de Festa Major de Tiana amb propaganda. Hi havia un únic anunciant, la sastreria de Rossendo Daura. Rossendo Daura i Carreras va ser un dels tres fundadors del futbol Tiana l’any 1.920 i vivia a Can Roca.

L’any 1.920, els Nou Pins presenten els seus estatuts al Govern Civil de Barcelona amb el nom de Societat Recreativa Els Nou Pins i amb la seu local a la Sala Giralt. El president era Modest Batlle i Sardà i el secretari, Ernest Comajuan. Per aquella època Els Nou Pins organitzaven la cavalcada de reis. 

Un incís, per recordar que en aquells temps la divisió del poble es plasmava de la manera més simplista en les denominacions del Cafè de Dalt i el Cafè de Baix. En el de Dalt, la Sala Giralt, seu d’Els Nou pins, i el de Baix, el Cafè d’en Riera (situat a prop de la Plaça de la Vila i tancat al finalitzar la guerra civil) seu d’Eldorado Tianense. El de Dalt seu de les dretes del poble, i el de Baix seu de les esquerres. Aquesta divisió després es traspassa als Sindicats agrícoles, tenint Tiana dos sindicats. L’any 1.928 va haver-hi una escissió del Sindicat Agrícola de Tiana creat l’any 1.916 i es va crear el Sindicat Agrícola Justícia de Tiana. A l’octubre de 1936 el Sindicat Agrícola Justícia i el Sindicat Agrícola de Tiana es van reunificar.

Hem de recordar que Tiana, a començaments de segle XX, acostumaven a manar sempre els de Dalt: Joaquim Bruguera, Joan Garí, Antoni Clapés, Pere Artusa, Josep Ferrer i Joan Nolis van ser alcaldes de Tiana i tots ells dels de Dalt. Els de Baix eren, doncs, normalment a l’oposició. Una oposició discreta, correcta i amb seny tenint en compte els temps agitats.  Hem de destacar que el normal de l’època, era que els pobles tinguessin una organització política anàloga de dos partits que s’anessin tornant al poder.  

Amb la Segona República, les forces polítiques de Tiana es reorganitzen.  Modest Batlle va idear i va donar empenta a Foment Cultural de la que Antoni Clapes i Galcerán va ostentar la presidència. Foment Cultural va ser fundat l’any 1.933, tenia la seu social en el de l’antiga Nou Pins i estava dividida en cinc seccions: orfeó, esports, cultura, recreativa i administració local. La Junta de govern estava formada per Antoni Clapés de president, Modest Batlle de vicepresident, Francesc Garcia de tresorer, Josep Comas de secretari, i com a vocals Joan Sayol, Ramón Rigodos, Pere Ferrer, Joaquim Rivas i Josep Alejandre.

L’Orfeó va arribar al centenar de cantaires dirigits pel mestre Manel Bosser i el mestre Llongueras. La secció d’esports és la que va inaugurar el camp de futbol de Tiana del Passeig de la Vilesa i tenia dos equips. Fins a la guerra civil, l’arrendatari del camp de futbol era Foment Cultural i finalitzada la guerra, a l’agost de 1939, és quan es va signar la cessió a la”Falange Española Tradicionalista y de las JONS” de Tiana per part de Dolores Mir vídua de Vilaclara. La secció de cultura tenia organitzada una biblioteca i va publicar una revista mensual, “Renaixement”, de la que només es van publicar tres números.

La secció recreativa, heretava els locals i activitats de la Societat Recreativa Els Nou Pins. Tenia un quadre escènic dirigit per Lucio Giménez, que sovint feia les seves representacions. També s’organitzaven les sessions de cinema setmanal, tómboles, concerts i balls habituals. Tiana tenia dos cinemes, el de Foment Cultural i el cinema Capitol.

La secció d’administració local s’ocupava de la política local i no es ficava gaire en la política general del país. En aquest aspecte, deixava total llibertat als socis de l’entitat, que si ve s’inclinaven cap a la Lliga (partit polític de la dreta nacionalista catalana), no tenien una afiliació política determinada. L’afiliació dels de Baix, que també van crear una associació de caràcter polític, L’Ateneu Tianenc,  va ser a Esquerra Republicana de Catalunya. L’Ateneu Tianenc d’Esquerra Republicana de Tiana va ser fundat l’any 1.931 i tenia per a president a Ramón Faure i Faro.

Finalitzada la guerra civil, les associacions de caràcter polític van ser prohibides, per tant, desapareix Foment Cultural, i amb ell  la seva secció dels Nou Pins.

L’any 1.986 es crea a Tiana una nova societat amb el nom de Societat Recreativa Els Nou Pins. Curiosament el seu domicili social és al carrer Lola Anglada 36, lloc on és el restaurant L’avi Mingo, i a on abans hi havia el cinema i el  Café del Centre, i a primers de segle la sala Giralt de Baldomero Giralt i el local dels Nou Pins tal com hem vist.

 En els seus estatuts, aquesta nova entitat, diu en el seu primer article que té com a únic objectiu el foment de la cultura i esbarjo i conseqüentment de les activitats adients. És a dir, una entitat únicament cultural sense res de política, sense dretes ni esquerres, sense Dalt ni Baix. En el seu article tercer, diu que crearà i desenvoluparà les afeccions culturals, mitjançant sobretot, amb representacions teatrals i amb obres adients a la cultura catalana.

 

Josep Ma Toffoli i Carbonell

Nº 11.- Agost 2009

LA  SETMANA  TRÀGICA  A  TIANA

            La Setmana Tràgica del 26 de juliol a l’1 d’agost del 1909 esclatà com a protesta popular contra la mobilització, decretada pel govern de Maura, dels reservistes per a la guerra al Marroc. De seguida la protesta pren un aire anticlerical que provoca incendis d’esglésies i convents.

         El dilluns 26 de juliol un grup s’encaminava cap el convent de les monges carmelites de Badalona que topà amb la Guàrdia Civil i fou dispersat pels trets d’aquests agents. També es proposaven venir a cremar la Cartoixa de Montalegre. Així ho manifestaren ben clar a un dels obrers de la Cartoixa: “Aquests padres se la faran”. Però aquest treballador els respongué: “Estan a punt per rebre-us, i us esperen ben armats”. Altres persones els informaren també en aquest sentit, que Montalegre estava molt ben defensat. Llavors començaren a cercar armes i volien reunir uns quatre-cents fusells. Però com que no els trobaren, desistiren d’atacar la Cartoixa.

S’havia dit que l’atac a la nostra Cartoixa fóra durant la nit del dilluns al dimarts. L’alcalde de Tiana, Joan Garí, qui es portà sempre generosament amb els cartoixans, es passà la nit sencera a l’Ajuntament, on cada mitja hora rebia informació del sometent que vigilava en el camí de Badalona a la Cartoixa on vetllaven, estratègicament repartits, catorze individus d’aquesta organització.

El dimarts, a primera hora de la tarda, el pare prior convocà a reunió gairebé tota la comunitat, donà compte del que sabia de la revolució que acabava d’iniciar-se, de l’intent de cremar el convent de les carmelites de Badalona, de les amenaces sobre Montalegre i de les generoses disposicions de l’alcalde de Tiana i dels membres del sometent de Tiana.

Hi hagué parers ben diversos: uns parlaven d’abandonar la casa en el cas de ser atacats, altres demanaven d’acudir als cònsols respectius (gairebé tots els religiosos eren estrangers), i finalment alguns creien que la comunitat era prou nombrosa per a resistir qualsevol atac. Mentrestant, el temps corria massa de pressa per si es volia preparar una defensa del monestir, igual com per anar a Badalona a buscar vestits de seglar on, a més, tot estava tancat. Així és que no s’arribà a cap acord precís, fora de convocar de nou reunió a Capítol tan bon punt es produís una nova alerta.

El dimecres dia 28, durant la missa conventual, arribà a la Cartoixa un dels fidels amics de Badalona, Antoni Serra, àlies Coy, per comunicar les darreres notícies en referència a la Cartoixa. Digué que acabava de rebre la visita de dues persones vingudes expressament de Barcelona, dignes de tot crèdit, les quals li asseguraren que una colla nombrosa d’anarquistes havia sortit feia poc del barri de Sant Martí de Barcelona, i s’encaminava cap a Montalegre per calar-hi foc. El telèfon entre el monestir i Badalona estava tallat. De Tiana tampoc podien ajudar-los, encara que comptaven amb alguns voluntaris, ja que aquests en aquelles hores estaven dispersos en els respectius llocs de treball. No els quedava altre camí que obrir les portes i marxar. La resistència era impossible ja que només comptaven amb alguns fusells, dos revòlvers i quatre o cinc homes aptes per emprar-los.

Així que acabà la missa conventual, el pare prior reuní els pares a Capítol i els notificà que calia que es retiressin i que per una bona estona s’escampessin pel bosc dels voltants per tal d’evitar l’atac anunciat. La comunitat viu una gran agitació. Cadascú mira de recollir de la cel·la els objectes personals més necessaris, després es vesteixen  de seglars amb el que troben, el menjar queda a l’arbitri de cadascú de prendre el que pugui entre els articles deixats a la seva disposició al pati d’entrada. Els vellets i els malalts omplen tres tartanes, però no s’arriba a organitzar cap grup a causa de les presses.

Un grup es dirigeix cap a Sant Fost arribant cap a les onze. Demanen acolliment i empara al rector i aquest els dóna a entendre que com més aviat marxin millor serà. Catorze pares i vuit germans continuen en direcció a Montmeló, i altres monjos s’entornaren per quedar-se prop de la Cartoixa, a les altures veïnes, per si podien ajudar en algun moment. Tant a Montornés com a Montmeló el grup tingué una bona acollida, però ben aviat de la seva arribada tenien la mateixa alarma: un grup d’anarquistes anava al seu encontre. Al final, arribaren al bosc de Santa Quitèria, on passaren la nit.

Però tornem a veure què passava a la Cartoixa. El mateix dimecres es presentaren al pare prior el masover i el guarda de Can Sentromà, propietat veïna, i el veí de Tiana Joaquim Nolis. Venien a oferir-se per a hostatjar-lo a ell i a uns quants religiosos. El pare prior va haver de declinar l’ofrena de la família Fortuny, propietaris de Can Sentromà, ja que per tractar-se dels veïns immediats hauria estat comprometedor d’acollir-s’hi i era ben escassa la seguretat que hom podia trobar-hi. En canvi, s’acceptà l’ofrena del senyor Nolis, l’oferiment del qual fou acceptat per a dom Julien Duvier, monjo força malalt, incapaç d’allunyar-se massa de Montalegre.

         El senyor Nolis insistia perquè el pare prior es quedés a casa seva, però aquest no volgué disposar d’una estança confortable sabent que els seus súbdits havien de passar aquella nit tenint per jaç la terra i per sostre el cel. Així que s’encaminà cap als turons de la Conreria, dirigint.-se a la font de Sant Fructuós (l’actual font del Ferro) on el prior passà la nit acompanyat d’un germà i un profés. L’endemà, el pare prior hagué de confessar que no es creia capaç de passar una segona nit en condicions tan dures. D’altra banda, l’alcalde de Tiana reclamava la seva presència per tal de posar-se d’acord en les mesures de defensa de la comunitat. I com que els anarquistes no havien donat cap senyal d’acostament, el pare prior decidí tornar al monestir ja de bon matí. Després de les disposicions oportunes, com sigui que la situació d’alarma no s’aclaria gens, es retirà per acollir-se a can Nolis, des d’on podia  prou eficaçment  exercir la seva missió de cap de la comunitat i mantenir els contactes necessaris amb les autoritats de Tiana.

            Com que el prior portava l’hàbit cartoixà hauria estat una imprudència sortir al carrer. El prior fou l’únic d’entre tots els religiosos que conservà sempre l’hàbit durant totes aquelles jornades. La resta va poder aconseguir vestit de seglar gràcies a les gestions de Joan Garí, l’alcalde de Tiana.  Com que no hauria estat prudent que l’anéssin a visitar pel perill de posar en evidència  els seus hostes, per mitjà d’alguns monjos el pare prior féu arribar les ordres i instruccions tant als qui vetllaven al monestir com a alguns dels membres dispersos de la comunitat. A partir del grup esmentat que havia sortit cap a Sant Fost, un altre havia anat cap a Martorelles i un tercer es dirigia a Alella.

            El dimecres, tres germans i alguns criats amb algunes armes s’havien quedat per defensar la Cartoixa contra possibles lladregots o petits grups. Tenien l’ordre de retirar-se per una porta interior en el cas que es presentés tanta gent que semblés inútil tota resistència. A la nit, muntaren guàrdia entorn de la Cartoixa, i no quedava ningú dins de la Casa, per por d’alguna sorpresa.

            El dijous, un monjo i tres germans que passaren la nit en els turons veïns demanaren tornar a la Cartoixa, però els dirigiren cap a Tiana i hi trobaren hostatge en cases particulars, on s’estigueren fins a l’acabament dels fets. El pare prior tingué la satisfacció de celebrar cada dia la missa a les carmelites.

            El dijous i el divendres van haver-hi noves alarmes d’atacs a la Cartoixa com la del dimecres, però no arribaren a concretar-se en res. Una llevadora de Badalona  prestà un bon servei a la Cartoixa en desviar un centenar d’individus que volien pujar contra el monestir, amb el pretext que ací els esperaven amb una gran quantitat de fusells i fins i tot de canons.

            Dissabte, el pare prior envià un propi a Barcelona amb una carta per al capità general, on demanava un nombre determinat de guàrdies civils que protegissin el monestir. A les dues de la tarda, el tartaner de la Cartoixa arribava a Can Nolis acompanyat de nou guàrdies civils, els quals foren conduïts a la Cartoixa, on quedaren instal·lats. Aquesta presència de força armada a Montalegre havia de tenir efectes inesperats.

            Al llarg del mateix dissabte començaren a arribar noves de Barcelona que feien saber dels estralls comesos pels anarquistes. Els veïns de Tiana que hostatjaven algun cartoixà hagueren d’esverar-se, principalment en sentir contar actes de venjança soferts pels que havien acollit sacerdots i religiosos. Hom s’explica així que quan el pare prior féu preguntar al senyor rector de Tiana si els cartoixans refugiats podrien assistir a la missa de l’endemà diumenge sense comprometre els seus hostes, el rector respongué que no ho creia pas oportú.

            L’ambient de pànic augmentà encara més a Tiana a darrera hora perquè corregué el rumor ( que no quedà confirmat més tard) que hom preparava un atac nocturn a Montalegre. Llavors els tianencs raonaven que si els assaltants eren rebutjats aquests, per venjar-se de la desfeta, no deixarien de baixar a Tiana i emprendre els cartoixans acollits i llurs protectors. Diverses famílies acudiren  al pare prior suplicant-li que impedís als guàrdies de tirar contra els anarquistes.

            En total eren vint-i-cinc els cartoixans recollits pels tianencs, gairebé tots pagesos o obrers que tenien com a patrimoni únic, o quasi, la casa on vivien. Tampoc podia pensar.-se a evacuar tots els cartoixans acollits a cases de Tiana. I tots els tianencs sense excepció, tot i la por que tenien,  no estaven disposats a deixar marxar els religiosos fins que s’hagués restablert la normalitat.

            Una prova de la protecció dels cartoixans pels tianencs va tenir per escenari la mateixa casa Nolis. Un veí de Tiana li digué al senyor Nolis que temia per la seva vida pel fet que tenia acollits a can Nolis dos cartoixans. Aquests religiosos manifestaren al senyor Nolis que se n’anirien de seguida per tal de no comprometre més llurs hostes. En sentir-ho la senyora Rosa Nolis, tia de Joaquim Nolis i propietària de la casa, respongué amb el seu to  vehement i decidit de sempre: “ Qui és aquest que ve a aquestes hores a destorbar-nos? Que se’n torni.” I dirigint-se als dos cartoixans afegí: “Vosaltres, aneu-vos-en ben tranquils a dormir. I al primer revolucionari que es presenti, li obriré el cervell.”

            L’endemà va saber-se que els altres cartoixans recollits a Tiana havien rebut testimoniatges semblants per part de llurs hostes. Després d’aquesta generositat dels tianencs, el pare prior va trametre a la Cartoixa, perquè ho fessin saber als guàrdies civils, l’ordre de retirar-se si es presentava una banda important d’anarquistes.

            Sortosament, no s’hi presentà cap grup hostil, ja que l’ordre del pare prior no fou comunicada al sergent que comandava la força fins l’endemà. Però quan el sergent va enterar-se’n, féu constar que el prior no podia demanar a l’autoritat que es retiressin de Montalegre i que ells tenien de complir les ordres rebudes dels seus caps. Convenia, doncs, remarcar que la Guàrdia Civil havia estat enviada per protegir Montalegre i no per posar-se al servei del pare prior.

            Durant el diumenge, hom notà que la situació s’encalmava més cada hora que passava; la gent començava a tenir-ne prou. Tant, que quedà decidit de tornar al treball el dilluns següent. La vida regular fou represa a la Cartoixa definitivament el dia 3 d’agost, dimarts, al matí. De totes maneres, des del dilluns dia 2, a vespres, foren represos els actes conventuals, ja que el pare prior, amb els monjos que s’hi presentaren, recitaren els oficis de vespres, i a la nit matines.

            El novembre de l’any 1909 el prior i els altres monjos de la comunitat atorguen la carta de germandat a la família Nolis arran de l’hospitalitat que van donar al pare prior i altres monjos durant la Setmana Tràgica.

            Poc després d’acabada la Setmana Tràgica, concretament en el ple municipal del 21 de setembre, s’aprova sol·licitar al ministre de Governació la instal·lació a Tiana d’una caserna de la Guàrdia Civil composta de cinc individus, per lo qual l’Ajuntament de Tiana es compromet a facilitar allotjament gratuït i fer-se càrrec de les despeses de manutenció de l’esmentada força i llurs famílies.

            El pare prior ofereix una subvenció de dues-centes pessetes, sempre que la corporació es comprometi a disposar que una parella de la caserna ofereixi cada nit un servei de vigilància de la  Cartoixa.  L’any 1910, el ministeri de Governació concedeix una caserna de la Guàrdia Civil a Tiana, i no reunint les condicions convenients la casa del carrer de Sant Domènech que s’havia escollit com a “Casa Cuartel”, el prior de la Cartoixa ofereix un edifici al costat sud de l’edifici de la Conreria. El prior manifesta  que amb l’objectiu de tenir més a prop i garantir la seguretat de la comunitat, ofereix no sols l’allotjament gratuït, sinó també que la comunitat es farà càrrec de les despeses mèdiques de la caserna de la Guàrdia Civil mentre subsisteixi la caserna a l’edifici de la comunitat. Era evident que la comunitat no volia tornar a passar un ensurt com el passat durant la Setmana Tràgica. Però va passar-ho, i molt pitjor, durant la guerra civil.

Josep Ma Toffoli i Carbonell

Nº 10.- JULIOL 2009

EL PAPER MONEDA DE TIANA DURANT LA GUERRA CIVIL

  

Al principi de la guerra civil a Tiana, igual que a la resta dels pobles desaparegueren ràpidament les monedes de coure i argent. La gent les retenia pel valor real del metall amb què eren fetes. Aquestes monedes tan boniques d’argent que els botiguers feien dringar sobre el taulell de mabre, per saber si eren autèntiques van desaparèixer. Per a comprar, el canvi es feia amb llumins, caramels, segells... La Generalitat, el 9 d’octubre de 1936, publicà una ordre sobre l’organització econòmica municipal, que permetia l’emissió de paper moneda als ajuntaments, previ dipòsit en garantia de la quantitat total emesa.

El municipi de Tiana aprovà en sessió d’11 d’abril de 1937, posar en marxa una emissió de bitllets de 50 cèntims i d’1 pesseta, per un import total de 5.000’-pessetes.

Les característiques d’aquests bitllets eren les següents: per una cara, els bitllets eren presidits pe l’escut local de Tiana i emmarcats en una orla sense cap emblema o dibuix; a l’altra hi ha dibuix rodejat per unes orles. Els bitllets eren rectangulars, numerats amb nombres de color negre (l’anvers amb un segell sec rodó “AJVNTAMENT DE TIANA” i l’emissió no tenia fons de seguretat. Pel valor d’1 pesseta, el tiratge va ser de 4.000 bitllets de paper de barba blanc de 59x98mm., impresos en color vermell. Pel valor de 50 cèntims, el tiratge va ser de 2.000 bitllets de paper setinat blanc, de 66x109mm., impresos en color verd fosc.

Aquest paper moneda es va deteriorar ràpidament i per això es va decidir retirar-lo i fer-ne una nova emissió que es va aprovar el 6 d’octubre de 1937. Es va aprofitar, però, el mateix acord legal de creació de paper moneda local de l’11 d’abril de 1937, És a dir, aquests nous bitllets portaven la mateixa data d’emissió que els primers.

El llavors delegat de finances, Sr. Antoni Jordana Mayans, regidor de l’Ajuntament per ERC es va encarregar de lliurar el treball a l’impremta i es va acordar que es concediria un termini de quinze dies per a retirar els bitllets pertinents de la primera emissió.

Aquesta nova emissió constava de tres valors: 1 pesseta, 5o cèntims i 25 cèntims, per un import total de 7.000’-pessetes. Tenien una presentació molt semblant a la dels primers, però eren de mides i colors diferents. Aquests nous bitllets, també eren presidits a l’anvers per l’escut local de Tiana i tenien un fons de seguretat que ocupava tot l’espai del paper, mentre que en els primers el fons era blanc. També es diferenciaven pel sistema de numeració; en aquesta segona emissió, la numeració era doble i impresa en negre al revers. Així mateix, aquesta segona emissió no tenia el segell sec rodó “AJVUNTAMENT DE TIANA”.

Els tres valors d’aquesta segona emissió eren de 57x99mm. Pel valor d’1 pesseta, el tiratge va ser de 4.000 bitllets impresos en marró, sobre fons rosa. Pel valor de 50 cèntims va se de 4.000 bitllets, impresos en violeta, sobre fons blau clar. I pel valor de 25 cèntims, va ser de 4,000 bitllets impresos en blau marí, sobre fons verd oliva clar.

Finalment el 15 de desembre de 1937 es va aprovar l’emissió amb valors de 10 cèntims i 5 cèntims, per un import total de 1.500’-pessetes. Aquests últims bitllets eren d’un format molt reduït, rectangular, de 39x54mm., de paper gruixut blanc, impresos per una sola cara, sense cap emblema o dibuix, ni signatura. Els de 10 cèntims, eren impresos en blau fort i els de 5 cèntims, eren impresos en color vermell.

Així doncs, el valor total del paper moneda emès a Tiana va ser de 13.500’- pessetes, amb una circulació simultània de 8.500’- pessetes. El dipòsit de garantia d’aquestes emissions va ser confiat a “Caixa de valors i Pignoracions de la Generalitat”

Josep Ma Toffoli i Carbonell